diumenge, 26 de febrer del 2012

Els Pobles de l'Alt Empordà de Montserrat Vayreda.

A diumenge 26 de febrer de 2012.

Els pobles de l’Alt Empordà de Montserrat Vayreda.

És una col•lecció poc coneguda i difícil de trobar donat que només se’n van editar uns tres-cents exemplars, per fascicles numerats enviats amb subscripció per encàrrec. Va ser una producció que va néixer l’any 1978 i va concloure l’any 1988. Consta dels 69 pobles de l’Alt Empordà, depenent del municipi, ocupa més d’un fascicle. Els textos són a càrrec de la poetessa i escriptora de Lladó Montserrat Vayreda ( Lladó, 1924 - Figueres, 2006 ). Tots els fascicles venen molt il•lustrats per reconeguts artistes locals i forans com : Ansón, Carme Garcés, Martínez Lozano, Patxé, Maria del Carme Rovira,, Angeles Santos, Taber i Alicia Viñas, Lluís Roura, Josep Ministral, Capalleras, Felip Vilà, Vayreda, Bech de Careda o Evarist Vallés, entre altres. Un conjunt de sis toms caixa allotgen la col•lecció dels fascicles sense enquadernar, que va tenir una durada d’entrega de quasi quatre anys, cosa que fa que s’hagi convertit en una peça de bibliografia i col•leccionisme molt preuada i difícil d’aconseguir.

La part que correspon a Llançà consta de sis fascicles titulats Llançà, El Port de Llançà, La Valleta. Recullen en un minuciós recorregut per tots els carrers, places, cantonades i barris del poble, la història antiga i recent del municipi. Amb una prosa altament descriptiva i puntual, es repassen cases i locals comercials, antics trulls i hostals, botigues ja desaparegudes a l’època i algunes tancades de més ençà, edificis notables, l’església, Can Marli, tot va passant entre vol i revolt pels carrers, detallats un a un. El Port, les plajes i totes les contrades de les que se’n pot fer un apunt i surten reflectides. També hi surten reflectides algunes converses amb gent del poble, donant opinió o informació. Montserrat Vayreda ens proporciona una visita a Llançà des d’un punt de vista quasi microscòpic, però sense deixar de banda el to poètic, clar i proper que la caracteritzen.  
Una lectura francament recomanable, que s’ha de fer calmadament, gaudint de tota l’informació, i alhora, contrastant-la amb la història de Llançà viscuda per un mateix, podent conformar un emocionant memorial.     

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

diumenge, 19 de febrer del 2012

La Justícia no és Carnaval.

A dilluns 20 de febrer de 2012.

La Justícia no és carnaval.

Som al Carnaval, temps de màscares, caretes i cares tapades. Els disfressats gaudeixen de la impunitat que els atorga anar guindats d’acord amb la festa i els esdeveniments, mentre que el públic de paisà, com aliè a la gresca, a banda i banda, ha de “patir” les xarlotades, mirotis i burles dels emmascarats, defensant-se, entre riure i ràbia, amb confeti i serpentines,
És Carnaval.
Però abans i desprès del carnaval hi ha uns individus que tenen el dret i la llicència d’aparèixer impunement amb la cara tapada, amb prepotència i males maneres vers el públic. També n’hi ha d’altres que poden fer la cercavila d’amagat, per la porta falsa, sense donar la cara per les seues malifetes.
Són els assassins, violadors, proxenetes, presumptes, confessos o en sèrie. Són els lladres, mafiosos, extorquidors i mangants de tota mena, tots ells anant cap els jutjats.
Els jutjats no són una rua.
Jo no vui creure que la justícia l’aplica cada dia de l’any en Carnestoltes.
Poder és que a la justícia hi ha massa carrosses, poder és per això que quan es munta una comparsa prou lluïda, tenen tendència a fer i deixar fer el carnaval.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

diumenge, 12 de febrer del 2012

Català a l'atac, de palíndroms i de pelculéndons.

A diumenge 12 de febrer de 2012.

Català a l’atac, de palíndroms i de pelculéndons.


Mira per on, sembla que han abandonat el reclam llenguívol de la dentadura postissa espasmòdica catalana amb ínfules de mestratge, per uns microespais, de ben segur ben intencionats, de ritme trepidant, per no dir trontollós, de caire desenfadat, per no dir risible, que fugen del didactisme, per apropar-se al fota-me’ls aquí per falta de butxaques, amb la intenció de fer-nos conèixer la nostra riquesa lingüística, però sense aclariments gramaticals, estimats innecessaris donat que van destinats a la gran majoria dels catalans, els que, entenen evident, tenen les neurones d’aprenentatge del català dissipades en gran manera.
Per tant la divulgació de la riquesa del català, aquesta vegada queda a les mans d’un espai de 45 segons de durada, enmig de ninots, lletrerets intermitents, personatges del TBO i música de putxinel•lis.
I desprès diuen que no m’emprenyi.
Si en mostrar quatre frases fetes més conegudes que la Monyos, que els de Barcelona són de Can Fanga o Camacos, entre altres accepcions, els de Girona tal cosa, i descobrir algunes paraules desconegudes pel comú, es basen les aspiracions per difondre la riquesa de la nostra parla, que s’ho facin mirar.
Si de veritat volen lluitar per la riquesa i varietat del català, per què no deslliuren els correctors dels mitjans de comunicació de les barreres que fan les paraules, tan normatives com les altres, inaccessibles si pertanyen a contrades diferents del domini de la capital.
Per què no animen des del Govern Català als mitjans de comunicació locals a fer servir les paraules representatives de la seua contrada.
Per què no es recomana com imprescindible que els mestres de cada lloc, facin saber als seus alumnes que també existeix una altre manera de dir les coses típica d’on és cadascú i constitueix una riquesa importantíssima per la llenga en general, que no s’ha de perdre.
És clar que tot això porta més feina que fer un espai de 45 segons de babarulles per la tele. No s’hi féssim pas mal.
Vergonya sobre vergonya, emprenyada sobre emprenyada, i continuant amb la massacre de la nostra parla per part de l’estàndard normatiu dels collons.
Així tinguéssiu un mal de ventre que com més correguéssiu més en tinguéssiu, i que con paréssiu rebentéssiu. Apa !
I a propòsit d’un d’aquests programes on s’explicaven els adjectius donats a les gents de Barcelona, de tots prou coneguts, també es parlava sobre els que s’aplicaven a les gents de Girona. No sé per què només es va parlar de Girona, poder com que és un espai tant curt, no van tenir temps de parlar de les altres províncies, o poder és per què els hi toquem més lu que no sona que dingú i va ser una petita venjança.
Total, que vaig buscar per internet els apel•latius, que segons el programa, es donaven als Gironins, i no vaig trobar cap exemple representatiu de ‘els de Can Taps’, ‘els de Can Brocs’, ni dels de ‘Can Fums’. Però ja se sap que d’internet no se’n pot pas fer cas.
El que jo us puc dir, i que poder vosaltres ja sabeu, és que tot buscant informació mentre feia el Recull casolà, vaig trobar al llibre ‘El refranyer comentat’ de Joan Amades una ressenya dels llançanencs en el que se’ns definia com ‘els fumadells’. Es veu que :

“A Llançà són Fumadells, tenen les cases fumades: Segons la tradició, Llongí, el soldat romà que donà la llançada a Crist en la creu, era de Llançà, i que per etern estigma s'anomenà Llançà al seu poble, que vol dir llançada, i se l'obligà a tenir unes llances a l'escut, ensems que damnà als seus habitants a no poder fer foc sense produir una gran fumera, la qual sempre delataria el seu origen arreu del món.”.

L’estigma llançanenc s’ha estès per tota la província de Girona fins la capital i tot, i nosaltres sense saber-ho.
Sort que els de Baracelona se’n han adonat !  

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

    http://www.tv3.cat/videos/3914874/Barcelonins

dissabte, 4 de febrer del 2012

Casset directe a la vena.

A dissabte 4 de febrer de 2012.

Casset directe a la vena.

M’espero dins el cotxe. He arribat massa aviat a la cita. Estic sol al pàrking. Engego la radio, pitjo la sintonia número 4, i surt un senyor parlant animadament.
Em sorprenc i torno a mirar el número de la pressintonia, sí, és el número 4. Continua la xerrameca.
Poder no era aquesta. Polso l`1, el 2, el 3, el 5, i el 6. No apareix Onda Rambla Música.
Poder s’ha desprogramat, aventuro sense gaire fe.
Em remoc en el seient i em grato els polsos amb una mà.
Premo el botó de caçar sintonies i comencen a desfilar emissores mentre el digital va marcant els salts de cinc en cinc dècimes del dial.
RNE, CATmúsica, RAC105 amb les seues bones cançons petrificades ( no saben que existeix la cara B ? ); surt els ‘automóbiles Conchita’, surten emissores franceses ( o lá lá ), surt ICATFM amb la noia que encara espera a Maó, i l’home amb les aranetes niant als cabells, els 40Principales allà gripats amb lu seu; surten tota mena de notícies transcendents i surten “ai se eu te pego’s” i “like Jagger’s” per tot arreu. M’estic posant nerviós. No surt lu que necessito.
S’aparca un cotxe al meu costat. És un conegut. Obviem saludar-nos.
Neguitós, torno a recórrer tot el dial. Res, ORM ha desaparegut.
Des de que l’havia sintonitzat anys en rere, se’m feia imprescindible en alguns moments.
La radio continuava esbombant notícies, fent propaganda, discutint i deixant anar sons que ni escolto.
Ja m’he posat nerviós.
Necessito escoltar música, pàtxuli del bo, ungüent del tigre per les orelles !
Obro la guantera d’una rabalada i busco desesperadament, emprenyat.
Trobo la carpeta amb els paperots del cotxe, un paquet de mocadors recremat, unes ulleres de sol amb una cameta torta i unes de graduades de fa vint anys, un bolígraf de Bacardi desmuntat, unes tovalloletes de llimona del “Blanc Pescador” engroguides, i ... sembla que ... que ... sí ! sí !
És un casset !!
Una cinta sense capça ni res, pelada.
Del primer cop d’ull reconec el paper platejat del “Rockalipsis”.
Me’l vaig comprar quan vaig aprovar el permís de conduir, als 18 anys.
Li dono uns copets amb el volant, com per desclavar les rodetes. Desprès bufo un parell de vegades la part de la cinta que queda a la vista. Encara conserva la boleta de cotó fluix sota la molla amb pelfa, per millorar el contacte amb el capçal.
Injecto la cinta al radiocasset amb un gest reverent.
Se senten diversos mecanismes i automatismes mentre la carcassa de plàstic desapareix. La radio fa mutis.
Espero que surti la música balsàmica, la que vui, la que espero.
Sona “Sunday girl” ja començada. Ves a saber el dia i l’any en què la Blondie va callar tot esperant el moment de tornar a entonar la cançó.
Em reclino al seient i tanco els ulls.
El casset entra directament a la vena.
Intento no pensar en res, i talment recordar. Poder encara és aviat.
Al cap d’un moment es fa el silenci, però no el silenci total, els altaveus transmeten el so de la cinta buida fregant sobre el capçal magnètic. Allargo la mà i dono dos clics a la creu del volum.
No moc ni un muscle més, resto embadalit escoltant aquell quasi imperceptible xiuxiueig.
Tot d’una, i desprès d’uns clacs i clocs, sona amb potència renovada el “Don’t cry sister”.
Meravelles de la ciència oblidades !
El radiocasset llegeix la cara B automàticament !!
UAU ! Somric. Miro l’hora i encara és aviat.
ORM ha desaparegut.
Qui posarà ara de bracet la Nathalie i Daddy cool ?
Qui ens proposarà ara un menaixatruá amb Deep Purple, Edith Piaf i els Vangaboys ? ?

Lluís Feliu

Notícies del C. de C. .