Los niños de colores.

A dijous 19 de juliol de 2012.

Los niños de colores

"Donde hay capitán no manda marinero", S'ho han ben après els governs espanyols, i ara ho volen fer lluir més que mai.

Tants cents anys embarcats per força en aquesta mena de "Españolés herrante", i es veu que encara no hem purgat el pecat de ser catalans.

Som part del 'barcu' i part de la tripulació, som els de la sàssola i balde, i els d'afluixar la bossa per mantenir la nau a 'flote'.

Però que es pot esperar d'una capitania espanyola de putiferi; que es pot esperar d'una raça de governants que des dels Reis Catòlics ens tenen per cap d'inxa.

Ja llavors van piratejar la història espanyola a cop d'Inquisició per fer-se passar ells com a descobridors d'Amèrica en lloc de les naus catalano-aragoneses. Que es pot esperar d'uns aprofitats que van destruir el Cuixot o Quixot escrit en català per Joan Miquel Servent, valencià o alacantí, per fer-li reescriure en castellà sota el nom de Miguel de Cervantes per obtenir una obra cabdal de suposada castellanitat. Que es pot esperar d'uns governants espanyols tant esbirros que han amagat als seus estudiants que Narcís Monturiol també va inventar un submergible, i que no només va ser Isaac Peral.

Que se'n pot esperar d'una nissaga de mandataris espanyols que només s'han format en l'estratègia del cucut.

Paciència no ens deixis.

Haurem d'esperar cent anys més, o que un raig de llum verda travessi el cel del Cap de Creus, o que els fills, dels fills, dels seus fills aconsegueixin prou intel·ligència com per comprendre que ja no volem ser més presoners d'aquest rol, que entenguin que els catalans amics de la República del Cap de Creus no volem acabar com un derelicte. Volem hissar veles, llevar 'ancles', tallar el cap del mort i navegar cap a l'horitzó que ens depari el nostre seny, i vers el destí que ens marquin les senyes. A tot drap o vogant si cal. El meu Déu és la llibertat.

Mentrestant els hi anirem xiulant les orelles a la Capitania Putiferio, de moment els hi ho direm cantant, això sí, no fos que hi prenguéssim mal.

I jo, per no ser 'menus', també dedicaré una cançó al Govern Espanyol, els hi en dedicaré una en castellà, per què no tinguin problemes de comprensió de l'idioma. És una cançó d'un conjunt amb el que sempre m'hi he sentit plenament identificat : "Los toreros muertos".

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .