La perversió de la Política.

A diumenge 8 de maig de 2011.

La perversió de la Política.

El Facebook és una eina de retrobament i recerca d’amistats, i funciona.

Fa tres mesos que tinc el Facebook i de seguida vaig tenir tres amistats; el barber, la nova sex-shop que s’ha muntat i l’Associació de Periodistes i Reporters de la RCC.

I va ser en una d’aquelles amistats rebotades que apareixen al costat dret, on el vaig reconèixer. Allà estava ell, calb, més grassonet, però era ell, en Jeroni Curràs Panet.

La nostra coneixença naixia a l’Encant del Mar, una vila costanera on hi vaig passar tretze mesos tot cobrint el vessament de petroli d’un vaixell prop d’aquella costa. La catàstrofe no va afectar al poble, nomes hi teníem el quarter general.

En Jeroni era el periodista local. Treballava al diari “La Gavina”, i s’encarregava de les notícies nacionals i internacionals. Varem coincidir en algunes entrevistes i sessions fotogràfiques sobre el cas del vessament del ‘Grulla Maru’.

Érem més o menys de la mateixa edat. En Jeroni era solter, un tipus tranquil i amb molt bon cor. Un bon jan, podríem dir. Si calia donar un cop de mà per netejar els baixos d’un llagut, en Jeroni hi era, si entrava una gropada i calia tirar les barques plaja amunt, en Jeroni hi era, si calia ajudar per ensofrar una vinya, podies comptar amb ell.

Si anava per engrotes, les compartia. Si anava a les esclotellades, sempre trobava algú necessitat d’un peix a taula per sopar. Tots els encantats del mar el tenien en gran simpatia i consideració. En Jeroni sempre era allà, sent un home de carrera com era i tot.

En Jeroni portava un ritme de vida tranquil i cronometrat, i el seu aspecte l’acompanyava. Era baixet i cara-rodó, no era gras, però tenia una bona panxa. Li agradava fruir de les coses de la vida que ell considerava importants. No era un ‘bon vivant’ perquè mai havia tingut la possibilitat de ser-ho, però apuntava maneres.

Podíem dir que era de còpula ràpida i de llarg cubalibre.

L’exercici físic no entrava dins les seues prioritats. Era un companyó de llargs silencis desprès de mostrar un viu interès per alguna cosa.

Era molt enginyós, però el seu calmat fer deixava els seus ginys a l’alçada del no res.  

En aquell temps que vam coincidir i vam fer amistat, es preparaven les eleccions municipals. Eren èpoques difícils per a trobar voluntaris i simpatitzants entre els vilatans, que volguessin formar part de les llistes dels partits.

Generalment, els que accedien a concórrer per alguna llista, sempre deien que els posessin cap al final, no fos que haguessin d’assumir algun càrrec de poder.

El partit que manava a l’Ajuntament des de temps immemorials era CiU, els de Constància i Urbanitat. Aquell any, però, s’havia promogut una plataforma conjunta que agrupava diferents opcions polítiques, fins ara sempre minoritàries.

L’ITI-CGS-PNAV-RD, sia Iniciativa pel Treball i la Il·lusió - Compromís per a la Gestió Social - Plataforma Naturalista d’Acció Verda - Resistència Dialectal. Era un conglomerat de partits d’esquerra i de cert caire revolucionari patriòtic.

Va ser aquesta plataforma, qui sabent de la bona relació d’en Jeroni amb el poble, li va proposar d’entrar a les seues llistes com a segon candidat. Desprès de molts estires i arronses en Jeroni va acceptar participar-hi, pel bé del poble.

Va ser sortint d’una d’aquestes reunions de partit, ja passada la mitja nit, quan van coincidir tu per tu.

- Jeroni ?

- Poli ?

En Jeroni i la Poli es veu que es coneixien des de l’institut.

La Poli havia arribat al poble un mes abans que jo.

Venia d’Estocolm, on hi havia treballat durant més de 35 anys.

S’hi havia casat, i s’hi havia divorciat 3 anys desprès. Ara havia tornat al poble buscant una mica de repòs i tranquil·litat. Tenia estalvis suficients per passar una llarga temporada. La Poli mai havia sigut guapa, així que ara, amb l’edat, i havent mantingut un bon cos, es feia mirar.

Dies desprès en Jeroni me la va presentar. Ells quedaven de tant en tant, tots dos, a prendre alguna cosa.

Segons em va explicar en Jeroni, en realitat la Poli es deia Política. Els seus pares van ser els fundadors del partit ‘Unió Llibertadora Il·lustrada de la República del Cap de Creus’, quan encara no s’havien casat. Al tenir-la a ella li van triar aquest nom tan trencador i modern.

Com era d’esperar ella hi posava més interès i empenta que ell, que es deixava portar.

Els primers dies de primavera van ser càlids i plàcids.

La Poli el va convidar a passar una vetllada a la plaja del ‘Xuclador’, una cala petita i arrecerada, oberta a la Lluna plena, que la il·luminava de plata.

Van decidir que hi anirien cadascú amb el seu cotxe, per allò dels xafarders.

En aquella època no seria fàcil trobar-hi cap parella ni cap badoc. En Jeroni es va comprometre a portar el beure i alguns canapès.

Feia una nit ideal. Van deixar els cotxes sota uns tamarius, i es van endinsar per la plaja de sorra fina. L’aire que entrava de mar era sec i tebi, i la Lluna tallava l’aiga de la badia amb una ratlla també de plata. En Jeroni duia la cistella amb la intendència.

Van seure a la roca llarga i planera que sobresortia de la sorra a la dreta de la plaja, anomenada ‘el pedrís’.

En Jeroni va destapar el xampany i la Poli va disposar les estovalles i els entrepans variats.

Tant l’un com l’altre, no es podia dir quin més, feia molt de temps que no participava en una sortida com aquella.

La Poli parlava d’Estocolm, de la feina, del seu ex-marit i del per què havia tornat.

En Jeroni l’escoltava, mentre, de tant en tant, deixava anar un ‘és clar’.

La Poli va dir que era una sort que s’haguessin retrobat.

Entre riures i gestos vergonyosos, li va explicar que sempre li havia agradat, ja des de l’institut, i que fins hi tot es va enamorar d’ell, cosa que sempre havia mantingut en secret.

En Jeroni es va preguntar per quina raó.

En un moment en què les seues mirades es van creuar, ella va deixar de parlar, se li va acostar lentament i li va fer un petó als llavis.

En Jeroni, aguantant el got de xampany, no se li va resistir.

Ella es retira, i sense deixar-lo de mirar fixament als ulls, es comença a descordar la brusa.

Tres botons van ser suficients.

Tot d’una, garbellant i fent saltironar el generós contingut del sostenidor, li va preguntar :

- Em vols ? Ho vols ?

En Jeroni, entre estorat i espantat, davant del rampell oferidor de la Poli, només va poder fer que si amb el cap.

La Poli, s’aixeca tota espitregada i es planta davant seu mentre es comença a desfer un cordó, com el de l’abat de Sant Pere de Roda, però en rosa xiclet, que li fa de cinturó.

D’una rebalada se’l fa sortir de les presilles i el manté pendolant davant dels ulls d’en Jeroni.

Ell, que en aquell moment no pensava res, per què no entenia res.

- Vols fer-me feliç ?

En Jeroni manté el seu mímic ‘que si’.

- Doncs dóna’m amb això. Fes-me córrer, mentre amb fueteges per la sorra.

La Poli li va atansar el cordó als morros, mentre amb l’altra mà s’estarrufava la melena.

En Jeroni, perplex per les paraules de la dona, pregunta :

- T’haig de perseguir corrent per la plaja ??

- Sí – contesta ella amb un to libidinós.

- I no ho podem fer d’aquí estan ? – li pregunta ell sense deixar de mantenir el got de xampany a 90 graus.

- No, persegueix-me i dóna’m amb el cordó – li respon enmig d’una esgarrifança.

- És que jo ... això de córrer i fuetejar ...

- És que no em vols fer feliç !?

- Que si, que si Poli, però seu, acabem de picar i en parlem.

- Jero ! Vull que em persegueixis i ‘m’espankis’ !

- Poli, però jo no corro ni ‘espanku’. Seu aquí i parlem.

- Jeroni ! Tu no m’estimes ! Tu no em vols fer feliç !

- Dona, Poli, ens estem coneixent ...

- Has jugat amb els meus sentiments ! Ets un .. Ets un ... Ets un ...

La Poli va enfilar cap al cotxe ‘patalejant’ la sorra, cordó en mà i reputegant de mala manera.

Va sortir d’allà fent derrapar el cotxe en mig d’un núvol de pols que va brillar a la llum de la Lluna.

No va ser fins aquell moment que en Jeroni va abaixar el braç que sostenia el got de xampany.

S’havia quedat sol

‘És hora de recollir’ va pensar.

Les eleccions municipals a l’Encant del Mar les va tornar guanyar CiU, els de Constància i Urbanitat.

Els encantats del mar no van donar gaire suport a la plataforma de l’oposició, així que només va poder entrar el cap de llista, cosa que va impedir que en Jeroni passes a la política activa. Això si, els encantats del mar sempre van continuar comptant amb ell per si calia donar un cop de mà a algú.

Tinc que dir que no em va costar gaire consolar-lo del desengany electoral, s’ho va agafar amb calma.

El que si em va confessar un dia, poc abans de que jo marxés del poble, és que si ell s’hagués avingut a perseguir i a fotre cops de cordó, segur que hauria xucat el melindro amb la Política.    

Lluís F., Notícies del C. de C. .

Dedicat als fidels lectors ( o hauria de dir Lecters ) de la R.C.C. .

( Estic escoltant Great White Buffalo )