Crisis nostra de cada dia.

A dilluns 8 de juliol de 2013.

Crisis nostra de cada dia.

Ha arribat l'istiu, i per ara, en prou feines la cuca viu. És la crisi que endogala les butxaques dels que poden i dels que no poden també, diuen. Cal mirar-s'hi i servar dret en qüestions de dispendi. No es veu gent, i és que de vegades sembla que vivim en un país de Rayo's Mcqueen's i companyia. Cotxes amunt i avall n'hi ha un requilié, cues i tot, però sembla que ni els pilots ni els passatgers baixin mai de vehicle, uns caballitus infinits fent la goma per les carreteres, una circulació acordeonica que es mossega la cua per no parar enlloc, bé només al Museu Dalí, diuen. Exageren, pels carrers també s'hi veu algú, segons l'hora més, segons l'hora menus. A l'hora de tornar, alegres corrues i grupets de musulmans fan via per agafar el tren desprès d'un dia de plaja. Figueres té mar i Llançà té Museu Dalí, diuen. No, no, sí, sí, és veritat que hi ha menus gent que altres temporades, i és que tot és molt car. L'època del "tre bon prí, tre bon prí" és lluny, la pesseta ailàs, ara som europeus i tot "oh se txer, oh se txer". Res queda dels carrers de sorra, del pàrquing a l'ombra del sostre de canyes ni dels tamarius. Res queda de les terrasses obertes voltades de canyissos i guarnides amb flors de nit, enfiladisses campanetes i bombetes de colors, on les colles d'alemanys, abans de tancar els bars a les 4 de la matinada, demanaven un parell de caixes més d'estrelles per allargar una horeta més la vetllada, eren temps de baratura pels estrangers. Al poste emplenaven els dipòsits; és clar, servien la gasolina, et miraven l'oli i netejaven els vidres del Toyota Corolla del 66, "My Corolla is fantastic" deia l'enganxina. Es guanyava més de propines que de sou. Les famílies d'alemanys vestides de blanc ja no hi són, ni "Lenz" ni "Marxauses"; ni les claques de belgues :"Gudfarduma!", ni els pienuars amb molt de "ponyon", ni les colles dels francesos del cous-cous, ni el lord amb els seu Jaguar verd, ja no hi ha barretades pels senyors de Barcelona, la crisi és general i per a tothom, sort n'hi ha dels del Club Nàutic, diuen.

I és clar, no hi ha ambient, de nit sobretot. Llançà de nit és un poble tranquil per més que hi hagin 80.000 forasters, tranquil però sense divertiment pel jovent ni per a la resta. Ai ! Aquells anys del Puput, del Mamut, del Cau, del Ris-Bar, del Club 91, del Pati Blanc musical, de l'Hacienda desprès Kroac!, del Totem, del Niu de Foc, del KGB, del Tropical, del Pirata, del Captain's i d'altres que em deixo, gresca i xiringuitus feien molt d'ambient. La xocolata es tallava entre coixins rere les canyes a gavinet i espelma, els Necromancers feien corrua de motos amunt i avall lluint la bandera alemanya. Hi havia hippies, i els borratxos i drogats estirassats pel carrer Cabrafiga es feien apartar del pas de les rodes del camió de la basura a cops de cable telefònic de 1 per 50 parells, el mateix que servia per adornar les batusses entre els de Llançà i els del poble del voltant que aquella nit tingués els números. Els Rockers a coces amb les Martin's de puntera metàl·lica, les nenes i noies turistes i algunes sense turistà borratxes comuna cuba jeien estenglades sense sentits pel carrer curt, a les que tenies que treure del bell mig per poder passar amb el cotxe, els tius que encara es podien mantenir drets, de tant en tant engegaven algun ball de bastons tan frenètic com efímer, les corredisses fugint de les porres dels Grisos estivals, els pixats i vomitades ... és evident que totes aquestes alegries donaven molt d'ambient estiuenc nocturn. Però també hi havia gent de festivitat més moderada que gaudia de tot aquest esbarjo nocturn reposadament. No com ara, que només en locals puntuals hi ha certa animació a la fresca de les terrasses, on la clientela, fins la matinada, s'entesta a practicar de sopranos i barítons, encara que els veïns els tinguin més per castrati. Coses de la cultura clàssica, de la recerca de la tranquil·litat familiar, i de la mà a la sombra, diuen. I de la crisi, però de la crisi dels anys que ja han passat per tots plegats, dic jo.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

PD.

Disculpeu que la República es despisti alguns dies, però m'han encarregat punxar ( música ) ( Ah! Els vells temps ) en una sessió privada i m'haig de posar al dia d'aquestes cançons actuals tant especials i buscar per intentar col·locar-ne alguna de bona de tant en tant. Salut !