Economies emergents de peus descalços.

A diumenge 19 de maig de 2013.

Economies emergents de peus descalços.

Tothom parla ara de les noves economies emergents, de les noves potències econòmiques i dels nous països productors, però només cal mirar-s'ho una mica per veure la realitat d'aquest nou creixement. Xina, l'Índia, alguns països llatinoamericans fabriquen i exporten en gran manera productes de consum massiu, components i aparells d'electrònica i informàtica, complements de moda i còpies i falsificacions. No són tots ells productes típics de cada lloc de procedència, sinó articles destinats a satisfer les infinites necessitats dels països i societats desenvolupades, per tant aquests països emergents no ens venen els seus productes originals, exporten el què les empreses del "nostre" món hi van a fabricar per tal d'abaratir costos pagant uns salaris miserables, i tenint als treballadors locals amb una precarietat i inseguretat laborals ratllant l'esclavatge. Aquest és el ressorgiment dels pobles emergents, sortir de la misèria extrema per arribar a l'extrema pobresa. Si fos una guerra diríem que són carn de canó, però com que parlem d'indústria direm carn de fàbrica. Fabricació a baix preu per tal de poder competir en la venta. Tots busquem el millor preu, però pobres de nosaltres, no hi pensem pas com s'aconsegueixen aquests preus tant competitius. Ho sabem, però a l'hora de comprar no hi pensem, és la llei de l'oferta. Poder davant de les catàstrofes com la de les treballadores tèxtils de l'Índia tenim un rampell de consciència i proclamem la nostra més enèrgica repulsa; ja coneixem l'efecte de tal proclama.

I els governs i els gurus dels països desenvolupats, dels que som dalt de la piràmide del consum insaciable, es fan els espantats davant l'ímpetu d'aquests nous motors industrials, nosaltres que som incapaços de crear llocs de treball, i ens diuen que ens hem de meravellar de com pugen.

Com pugen ?

Doncs com han pujat moltes altres civilitzacions abans, trepitjant i abusant del seu poble. Per alguna raó misteriosa els nostres governs no saben com actuar contra aquesta "invasió de competitivitat" que fa perillar el nostre comerç i fabricació interns. Un hom podria pensar que potser posant uns aranzels es podrien igualar les oportunitats. Tant val fabricar una cosa aquí, doncs tal tassa per igualar el preu del producte foraster, i el públic que triï el què més li convingui.

Els preus de cost que aconsegueixen aquests països no són fruit d'una gran planificació empresarial, ni d'una excel·lent optimització industrial, només són fruit de l'especulació i de l'abús de les persones.

Tal mateix, amb aquests aranzels privaríem tals pobles d'emergir amb penes i treballs, els privaríem de les engrunes que les multinacionals les hi deixen caure a les seues mans buides.

Què hem de fer doncs amb tot plegat ?

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .