A dilluns 18 de juny de
2012.
Postguerra.
S'ha publicat als diaris i
ho han dit diferents persones, gent gran també. Que aquesta crisi es pot
comparar amb la de la postguerra.
Jo no he viscut la
postguerra, però ignorant i tot, no hi puc estar d'acord.
La mateixa paraula ho diu,
'postguerra', desprès d'una guerra.
Desprès d'uns anys de mort
i de terror, de sentir xiular les bales i explotar les bombes, temps de
desconfiança i odi, de destrucció i grans mancances.
Pels més desfavorits,
menjar gats i rates, per molts altres farro, i un rosegó de pa embolicat amb un
drap i tancat a pany i clau a la calaixera per tal de fer-lo durar. Una
bullinada de malta o de xicòria de cafè sense sucre; poder, pels que podien,
amb una pastilleta de sacarina portada d'estraperlo. Com l'oli, la farina i les
llegums. Tot carregat a l'esquena, dut per camins perduts, per còrrecs i
corriols; fugint de la Guardia Civil i dels Carabiners, del "Alto!",
d'alguna bala perduda i d'una molt probablement trobada pallissa.
Com es pot tenir el valor
de comparar aquesta crisi de la postdisbauxa amb la de la postguerra. Amb la de
la postdisbauxa venim d'uns anys de xalar-nos-la bé i viure fins i tot per
sobre de les nostres possibilitats, no d'uns anys de misèries i por.
Si la comparació la fa una
persona jovenassa que no ha viscut la postguerra, o és que parla per què té
boca, o és un tuliagis, o és imbècil.
Si la comparació la fa una
persona gran que hagi viscut la postguerra, em fa dir que l'única guerra que
ens venç inexorablement és la guerra contra els anys. Amb els anys tota càrrega
és més feixuga, tot problema n'és un feix i tota pena un martiri. Es perd la
virtut i l'esma, les noves mancances i necessitats fan recordar els temps
d'estalviar aiga i llum per tal de
pagar 'el mínim'. Tornen a la memòria els temps de poc tall i el plat de vianda
amb una arengada. Els hi retornen aquells temps precaris amb una família
necessitada. Els anys no perdonen, però així hi tot han de respondre.
Quan una persona gran es
veu obligada a comparar aquesta crisi amb la que va viure durant la postguerra,
molts són els que haurien de demanar perdó.
Demanar perdó i sentir xiular
les bales rere seu.
Lluís Feliu, Notícies del
C. de C. .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada