dimarts, 26 de juny del 2012

Sant Joan, equinocci.


A dimecres 26 de juny de 2012.

Sant Joan, equinocci.

1-    Temps.

Al sortir de casa noto que l'aire està impregnat d'olor de formatge curat i de llenya cremant en algun forn matiner. Davant meu apareix apreparada la Fira de l'Abad, un mercat d'aparença medieval.
Molts firaires, guarnits amb roba de l'època preparant les parades, i els pendons i ensenyes penjades ziga-zaga, ziga-zaga, per tot el carrer em transporten de cop al temps de misenyor.
Enfilo el carrer pel bell mig, solitari, encara no hi ha públic. Aquella ambientació i els abres que llueixen verds i ufanosos a banda i banda del carrer, en recorda Duloc amb tota clarividència.
Uns metres més endavant, però, ja fora d'aquell escenari, se m'esvaeix del cap tota esperança de creuar-me amb un Ogre i un Burro, o amb un cartell propagandístic canterell i musical.
És la Revetlla de Sant Joan. Ara hi caic. Ha arribat l'istiu !
La maquinària turística s'ha posat en marxa.
Pel camí rumio de com i tant han canviat els temps i les coses.
Del mercat medieval, del paisatge universal de Llançà de vinyes i olivassos, dels horts i els carrers de terra i de sorra, de trulls i cellers, de xerxes de cànem i d'olor de brea hem passat, amb quatre passes, sembla, al Llançà 2012. Tot evoluciona, tot es modernitza.
Prop d'una cantonada un venedor ambulant marroquí em reclama l'atenció. En un moment m'ofereix un sortit de llapits de memòria de diferents gigabits. També treu uns ratolins tunejats de variades formes, un teclat de goma flexible i enrotllable, uns draps antiestàtics, caixes de múltiples connectors i adaptadors, un suport per portàtil tri-ventilat, una planta feta d'un material 'especial' que atrapa les radiacions, USB's i allargadors de tota mena. Res d'això em fa falta, li dic amb un somriure, i segueixo el camí.
Ai caram, el moro no m'ha ofert ni ulleres de sol, ni tornavisos, ni rellotges, ni llanternes, ni claus Allen, ni encenedors de colors, ni llargavistes, ni alfombres pel menjador, ni bolígrafus de noies en bikini. Ja ni CD's ni DVD's recopiats fins l'infinit. El món canvia i les seues necessitats també.
Un n'és espectador lineal i temporal. De l'edat mitjana a l'era dels computadors en quatre passes. I ara no m'ho a semblat. Ha passat.

2-    Mòbils.

Prenc una cervesa a la barra del Voramar. Tothom és a la terrassa. Només un grup de cinc noies joves comparteix la barra amb mi. Parlen animadament sobre el mòbil que tenen i els que voldrien i haurien de tenir. Tot eren pros i contres sobre Galacssis, Montes Carlos, HTCes i Blacks Berrys.

-A mi me'n fa falta un que ho col·loqui i reculli tot ràpidament i fàcilment, diu una.
-A mi m'interessa un que sigui pràctic i intuïtiu, que no hagi de perdre el temps amb moltes instruccions per aprendre qualsevol cosa, diu una altre.
-A mi me'n convé un que no es quedi sense bateria en el moment més inoportú, que sigui robust, però guapo, demana una tercera.
-Jo en voldria un que fos fàcil de fer anar, amb bona cobertura i que fos fiable, apunta la quarta.
-I que posés rentadores, exclama la del fons.

Tot d'una es fa el silenci, i com una revolada d'istornells, cada una posa el seu mòbil a sobre del de la seua companya, l'un sobre l'altre, fent una pila.
Seguint algun ritual desconegut per mi, retiren les mans de la barra i es miren el túmul electrònic sense badar boca.
Jo, giro el cap vers elles i pregunto amb cert interès:

-La mida importa ?

Elles em responen com el cor del La-la-la :
-És clar que la mida importa !

3-    La Roja.

He coincidit a l'ascensor amb el veí del segon. Duia posat a la cara una mena de somriure picardiós.

-Avui nit de berbena, eh?, em diu.
-Si, si...
-Sap que ha guanyat La Roja ?
-Si, ho he escoltat a la radio.
-El del tercer, com cada vegada que guanya Espanya, per celebrar-ho, ha pujat al terrat a tirar tres coets, m'apunta, ara amb un gran somriure.

4-    Protesta multilingüe.

Per fi a casa. És tard, però per mi és bona hora per llegir amb tranquil·litat l'entrevista que es publica a la contraportada de 'El Periódico' de Catalunya. És una entrevista que em va fer la Gemma Tramullas per parlar del meu llibre 'Recull casolà'.
Un cambrer "lingüista". El Periódico és un diari de gran tirada, és fantàstic poder-hi sortir.
Llegeixo detingudament, intentant fer-me passar per un lector llunyà, sospeso les meues paraules i intento percebre si m'he explicat prou clar i català, si el que em llegeixi entendrà el fons del què viu dir, les meues intencions. A la fi em dic a mi mateix que està molt bé.
També tinc l'edició en castellà. La llegeixo amb curiositat, i amb una certa intenció lingüística inquisidora adquirida aquests últims anys.
Se'm fa estrany veurem parlar del català en castellà.
Protestant de la discriminació que pateix la meua parla catalana per part del català normatiu, en castellà (!).
Millor que millor, penso.
Per protestar contra l'atac que el català normatiu institucional etziba als parlars locals i dialectals, ho faig en català, en castellà, i si fa falta en èlfic i en la llengua de Mordor.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .


dilluns, 18 de juny del 2012

Postguerra.


A dilluns 18 de juny de 2012.

Postguerra.

S'ha publicat als diaris i ho han dit diferents persones, gent gran també. Que aquesta crisi es pot comparar amb la de la postguerra.
Jo no he viscut la postguerra, però ignorant i tot, no hi puc estar d'acord.
La mateixa paraula ho diu, 'postguerra', desprès d'una guerra.
Desprès d'uns anys de mort i de terror, de sentir xiular les bales i explotar les bombes, temps de desconfiança i odi, de destrucció i grans mancances.
Pels més desfavorits, menjar gats i rates, per molts altres farro, i un rosegó de pa embolicat amb un drap i tancat a pany i clau a la calaixera per tal de fer-lo durar. Una bullinada de malta o de xicòria de cafè sense sucre; poder, pels que podien, amb una pastilleta de sacarina portada d'estraperlo. Com l'oli, la farina i les llegums. Tot carregat a l'esquena, dut per camins perduts, per còrrecs i corriols; fugint de la Guardia Civil i dels Carabiners, del "Alto!", d'alguna bala perduda i d'una molt probablement trobada pallissa.
Com es pot tenir el valor de comparar aquesta crisi de la postdisbauxa amb la de la postguerra. Amb la de la postdisbauxa venim d'uns anys de xalar-nos-la bé i viure fins i tot per sobre de les nostres possibilitats, no d'uns anys de misèries i por.
Si la comparació la fa una persona jovenassa que no ha viscut la postguerra, o és que parla per què té boca, o és un tuliagis, o és imbècil.
Si la comparació la fa una persona gran que hagi viscut la postguerra, em fa dir que l'única guerra que ens venç inexorablement és la guerra contra els anys. Amb els anys tota càrrega és més feixuga, tot problema n'és un feix i tota pena un martiri. Es perd la virtut i l'esma, les noves mancances i necessitats fan recordar els temps d'estalviar aiga i llum per tal de pagar 'el mínim'. Tornen a la memòria els temps de poc tall i el plat de vianda amb una arengada. Els hi retornen aquells temps precaris amb una família necessitada. Els anys no perdonen, però així hi tot han de respondre.
Quan una persona gran es veu obligada a comparar aquesta crisi amb la que va viure durant la postguerra, molts són els que haurien de demanar perdó.
Demanar perdó i sentir xiular les bales rere seu.   

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .    


dilluns, 11 de juny del 2012

Ni Grècia.


A dimarts 12 de juny de 2012.

Ni Grècia.

Quan nosaltres encara anàvem amb un garrot i un "taparrabus", i menjàvem garrofes i fonolls, a Grècia ja estudiaven filosofia, lleis, cultura i democràcia. Era la consciència del món.
Això es pot dir dels antics grecs. Però ni Grècia ni cap altre país pot viure per sempre de les seues antigues glories, especialment si es perden o dissipen els precedents pels que d'una o altra manera han fet a un país, gran, o fort, o poderós, o culte, o tot alhora.
Així ha passat sense excepció durant tota la història de la humanitat.
A Grècia, es veu, han vulnerat la llei a tot nivell, governants, polítics, i el poble en tots els seus estaments.
La il·legalitat funciona mentre la realitat la pot suportat.
Grècia ha patit el que era inevitable i irremeiablement previsible. A tots ha de passar, no hi ha nació, país o estat a qui la governança irregular no el porti al caos final.
De res serveix haver estat el bressol de les civilitzacions, ni la perfecta màquina de la guerra, ni el niu de les conspiracions, ni l'imperi on mai es ponia el Sol.
L 'imatge d'un programa de televisió grega on un polític grec neonazi que ha rebut un cert suport dels votants grecs, agredeix a les integrants d'uns altres partits polítics, ens pot resultar curiosa o risible, patètica o penible, reprovable o intolerable, però sobretot ens hauria de servir d'exemple.
Un exemple que s'ha repetit al llarg de la història, però del que mai n'hem après.
La desllei ens apropa a l'extremisme. El compliment de la llei per part de tothom és l'única via per tal que la llibertat, la justícia i la democràcia puguin sobreviure llargament.
El problema és que això s'ha pensat i raonat des de l'antiguitat, a Grècia també, però mai s'ha pogut dur a terme.
Per sort o per desgràcia és d'humans mentir i bel·ligerar.
Per sort o per desgràcia també és d'humans intentar viure d'acord a la llei.

Lluís Feliu, Notícies del C de C. .          

dilluns, 4 de juny del 2012

El valor del zero.


 
A divendres 8 de juny de 2012.

Dos entrades en la mateixa setmana, AAAAAAHHHGGG, quin deliri !!
Però ens fa falta una mica d'alegria i bailongo. Res de Heavy només per 'conneisors' ni música transcendent. La cançó de moda, Balada Boa de Gustavo Lima, subtitulada en català a la manera d'un servidor.  Espero que 'sus aixeliïn' les neurones.


BALADA BOA

Jo ja he rentat el meu cotxe
he ajustat el so,
ja esta tot ben preparat
anar per feina és bo.

Nena no dubtis i queda't
entra que fem gresca,
o truca'm més tard
m'encantarà quedar.

Noia truca'm
més tard fem la festa
tu i jo sols cremant matinada,
ballar, saltar,
fins veure el Sol ratllar.

Noia truca'm
més tard fem la festa
tu i jo sols cremant matinada,
ballar, saltar,
que avui ha de rutllar.

Tché tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereretché,
Tché, tché, tché,
Gustavo Lima ho sap fer.

Tché tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereretché,
Tché, tché, tché,
Gustavo Lima ho sap fer.

I si tu
em vols mirar
jo et voldré
abraçar
i desprès
conquistar,
disfrutem,
que avui ha de rutllar.

Noia truca'm
més tard fem la festa
tu i jo sols cremant matinada,
ballar, saltar,
fins veure el Sol ratllar.

Noia truca'm
més tard fem la festa
tu i jo sols cremant matinada,
ballar, saltar,
que avui ha de rutllar.

Tché tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereretché,
Tché, tché, tché,
Gustavo Lima ho sap fer.

Tché tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereretché,
Tché, tché, tché,
Gustavo Lima ho sap fer.

Noia truca'm
més tard fem la festa
tu i jo sols cremant matinada,
ballar, saltar,
fins veure el Sol ratllar.

Noia truca'm
més tard fem la festa
tu i jo sols cremant matinada,
ballar, saltar,
que avui ha de rutllar.

Tché tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereretché,
Tché, tché, tché,
Gustavo Lima ho sap fer.

Tché tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereretché,
Tché, tché, tché,
Gustavo Lima ho sap fer.

I si tu
em vols mirar
jo et voldré
abraçar
i desprès
conquistar,
disfrutem,
que avui ha de rutllar.

Noia truca'm
més tard fem la festa
tu i jo sols cremant matinada,
ballar, saltar,
fins veure el Sol ratllar.

Noia truca'm
més tard fem la festa
tu i jo sols cremant matinada,
ballar, saltar,
que avui ha de rutllar.


Tché tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereretché,
Tché, tché, tché,
Gustavo Lima ho sap fer.

Tché tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereré tché tché,
Tchereretché,
Tché, tché, tché,
Gustavo Lima ho sap fer.

Gustavo Lima !

Traducció de Lluís Feliu


A dilluns 4 de juny de 2012.

El valor del zero.

Sempre s'ha donat una mica de menys al zero. 'Ets un zero a l'esquerra', 'un zero patatero', 'un zero com una roda de molí', 'zero coma zero'.
Però el zero compta, especialment per la quantitat d'ells. En la nostra societat la quantitat de zeros imparteix justícia. Per exemple, un pispes roba menys de 400 euros i no va a la presó. Un altre en rampinya més de 400000000 i tampoc va a la presó. Però si tu tens alguna relació amb 40000 euros, l'espasa de la llei penja sobre el teu cap. Tot per qüestió de zeros.
Segons unes informacions secretes a les que ha tingut accés la R.C.C., el govern espanyol, cansat de que sempre se li discuteixin els calés i el número de zeros que els acompanyen que reverteix cap a les Autonomies, especialment Catalunya, ha ordenat al Ministro de Hacienda Cristòbal Montoro que posi en marxa el seu nou pla fiscal de redistribució.
Les nostres fonts asseguren que el ministre i el President de la Generalitat, Artur Mas, van tenir una reunió secreta per tal conèixer la fórmula i els procediments de gestió de la nova fiscalitat.

Montoro li deia així al President Mas :

-Arturo, te voy a hablar francamente, en el Gobierno de España estamos muy preocupados por las continuas quejas y protestas de Cataluña sobre la corresponsabilidad  fiscal que mantenemos ambos. Como sabes, he estado estudiando una nueva fórmula fiscal libre de quejas i suspicacias. Ya sabemos que Cataluña es una Autonomía a la que le gustan toda clase de avances, i no teme a las nuevas posibilidades, es por eso que hemos pensado que sois el lugar idóneo para probar durante unos años mi nuevo sistema de "Fiscalidad Autoredistributiva".
Ahora te acompañaré para visitar esta nueva sede y te mostraré como va a funcionar.

Es presenten davant d'un edifici amb els vidres foscos i  amb una petita porta també amb els vidres tintats.

-Pasa pasa Arturo.

Entren, i es troben en una petita sala amb un petit taulell de fusta. Mas s'ho mira i no bada boca.

-Te explico mi sistema, Arturo. Mira, para que no haya problemas de discriminación con Cataluña por parte del Estado Español, se tendrá que elegir a un catalán muy catalán, nacionalista i con autoridad i porte. Nosotros habíamos pensado en ti Arturo.

En Montoro pica de mans i de rere d'unes cortines apareix un tipus alt com un sant Pau i ample com un armari de matrimoni, ros i amb els ulls blaus. Anava vestit amb una mena de trajo com de porter d'hotel, de vint-i-un botons amb cordons i borles.

-Para controlar que nadie te impida actuar libremente con mi sistema de "Fiscalidad autoredistributiva", hemos puesto a este portero, que, para que veas que queremos la máxima imparcialidad, ni siquiera es español, lo hemos traído de Alemania; eso sí que da confianza, eh ? Arturo ? Pues bien, para no complicaros con demasiadas novedades, he establecido que para poder acceder a mí formula de autoredistribución habréis de pagar al portero lo mismo que pagabais al Estado Español hace tres años. Para que veas que de entrada no queremos abusar...

Cristòbal Montoro agafa Mas de bracet fins portar-lo davant d'una columna, a la que havien clavat un estri cobert per una bandera espanyola.

... Hanz !

En Hanz s'apropa, amb reverència estira la beta que fa caure la bandera, deixant al descobert el 'nou sistema fiscal' de Montoro.

-Chá-chááánnn ! He aquí mi "Fiscalidad autoredistributiva"!

Havia aparegut una gran i acolorida ruleta. A tot el seu voltant es podien veure les caselles que indicaven la numeració  : -0-1-0-2-0-3-0-4-0-5-0-6- i així fins el -0-10-.

-Pero Cristóbal, esto es una ruleta – arriba a dir el President Mas.

-Sí señor, pero una ruleta que manipularas tú, con toda libertad, sin interferencias del Estado Español, y el número que saques serán los miles de millones de euros que te llevarás de regreso a Cataluña. Por ejemplo, si sale el 5 son 5000 millones, si sale el 8 son 8000 millones, y si sale el 10, imagínate, te embolsas 10.000 millones de euros. Y los cobrarás directamente, sin negociaciones, ni discusiones, ni desilusiones, genial no ? Arturo ?    

-Pero hombre Montoro, en esta ruleta también hay muchos ceros. Qué pasa si me sale el cero ?

-Aquí está la gracia de mí nueva fiscalidad, nunca pierdes Arturo ! Si te sale el cero  ...  te da por culo el portero !

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .