A dimecres 26 de juny de
2012.
Sant Joan, equinocci.
1- Temps.
Al sortir de casa noto que
l'aire està impregnat d'olor de formatge curat i de llenya cremant en algun
forn matiner. Davant meu apareix apreparada
la Fira de l'Abad, un mercat d'aparença medieval.
Molts firaires, guarnits
amb roba de l'època preparant les parades, i els pendons i ensenyes penjades
ziga-zaga, ziga-zaga, per tot el carrer em transporten de cop al temps de
misenyor.
Enfilo el carrer pel bell
mig, solitari, encara no hi ha públic. Aquella ambientació i els abres que llueixen verds i ufanosos a
banda i banda del carrer, en recorda Duloc amb tota clarividència.
Uns metres més endavant,
però, ja fora d'aquell escenari, se m'esvaeix del cap tota esperança de
creuar-me amb un Ogre i un Burro, o amb un cartell propagandístic canterell i musical.
És la Revetlla de Sant Joan.
Ara hi caic. Ha arribat l'istiu !
La maquinària turística
s'ha posat en marxa.
Pel camí rumio de com i
tant han canviat els temps i les coses.
Del mercat medieval, del
paisatge universal de Llançà de vinyes i olivassos,
dels horts i els carrers de terra i de sorra, de trulls i cellers, de xerxes de cànem i d'olor de brea hem
passat, amb quatre passes, sembla, al Llançà 2012. Tot evoluciona, tot es
modernitza.
Prop d'una cantonada un venedor
ambulant marroquí em reclama l'atenció. En un moment m'ofereix un sortit de llapits de memòria de diferents
gigabits. També treu uns ratolins tunejats de variades formes, un teclat de
goma flexible i enrotllable, uns draps antiestàtics, caixes de múltiples
connectors i adaptadors, un suport per portàtil tri-ventilat, una planta feta
d'un material 'especial' que atrapa les radiacions, USB's i allargadors de tota
mena. Res d'això em fa falta, li dic amb un somriure, i segueixo el camí.
Ai caram, el moro no m'ha
ofert ni ulleres de sol, ni tornavisos, ni rellotges, ni llanternes, ni claus
Allen, ni encenedors de colors, ni llargavistes,
ni alfombres pel menjador, ni bolígrafus de noies en bikini. Ja ni
CD's ni DVD's recopiats fins l'infinit. El món canvia i les seues necessitats
també.
Un n'és espectador lineal
i temporal. De l'edat mitjana a l'era dels computadors en quatre passes. I ara
no m'ho a semblat. Ha passat.
2- Mòbils.
Prenc una cervesa a la
barra del Voramar. Tothom és a la terrassa. Només un grup de cinc noies joves
comparteix la barra amb mi. Parlen animadament sobre el mòbil que tenen i els
que voldrien i haurien de tenir. Tot eren pros i contres sobre Galacssis,
Montes Carlos, HTCes i Blacks Berrys.
-A mi me'n fa falta un que
ho col·loqui i reculli tot ràpidament i fàcilment, diu una.
-A mi m'interessa un que
sigui pràctic i intuïtiu, que no hagi de perdre el temps amb moltes
instruccions per aprendre qualsevol cosa, diu una altre.
-A mi me'n convé un que no
es quedi sense bateria en el moment més inoportú, que sigui robust, però guapo,
demana una tercera.
-Jo en voldria un que fos
fàcil de fer anar, amb bona cobertura i que fos fiable, apunta la quarta.
-I que posés rentadores,
exclama la del fons.
Tot d'una es fa el
silenci, i com una revolada d'istornells,
cada una posa el seu mòbil a sobre del de la seua companya, l'un sobre l'altre,
fent una pila.
Seguint algun ritual
desconegut per mi, retiren les mans de la barra i es miren el túmul electrònic
sense badar boca.
Jo, giro el cap vers elles
i pregunto amb cert interès:
-La mida importa ?
Elles em responen com el
cor del La-la-la :
-És clar que la mida
importa !
3- La Roja.
He coincidit a l'ascensor
amb el veí del segon. Duia posat a la cara una mena de somriure picardiós.
-Avui nit de berbena, eh?,
em diu.
-Si, si...
-Sap que ha guanyat La
Roja ?
-Si, ho he escoltat a la
radio.
-El del tercer, com cada
vegada que guanya Espanya, per celebrar-ho, ha pujat al terrat a tirar tres
coets, m'apunta, ara amb un gran somriure.
4- Protesta multilingüe.
Per fi a casa. És tard,
però per mi és bona hora per llegir amb tranquil·litat l'entrevista que es
publica a la contraportada de 'El Periódico' de Catalunya. És una entrevista
que em va fer la Gemma Tramullas per parlar del meu llibre 'Recull casolà'.
Un cambrer "lingüista".
El Periódico és un diari de gran tirada, és fantàstic poder-hi sortir.
Llegeixo detingudament,
intentant fer-me passar per un lector llunyà, sospeso les meues paraules i
intento percebre si m'he explicat prou clar i català, si el que em llegeixi
entendrà el fons del què viu dir,
les meues intencions. A la fi em dic a mi mateix que està molt bé.
També tinc l'edició en
castellà. La llegeixo amb curiositat, i amb una certa intenció lingüística
inquisidora adquirida aquests últims anys.
Se'm fa estrany veurem
parlar del català en castellà.
Protestant de la
discriminació que pateix la meua parla catalana per part del català normatiu,
en castellà (!).
Millor que millor, penso.
Per protestar contra
l'atac que el català normatiu institucional etziba als parlars locals i
dialectals, ho faig en català, en castellà, i si fa falta en èlfic i en la
llengua de Mordor.
Lluís Feliu, Notícies del
C. de C. .