29 /
Dimecres 24 de maig
de 2017.
No eren morts.
No, no eren morts ni estaven de parranda; estaven desconcertats i al·lucinats amb el rumb que havia
agafat el PSOE en aquests darrers temps.
Els socialistes d’esquerres han hagut d’esperar el torn
per fer sentir la seua veu i la seua voluntat.
Els que ens miràvem desconcertats la deriva a la dreta
del PSOE, comandada pels porcs de cent
del socialisme de Rolex, cadenes d’or i Sullivans Cove, mentre recordàvem a
l’època, als principis de la democràcia, com catalanistes, antifeixistes,
republicans, tota la gent d’esquerres que mancada encara de representació
política, van rebre amb llàgrimes als ulls la primera victòria del PSOE a
Espanya. Quina esperança no havien de tenir desprès de tants anys d’encabronda
dictadura franquista.
I mireu fins on va arribar el PSOE donant el govern al
Partit Popular, partit de dretes nascut del feixisme tants anys patit. Era
evident i comprensible el desencís de la gent d’esquerres, i hagués sigut
terrible que el seu sentiment no marquès el canvi.
Canvi que ja proposava Pedro Sánchez i pel què va ser
esbandit del partit pels capitostos mamotretos,
acostumats a viure a mamella de monja en la corrupte alternança de les aigües mortes.
Ara Pedro ha tornat amb vents nous i com el gran capità, i els socialistes d’arrel
esperen un cop de timó que governi la nau cap a l’esquerra. D’entrada, però, el
capità diu que no vol revenges amb els rancis ben peixits, que no farà caminar
pel tauló a cap dels seus botxins polítics. Bé, és la teua decisió, però ves
preparant un bot i tria una illa llunyana on desembarcar-los; traïdors i amotinats
entre la tripulació són presagi d’un infaust viatge, i gran desesperança pels
que ens quedem en terra. Temps al temps.
28 /
Dissabte 13 de maig
de 2017.
Tot definint raru .
Avui és un d’aquells diumenges rodons; molt bon temps,
tranquil·litat, i benestar general. Per a celebrar-ho m’arribo al Voramar a fer
el vermut. La terrassa és quasi plena. M’instal·lo en una taula arraconada,
prop d’una on quatre homes de mitjana edat conversen animadament en veu alta.
Mentre faig el primer traguinyol al xispassu salta un :
-
Collons ! Doncs defineix-me raru
!
M’ho prenc com per a mi i penso; apart del què trobem rar
personal i unilateralment, un diria que rar és allò o aquell en què una majoria
està d’acord en que és distint i poc habitual en general.
Com apunten els tòpics, rar seria un gos verd, un esglaput pelut, o un burro volador.
Però una persona rara com hauria de ser ?
Estrafeta ?
Extraterrestre ?
La manera de ser també ens fa rarus.
-
Collons ! No em negareu que hi ha gent que per les coses que fa són rarus !
El policia que roba, és raru, el polític que es corromp, és raru, el jutge que no és legal,
és raru, el metge que mata volent, és raru, el capellà que fa mal als fidels,
és raru. Tot el que és incongruent i incomprensible ho trobem rar.
Un gàngster ajuda la població del seu poble mentre
explota i malmena la dels pobles veïns. Era una persona amable, educada i
servicial amb tothom, però es va descobrir que era un pederasta i un pervertit.
Era un voluntari d’una qualitat humana excepcional amb la gent gran, però
escanyava velles esporàdicament; tots plegats no són rareses ?
-
Podem dir que són rarus per què
no els coneixíem ben bé, sinó diríem directament que són males persones i
assassins.
En el fons dingú
coneix dingú que no sigui molt
proper, i així i tot és com un acte de fe. Per tant jutgem per què veiem.
Així doncs, el costat dolent d’una persona ha de pesar
més que el bo en les persones rares ?
De res ha de valer que un ajudi a molta gent, si de tant
en tant mata algú, el seu costat dolent predominarà en el nostre judici, i
quedarà com un tipus malvat i execrable.
Per què la maldat pesa més que la bondat en una persona
rara ?, penso amb un glop de xispassu i
una oliva.
Filosofem.
Cròniques de Llançà ( VII )
A través dels llibres d'Actes de
l'Ajuntament : 1881 / 1884
Lluís Feliu i Pumarola
2 gener 1881 – És nomenat el Sr. Antonio
Quintana i Fàbrega per cobrir la plaça vacant de ‘Inspector de carnes’, deixada
pel Sr. Bernabé Quintana i Fàbrega, amb l’assignació de 90 pessetes anuals.
També s’acorda destituir del càrrec de ‘Regulador del reloj de la Iglesia
Parroquial’ al Sr. José Borrás, nomenant al seu lloc al Sr. Vicente Clausells,
manyà del veïnat, amb la paga anual de 90 pessetes.
21 gener 1881 – Es declara al mosso nº 20 del
reemplaçament Leandro Merigó només útil per a la reserva al ser de pare pobre i
sexagenari.
4 febrer 1881 – Compareix el Sr. José Tramunt i
Pujol natural de Mora d’Ebre manifestant que el seu fill Jaime Tramunt i Costa
vol substituir en el servei d’armes al
seu germà Manuel Tramunt i Costa, a lo que dóna la més cabal llicència.
8 maig 1881 – Es dóna de baixa al Sr. Pedro
Guanter de la ‘Contribución industrial’ l’establiment que té en aquesta vila,
quedant pendent el pagament de 29,81 pessetes.
26 juny 1881 – Es llegeix un memorial que remet
el Sr. Governador per tal se l’informi d’una queixa que fa el Sr. (?) Dalfau
contra els amos de molins d’oli que llencen les aigües brutes al Gardisó amb
gran perjudici pels seus interessos. L’ajuntament avisa als amos dels molins
d’oli que si continuen llençant les aigües brutes se’ls imposarà la munta que
marca la llei. El Sr. Luis Montiel demana que li donin les línies i el permís per
a tancar un petit pati al carrer de la Ribera.
28 juny 1881 – El jutge de Primera Instància de
Figueres concedeix 10 dies de termini per tal que l’ajuntament nomeni un altre
procurador en el lloc de l’ara difunt el Sr. José Martín(?) Llosent(?) en el
judici que seguia contra el Duc de Medinaceli sobre el dret de senyoria que
tenia sobre aquest poble. Es passa un ofici als 14 pobles que representava el
difunt en aquesta causa, i s’acorda tenir una reunió a Figueres per tal de
nomenar un nou procurador.
(?) 4 juliol 1881 –
Es reuneixen en
el ‘Café del Siglo’ les representacions del ajuntaments de Llançà, Port de la
Selva, Armentera, Vila(?), Torroella de Fluvià, Sant Pere Pescador, Fortià,
Vilanova de la Muga, Vilacolum, l’Escala, Esponellà i Rabós, per elegir uns nous
representants judicials contra el Duc de Medinaceli, aquests seran els Srs.
José Ribot i Sala, el Sr. Ignacio Bofill i Gelabert, el Sr. Ignacio Bodelles i
Palí (?) de Figueres, amés d’un a Barcelona i un a Madrid.
2 juliol 1881 – Es llegeixen els articles 115 i
116 de la Llei Municipal sobre la divisió del poble en dos districtes, donant
el de la dreta al primer tinent d’alcalde i el de l’esquerra al segon. Es
nomena al Sr. Vicente Castelló alcalde del Port i al Sr. Francisco Guanter i Plás
(?) alcalde de Balleta.
10 juliol 1881 – Don Ignacio Bodelles de Figueres
demana a l’ajuntament 250 pessetes per tal d’atendre les despeses del cas
contra el Duc de Medinaceli.
L’alcalde recomana a la ‘Comisión de Policias, Plaza y
Matadero’ sobre la gran necessitat de que vetllin per “el aseo, la limpieza y
la higiene tan importante en esos ramos”, i ordena fixar un cartell a la porta
de l’escorxador amb aquestes ordres, que s’han de complir estrictament.
Les aigües brutes dels molins d’oli han contaminat la
font de la Plaça Major i els pous de diversos veïns.
17 juliol 1881 – El Sr. Isern manifesta que és de
gran necessitat fer un passadís de ‘cimiento romano’ al pas del riu que porta a
l’estació del ferrocarril per tal de facilitar el pas de transeünts i
carruatges.
14 agost 1881 – S’entreguen 250 pessetes al Sr.
Juan Heras, primer tinent d’alcalde per què pagui al Sr. Ignacio Bodelles, el
procurador del cas Medinacelli.
21 agost 1881 – Es parla del bàndol publicat
sobre els gossos vagabunds o rabiosos, en el que queda establert de donar
estricnina a tals animals dins del terme del poble.
S’acorda netejar el pou font ja que l’aigua no és bona i
es farà cimentar la paret del pou per tal que no hi filtrin les aigües
corruptes, com ha passat altres vegades.
S’acorda treure l’almadrava de l’Hospital per peritar-ne
el seu estat i el que costarà guardar-la en un altre lloc.
28 agost 1881 – Es dóna la alineació per la casa
del Sr. Luis Montiel, abans del Sr. Falcó, al carrer de la Riera, i tenint en compte
que aquest carrer serà un dels millors de la població, se li donen 30 pams
d’amplada, i al camí que llinda per la part nord 10 pams d’amplada.
6 novembre 1881 – El Sr. Ramon Gaudier demana
permís per a reforçar les façanes de les cases a la Muralla números 6 i 13, del
carrer Major nº 11 i del carrer Gardisó nº 4, a fi de poder-les llogar.
27 novembre 1881 – Es llegeix una instància en la
que el Sr. Rafel Tolsanas es queixa d’una paret edificada pel Sr. Felipe
Castelló habitant del Port d’aquesta vila, així s’acorda que la ‘Comisión de
Obras y Ornato Público’ inspeccioni la obra.
4 desembre 1881 – L’ajuntament decideix comunicar
al Sr. Rafael Tolsanas que passi per la secretaria per tal d’assabentar-se de
la queixa del Sr. Felipe Castelló sobre la paret edificada al paratge conegut
com Estany.
10 desembre 1881 – “Por las abundantes lluvias i la intemperie del tiempo
no pudiendo acudir los concejales no se celebró la sesión.”.
13 desembre 1881 – El Sr. Ribot demana a
l’ajuntament la quantitat de 200 pessetes per tal de seguir el litigi contra
Medinaceli, ja que els procuradors de Barcelona no volen presentar-se a la
Audiència si els pobles afectats no fan efectius els seus pagaments. Desprès de
deliberar s’acorda pagar amb 14 vots a favor i una abstenció.
15 gener 1882 – Es llegeix una instància del Sr.
Domingo Ballesta protestant de que el Sr. José Sirvent llença les aigües
immundes del molí d’oli al Gardisó. La comissió acorda recriminar al Sr.
Sirvent i que s’abstingui de llençar aigües corruptes al dit Gardisó.
21 gener 1882 – Es dóna compte de l’estat de les
clavegueres i canonades de la font de la Plaça, i de que l’aigua no pot filtrar
per estar aquestes plenes de brossa. El Sr. Juan Serradell i Coll s’ofereix a
netejar-les pel preu de 10 pessetes, s’acorda el treball per tal preu.
29 abril 1882 – El Sr. Pedro Bech Vilanoba
reclama a l’ajuntament 2 mesos de personal i material d’oficina que es deuen al
seu difunt fill, fins ara secretari d’aquest ajuntament.
L’Inspector d’instrucció primària visita les escoles
d’aquesta localitat i fa saber a la Junta Local que : “Dichas escuelas no reunen las condiciones que previene
el Reglamento de Instrucción.”, però que comptaven amb un mitjà per edificar unes noves escoles amb una
subvenció al 50% que concedeix el Govern si l’ajuntament la demana.
3 juny 1882 – El Sr. Governador Civil comunica
que el municipi deu quatre trimestres de “gastos carcelarios”.
El Sr. Juan Cervera Pacreu, per tal de preservar la finca
que té en el terme dit Salanca dels Capellans, d’avingudes d’aigua, vol
allargar la paret que hi té fins el límit de la finca, per tant demana que li
fixin la línia.
Desprès de deliberar sobre la notòria, pública i
imperiosa necessitat de construir unes noves escoles públiques, però davant la
impossibilitat d’escometre tal despesa solament amb la subvenció del Govern,
sense sotmetre al poble a grans sacrificis, sabent que l’ajuntament no té en
possessió cap edifici, ni tampoc l’Estat, que pugui servir per acollir les
noves escoles, l’ajuntament proposa al Govern d’adquirir “el terreno situado en la calle de la Selva, por
ser punto céntrico, de buenas condiciones y ajustado precio.”.
10 juny 1882 – Es posen a subhasta els
arrendament de les carns fresques, el peix fresc i carbó vegetal.
Donat el mal estat de les escoles s’acorda construir un
edifici de nova planta amb les prescripcions vigents com a local destinat a les
“escuelas de ninos y niñas y casa habitación de les maestros.”. Les despeses
s’inclouran en els pressupostos dels anys 1882-83-84-85, en la quantitat (no
s’especifica) i amb l’ajut de la subvenció de (no s’especifica).
8 juliol 1882 – S’acorda nomenar a “una persona
inteligente” per a la reparació dels camins veïnals i dirigir als que venen
obligats a la prestació del treball de manera efectiva, regular i equitativa.
Per tal feina es designa com a capatàs al Sr. Alejandro Tolsanas, amb un jornal
de 10 rals diaris. Com que aquesta persona no es troba present, se li
comunicarà per si accepta.
15 juliol 1882 – El Sr. Alejandro Tolsanas ha
acceptat la proposta de ser el capatàs de les obres de la millora dels camins
al preu establert.
12 agost 1882 – El Sr. (?) Verdaguer demana es recompongui
el camí veïnal amb la seua finca al terme conegut com la ‘Ferrera’ [ coma i rec
de Ferreres (?) ] a causa dels greus perjudicis que li causen els transeünts.
23 setembre 1882 – Diversos veïns denuncien que a la
casa del Sr. Juan Baró, veí de Vilanueva y Geltrú, al carrer de l’Argilá,
existeix un gran dipòsit de “espíritu
industrial” i
demanen que sigui retirat en atenció a les grans desgràcies que podria causar
en cas d’incendi. Al Sr. Ballesta propietari del dit dipòsit, se li donen 8
dies per tal el traslladi a un lloc condicionat i sense perill.
29 octubre 1882 – El Sr. Vicente Clausells Baró
deixa el càrrec de ‘Regulador del reloj”, al presentar-se només un candidat per
tal càrrec, aquest s’atorga al Sr. Bernabé Quintana.
16 novembre 1882 – Compareixen el Sr. Felip Miguel
Hera i la Sra. Joaquina Sió Boris, consorts i veïns d’aquesta localitat,
manifestant espontàniament que donen i atorguen al seu fill Pedro Miguel i Sió,
el consentiment per què pugui traslladar-se a Matanzas ( isla de Cuba ) a les
seues possessions d’ultramar. I com que només compta amb 14 anys d’edat, no és
citat per l’exercit, i que ja es presentarà en els terminis que marqui la llei.
El Sr. Trespaderme concedeix les pedres “para empezar los
trabajos de mamposteria ( vulgo passallís
) en la ribera [ per anar a l’estació ]”, però com que no hi ha gaires diners
per aquesta obra, hi col·laboraran tots els veïns, i els que tinguin
carruatges, amb els carros faran els jornals que facin falta.
13 gener 1883 – El Sr. Bernabé Quintana presenta
la dimissió com ‘Inspector de Carnes y Regulador del Reloj’. Com que la dita
vacant d’inspector no queda coberta per cap “persona inteligente” i degut al
perill de sanitat pública que podria comportar la manca d’inspector de carns,
no se li accepta la dimissió.
20 gener 1883 – La comissió d’obres dictamina que
en la carretera del territori dit ‘Faussà’ que limita amb la finca hort del Sr.
Rafael Tolsanas, s’observa que s’han arrabassat les tanques de magranes
silvestres, esbarzers i arbustos que allà hi havia de temps immemorials, sent
construïda una tanca de canyes que agafa part de la via pública. Sabut que la
carretera al límit de divisió a l’alçada de la finca de la Sra. Joaquima Barberà
fins la finca de la Sra. Concepció Pacareu era de 3 metres, i s’anava ampliant
fins formar una placeta on els carruatges poden donar la volta amb les
cavalleries, per tant s’han de treure les canyes per tornar deixar els espais
anteriors.
El Sr. Bernabé Quintana torna a demanar la plaça de
regulador del rellotge, ja que els treballs que l’impedien atendre aquest
càrrec ja havien acabat. L’ajuntament li atorga la plaça.
15 abril 1883 – S’acorda donar permís d’obres per
refer la part del davant de la casa que els consorts Sr. Pedro Feliu i Pla i la
Sra. Maria Bosch tenen al carrer de la Muralla nº 1.
El Sr. Baudilio Esteva es queixa a l’ajuntament de la
categoria en què l’han inscrit en el “Reparto”. L’ajuntament li contesta que :
“Es público y notorio que no es
labrador, que ocupa una posición holgada con la industria que ejerce, tiene una
buena casa en el centro de la población que le produce un arriendo, tiene un
buen huerto, y que por su situación y circunstancias así se le clasificó.”, l’ajuntament desestima la
queixa.
20 maig 1883 – Queda pendent la instància del
Sr. José Bohada Dauner fins que no sigui traçat el plànol de la carretera que
va a l’estació. Queda pendent la instància del Sr. Pedro Barris Buqué fins que
la comissió no hagi traçat les línies i pugui edificar en igual condicions que
el Sr. Pedro Feliu i Pla.
Els veïns es queixen de l’ocupació de la via pública que
ha fet el Sr. Rafael Tolsanas i Ros, amb pilots de pedres i pals clavats
impossibilita als amos de les finques de que puguin transportar les seues
fruites, farratges i llenyes, així l’ajuntament obliga al Sr. Rafael Tolsanas a
netejar la carretera del territori dit ‘Faussà’, i en cas de no refer-ho, ho
faria l’ajuntament carregant-li a ell les despeses i confiscant les pedres per
a possibles millores a la població.
Es condemna a dos mesos i un dia d’arrest major als Srs.
Rafael Balló Parés, Juan Maria Oriol
Bosch i Felip Salvá Viñas d’aquesta població suspenent-los de tot càrrec
i dret a sufragi durant la condemna.
9 juny 1883 – S’acorda comunicar al Sr. José
Ribot tingui a bé informar a l’ajuntament sobre la marxa del litigi contra el
duc de Medinaceli, per tal pugui saber-se la quantitat que s’ha de destinar en
els pressupostos per tal de pagar les costes de tal plet.
16 juny 1883 – El Sr. Vicente Castelló alcalde
del barri del Port de Llançà demana a la ‘Comisión de Obras y Ornato Público’,
quina línia ha de seguir el Sr. Sirvent ja que el Sr. Tolsanas encara té
ocupada la carretera amb pilots de sorra i pedres. L’ajuntament comunica al Sr.
Tolsanas que havent transcorregut el temps donat, té 24 hores per netejar el
terreny dit ‘Faussá’. Si el Sr. Tolsanas no ho neteja, l’agutzil, el Sr. Matías
Trbulieitx té ordres de llogar un carro i a dos homes per fer tal feina,
deixant les pedres a l’hort de l’Hospital i carregant el cost al Sr. Tolsanas.
23 juny 1883 – Es presenten quatre persones par
a la vacant de secretari, els Srs. José Marcé Parés de Llançà, Ricardo Lopez
Ayerbe de Tortellà, Esteban Vilas Frasfí
(?) de Tortellà i Juan Pell Cabrisa de la Jonquera. Desprès d’una votació
pública i nominal va ser elegit per unanimitat el Sr. José Marcé Parés de
Llançà.
L’alcalde de Cadaqués demana que es nomeni un individu
per anar a Figueres per firmar la instància en la que es demana al Govern que
abaixi les contribucions ja que la fil·loxera està acabant amb aquest país. Per
tal feina es faculta al Sr. Juan Heras el primer tinent d’alcalde.
8 juliol 1883 – Es nomena al Sr. Antonio Vila
Ferrer alcalde del barri de Sant Silvestre de Balleta.
22 juliol 1883 – El Sr. Rafael Tolsanas demana se
li indiquin les línies per aixecar una estacada al llarg de la seua finca al
territori de ‘Faussá’. La comissió li fa saber el desagradable que és aquest
assumpte, ja que va ser el propi Tolsanas qui va arrencar les senyals dels
límits de les finques i camins, suposant això un abús contra tots els altres
propietaris.
5 agost 1883 – El Sr. Bartolomé Soler propietari
de la casa nº 2 del carrer de Mar, demana la alineació per obrir dues finestres
en el segon pis, que llinda per la part occidental amb la plaça de la
Constitució. Considerant l’ajuntament que contigu a aquesta casa està en
projecte la font pública que necessita una renovació, donen permís a l’obra
sempre que segueixi les normes d’interès públic, tenint els propietaris o
habitants de la casa prohibit treure o entrar mobles o fruits, i molt menys
tirar escombraries ni aigües, sota pena immediata de ordenar al propietari de
la casa tornar a tapiar les finestres.
13 agost 1883 – El Sr. Juan Barris Buqué demana
se li indiqui el límit d’un pati seu en la part que llinda amb solars del comú
situats al carrer de la Mina.
23 setembre 1883 – La ‘Comisión de Policia’ acorda
tapiar l’esvoranc i emplenar el sot que hi ha al carrer Pilota al costat de
l’escalada de l’església parroquial, i treure els pixaners que hi ha a
l’entrada de les Cases Consistorials ja que tots dos són focus d’infecció.
28 octubre 1883 – El regidor Sr. Juan Bosch demana
a la corporació que es reparin els pesos i la balança del municipi que serveix
per a la venda de peix fresc a la plaça pública, amb càrrec a l’agutzil del
municipi, ja que és ell qui s’aprofita del seu lloguer.
11 novembre 1883 – Es dóna lectura a la invitació de
l’advocat Sr. Pedro Vives per concórrer al seu despatx de ‘Muralla, 8, de
Figueras’, a la reunió dels senyors alcaldes per promoure un expedient de
greuges per obtenir una rebaixa del tipus de contribució a causa dels estralls
de la fil·loxera en tota la regió. La comissió anomena per assistir a aquesta
reunió al veí de la vila el Sr. Agustín Gifre i Perer.
16 desembre 1883 – A fi d’evitar terribles problemes
i accidents, l’ajuntament acorda que en la major brevetat possible s’emplenin
de sorra els forats als carrers Pilota i Sant Vicenç, i qualsevol altre que
aparegui degut a l’esfondrament de clavegueres particulars de les que els amos
no mostrin la mínima intenció en reparar-les.
27 gener 1884 – Mort l’agutzil municipal el Sr.
Matías Tribulieitx Morales.
3 febrer 1884 – El veí d’aquest poble el Sr.
Vicente Girbal i Deu manifesta que el Sr. Rafael Tolsanas acaba de construir
una tanca de pals i canyes a la part oriental de la seua finca en el territori
dit ‘Faussá’, infringit els acords d’aquest ajuntament del 20 de gener i del 2
de juliol del passat any, i de la Resolució definitiva del Govern Civil de la
Província, amb data de 9 de novembre del mateix any. S’ajorna la sessió per tal
la Comissió vagi a investigar la denuncia. Al tornar es reobre la sessió on
queda entès que el tal Tolsanas ha aixecat una tanca de canyes en la seua finca,
que deixa retallat notablement l’ample del pas del camí públic que existeix en
la part oriental que dóna accés al camí públic anomenat ‘Rech Madral’ i a la
finca, camp i hort del Sr. Vicente Girbal.
10 febrer 1884 – El regidor el Sr. Eugenio Perxas
esposa que fent cas omís el Sr. Tolsanas dels avisos i odres de l’ajuntament
sobre el cas del territori de ‘Faussá’, demana se li plantegi un interdicte
criminal pels seus repetits abusos.
Es presenten al càrrec vacant d’agutzil els Srs. Estevan
Sabriá Pellicer, Salvador Cervera Marcelí, Isidro Barlam Marés i Isidro Soler
Auraliel (?). A la fi es elegit el Sr. Isidro Barlam i Marés com ‘Aguacil del Ayuntamiento i de la Alcaldía,
pregonero y listero de las reses que se sacrifican en el matadero’, càrrec del que pren possessió
immediatament.
2 març 1884 – La Comissió notifica que el Sr.
Rafael Tolsanas, veí de Figueres, al terme dit ‘Estany’ ha aixecat una tanca i terraplens
prenent par del camí que duu a Sant Miquel de Colera, i ha interromput el
passatge de carruatges pel gual o pas de Sant Genís, i ofereix un risc implícit
a les persones i als ramats en el transit per ‘l’Estany’ inundat ara per les
aigües del mar i per les del rierol ‘Sant Genís’ que han pres per llera el tal
camí veïnal ajuntant-se amb les del conegut com ‘Rech Llavaut (?) [ llevant ],
justament el camí tancat per Tolsanas.
18 maig 1884 – La Comissió fa una inspecció a
les escoles públiques primàries d’aquesta població en la que es va fer palès
l’interès d’alguns professors i l’aplicació dels seus deixebles. Es veu l’estat
del material assortit i la capacitat de les escoles en aquesta forma : La
pública de nens que dirigeix interinament el Sr. Juan Morell i Pardás, conté
més de 100 alumnes alguns revelen aptitud i notable avançament en les seues
respectives seccions, manca de l’espai suficient i (?) les condicions
higièniques, està molt ben assortit de material, però dol d’ordre i disciplina,
cosa que s’espera corregeixi el seu director. La pública de nenes està regida
en propietat per la Sra. Catalina Bitruell (?) i Pastra, té el suficient espai
donat el poc número d’alumnes que a ella comunament assisteixen, són sabudes de
20 a 30, és higiènic i ventilat, amb bo i abundant material, es fa notar
l’ordre i la disciplina, talent natural, soltesa i avançament en les
estudiants, tenint per tot així la mestra, l’elogi i la consideració dels pares
de les alumnes. La particular de nens que dirigeix el Sr. Ramon Mestre i
Domingo, reuneix una dolentíssima condició del local, pel que sens dubte no els
hi és donada la bona qualificació per seccions als alumnes, ni sostenen en ella
la disciplina i l’ordre deguts, sent, però, d’aplaudir l’afany, constància i
recte caràcter del professor. I per fi la privada de nenes regia per la Sra.
Aurèlia (?) Pararols i Cargol i establerta en una estança bastant capaç, amb
alguna falta de material, es nota l’ordre i disciplina, resistint-se
l’avançament en l’ensenyança degut a l’accidentada assistència de les nenes a
l’escola. A la fi la comissió queda bastant satisfeta del progrés intel·lectual
dels alumnes de les quatre escoles.
29 juny 1884 – Entren en vigor les disposicions
de l’ajuntament sobre policia i higiene pública. Són set normes que impedeixen
llençar escombraries, restes d’animals i aigües brutes pel poble i els seus
voltants. Es prohibeix acumular immundícies, mobles, brossa i aigües pútrides a
patis, racons i places. S’ordena la neteja habitual de corrals, galliners,
corts i canyets, i s’estipulen muntes a pagar segons cada irregularitat comesa.
6 juliol 1884 – L’alcalde fa saber de les
importantíssimes ordres rebudes del Molt Il·lustre Senyor Governador Civil de
la Província que venen a prevenir de la invasió del colera que causa estralls
en algunes poblacions de França. Així tenen l’ordre de aïllar a totes les
persones i equips que arribin de França i que no hagin sofert la quarantena a
Portbou o a qualsevol altre llatzeret de la frontera. S’ordena a l’ajuntament
buscar una casa aïllada per tal de fer passar la quarantena als possibles
viatgers. Desprès d’una discussió s’acorda que el lloc ideal per a tal
contingència fóra el mas Tolsanas, ja que era en lloc elevat, proper de mar,
apartat de camins públics i ara per ara es trobavava deshabitat. El Sr.
Tolsanas va protestar assegurant que el vol ocupar durant el temps de la trilla
i que de cap manera entregaria les claus. El metge Sr. Torrent va manifestar
que disposaven de poc temps per a calibrar l’aptitud dels masos de la zona per
tal qüestió. El Sr. Galter, farmacèutic, es va abstindré de donar opinió sobre
l’aptitud del mas Tolsanas ja que ell era el seu cunyat. El Sr. Galter va proposar
la casa de l’horta del Sr. Guanter, també aïllada i deshabitada, i les
condicions d’higiene eren evidents, era prou grossa com per albergar una o dues
persones. Així s’acorda per unanimitat, excepte el Sr. Tosanas que abandona el
local, designar la casa de ‘l’Horta Guanter’ per allotjar als possibles
viatgers, però sempre que no excedeixin de dues persones, que en aquest cas
serien traslladats al mas Tolsanas, encara que en contra de l’opinió del
propietari, per ordre del jutge municipal, present a l’acte, i que dóna
autorització a tal fet. Abans i immediatament ordena s’aixequi un acta i
inventari de tots els mobles i efectes continguts a la casa. Es declaren no
hàbils el molí ‘Pujol’ per ruïnós i massa proper a una casella del ferrocarril,
els masos ‘Madras’ i Gifre’ per ser habitats per colons amb família nombrosa,
ni tampoc la Capella de la Verge del Port per trobar-se en el camí que duu al
Port i a algunes platges i ser annexa la Cementiri General de la Població.
També es va acordar posar guàrdies de servei gratuït i obligatori, per tal que
els aïllats complissin l’ordenada incomunicació, fent-se càrrec ells o les
seues famílies de la manutenció dels tals guàrdies.
13 juliol 1884 – Del pressupost del cementiri
s’acorda cobrir les despeses del petit aqüeducte de la carretera de l’estació
per donar sortida a les aigües fètides del dit ‘Rech Sarrapí’ les de la
tapiació del ‘Rech Madral’ a la propera embocadura del ‘Trujar de Montiel’
immediata al de ‘Ballesta’, i el tancament i neteja de la ‘Corralassa’, així
també com la neteja i desinfecció de l’escorxador públic; la quantitat de tot
plegat suma 174,75 pessetes.
20 juliol 1884 – El Sr. Juan Majuelo demana a
l’ajuntament li indiquin el lloc d’alguna platja on pugui col·locar una barraca
de fusta per prendre banys durant l’estiu. L’ajuntament acorda designar per tal
barraca i per quantes es vulguin instal·lar, el lloc de la platja del Port, des
de la desembocadura de la Ribera, fins les ‘Antinas’ [ antina ], o sigui a 150
metres abans d’arribar a l’avarador anual del primer bou o barca de pesca.
Així mateix s’acorda com mesura general el poder designar
llocs on podran banyar-se els homes, nois i nens majors de sis anys, la platja
de ‘Grifeu’ en el seu terç meridional, ‘l’Estany’ i la ‘Farella’ des de la part
coneguda com ‘Falcó’ fins la ‘D’en Poch’, i per les dones i nens de sis anys i
menys d’edat, el terç septentrional de ‘Grifeu’, la de ‘l’Asparrell’ [
esperrell ] i la de la ‘Farella’ des del punt conegut com la de ‘Falcó’ fins el
‘Cau del Llop’. Els banyistes de la platja del ‘Port’ o en les que forma el
‘Castellar’ com la de ‘Pardalera’ [ Pardeletes ] o la de ‘Pidraltas’ [
Pideraltes ], tindran que fer-ho vestides les dones i amb calçotets o
‘taparabos’ els homes.
27/
Dijous 30 de març
de 2017.
Metàfores i altres
fàstics.
Sembla que el terrorisme se simplifica. Les grans
explosions i comandos mortífers deixen pas a accions suposadament
indiscriminades, sense gaire planificació ni infraestructura, ni grup, fent
servir un mínim armament i com hem vist últimament, un cotxe. Els autors són
individus que poden actuar per pròpia iniciativa, voluntat i fortuna per
fer-nos pagar el nostres pecats amb castics públics i exemplars. A aquests
terroristes, que de moment són mascles, els anomenem llops solitaris.
No sé ben bé per què llops ? Perquè maten ?
No crec que els llops solitaris vagin massacrant
individus de la seua espècie. Per la repulsió i el fàstic que aixequen aquests
tipus els hauríem de batejar amb noms d’animals que de sempre s’han fet servir
per designar a personatges abjectes i menyspreables.
Els podríem anomenar porcs
solitaris, però esclar, depenent del
país d’origen del terrorista, l’animal es podria sentir ofès.
Es podria intentar amb rates solitàries.
O polls solitaris.
O cucs solitaris.
O paneroles solitàries.
O llimacs solitaris.
O fer un joc de paraules i acreditar-los com solitàries solitàries.
Podem buscar la feristela o insecte que més ens repugni
per etiquetar-los, s’ho mereixen, no ens cal anar amb romanticismes ni símils lluïts.
Però pensem també, que per molts noms metafòrics que els
hi posem, per molt que els vulguem representar com a animals repulsius i depravats,
no podem oblidar-nos de que són persones humanes, com tu i com jo.
Humans solitaris ?
26/
Dimarts 21 de març
de 2017.
Metxa.
Mai hi acabes d’estar acostumat del tot, per moltes
vegades que ho hagis sentit a dir. Quan la dreta espanyola parla dels nostres
desitjos d’independència se’m regiren les tripes, això que t’ho esperes i et
saps de sobra la seua cantarella demagògica nacional hispànica. Ens podem fer
creure a nosaltres mateixos que el que diuen és per ignorància i falta de sinderi, però en el fons sabem que ells
coneixen molt bé el lloc on fer-nos mal.
Quan és l’esquerra espanyola, ara a tot a estribord, la
que fa servir aquesta mateixa xarrera denigrant, se’m regiren les tripes i
m’encén la sang. Qui sap on ha anat a parar aquell partit socialista que quan va
guanyar les eleccions de 1982, molts catalans van somiar amb llàgrimes als ulls
que Catalunya tenia un aliat per poder aconseguir ser una mica mica més lliure.
Però quan aquestes mateixes paraules són dites en català,
se’m regiren les tripes, se m’encén la sang i els aixafaria. Això em crea una sensació de desconcert i d’incredulitat
que em fa pensar com pot ser que uns catalans prediquin i escupin la mateixa
argumentació de mentides, tripijocs i descrèdits sobre una realitat catalana
tan palpable ?
Ah ! Collons ! És veritat ! Són catalans nacionalistes
espanyolistes. Per un moment hauria pensat que ...
Mal pensat !
Aquí tenim al senyor Enric Millo, delegat del govern
espanyol a Catalunya, que ha vingut amb ordres de dialogar. I la millor manera
de dialogar sobre el procés sobiranista català que ha trobat el senyor delegat són
les metàfores. Les metàfores fan més evident la posició del govern d’España
vers els actes que fan els representants del govern català, tot plegat per
fer-ho més entenedor, no fos que entre el poble hi hagués algú que no pugués
copsar ben bé com està la nostra crua realitat.
El senyor Millo ja vol dialogar, però el que passa és que
els representants catalans es veu que no s’aclareixen, segons el delegat volen
i dolen, són alhora bombers i piròmans, i això no pot ser. El govern espanyol
no vol piròmans, vol bombers.
I jo penso, ens convenen ara a nosaltres els bombers ?
Al govern d’Espanya sí. Ens volen apagats, remullats,
desmarxats, deixatats, desfets, dissolts. No, no és moment per aigualir el
procés independentista, no és moment per a pensar en el fetge, és moment de
pensar en la metxa.
25 /
Dimecres 8 de març
de 2017.
Palomas.
Diu el vers : ‘ En el Puerto de Barcelona solo hacen que
un guisao, peixopalo, palopeixo, pixopeixo i bacalao ‘, sembla tot lo mateix,
però no ho és. Com tampoc és lo mateix el nou prostíbul que han obert a
Barcelona, on les senyoretes són de goma. Davant de l’expectació que ha aixecat
aquest mueblé, un reporter hi ha anat
a donar un cop d’ull per fer-ne cinc cèntims.
Es veu que les senyoretes de goma venen a representar a
quatre de les principals races del nostre planeta. N’hi ha de diferent color de
pell, de més altes, de més baixes, de més primes i de més refetes, amb poc pit
i amb força pitrera.
La primera sensació és que estan fredes, cosa que ha de
venir prou bé per tenir una experiència necrofílica. Jo he pensat que de cares
a l’hivern que ve, les podrien emplenar amb aiga
calenta tal com fèiem amb aquelles ampolles de goma de la nostra infantesa sense
calefacció.
Una de les coses que més inquieta és la seua higiene
personal, per la que, evidentment, necessiten l’ajuda d’un humà. La neteja de
tota mena de fluids dipositats en cada servei, es pren de manera molt seriosa i
asèptica, fins i tot, tanta circumspecció, provoca retards en la tanda de la
clientela; finalment però, el Germisdin
i la Kärcher fan bona aquella dita
castellana de ‘Chocho lavao, chocho estrenao’.
Una altra curiositat la presenta el seu esquelet de
ròtules i filferro, que les hi permet agafar unes postures fora de la nostra imaginació,
propiciant una visió i disposició dels forats des d’angles increïbles. A la fi,
qui no ha somiat o imaginat com ha de ser una incursió sexual amb una contorsionista.
El tacte de la pell és suau i elàstic. Això suposa un
problema davant l’ímpetu dels clients que no es tallen ni un pèl davant l’estoicitat
de les senyoretes de goma, que suporten xuclades, pessigades, retorçades, envestides
i penetracions per tots els caus possibles i impossibles. I quan no, exposades
a la violència, bizarrisme i tortures per part de sàdics, pervertits i
depravats envalentits per l’anonimat del servei i la indefensió de les senyoretes,
cosa que les hi provoca gran estrès, desgast i desgavell.
I aquí entrem en la valoració moral d’aquest nou negoci.
Fins on és lícit i íntegre exercir qualsevol mena de violència contra les
meretrius de goma. Uns diuen que millor que els maltractaments els rebin
aquestes nines que les prostitutes humanes. Però el problema de fons és aquesta
covarda violència intrínseca desfermada en secret, en la impunitat, contra les
esclaves inertes.
Hauríem de fer bones les paraules de la cançó d’Emilio
Aragón “Cuidado con Paloma”, no per l’engany i l’artificialitat de les nines
inanimades, que és sabuda i acceptada pels clients, sinó ‘cuidado’ per què n’hem
de tenir cura, s’han d’estimar i s’han de respectar només pel sol fet de ser
del sexe femení. Sense treva contra els monstres abusadors. Tolerància zero amb
la violència de gènere de carn o de goma.
24 /
Dimecres 1 de març
de 2017.
Cagat a la seu mare.
Mentre la senyora Maria fa la neteja de l’oficina, jo
aprofito l’estona per prendre el solet al pedrís del costat de la porta. En
aquell moment passa un nano corrent i fotent coces a tots els rocs, fulles,
paperots i llaunes que es troba al pas. La Maria no es va estar de dir :
-
Que n’és d’entremaliat aquest nen, és cagat al seu pare, que de petit era
una púrria.
Ha de ser normal que els descendents es retirin als
progenitors.
-
Fins el fill de Déu ! – diria en Pere Potera.
I parlant d’ell, del fill de Déu, per exemple, no podem
negar que no se li hagin atribuït unes habilitats que de ben segur li venen de
part de pare. Així ens ho han mostrat les ensenyances religioses que ens han
donat. Les virtuts que li poden venir per part de la mare ens són més desconegudes.
Però mai se sap des d’on ens poden arribar les senyals
que ens han d’obrir la ment cap a noves informacions sobre la família divina. I
com que els camins són inescrutables, ha sigut en la Gala Drag Queen d’aquest
any a Las Palmas on Drag Sethlas ens ha il·luminat amb el seu muntatge.
Actuació que per altra banda ha trasbalsat, escandalitzat i enfurismat als
catòlics més fonamentalistes, que no han entès res de la visionària
representació de Sethlas, prenent-se la reencarnació de la Verge Maria en
Jesucrist al peu de la lletra i de mala manera.
Però a mi en particular, que ja em sembla prou curiós que
una coloma prenyi a una dona, sí que m’ha aportat nova informació sobre la
sagrada família.
La drag queen no vol dir que la verge Maria es transforma
en el mateix Jesucrist, sinó que ens mostra que com a mare també li passa al
seu fill certes virtuts i qualitats.
Així, ara sabem que Jesucrist s’assembla amb la seu mare
en què li agrada la festa, la gresca, el carnaval, i que quan s’obra de cames
fent un grand écart no li fan mal els ous.
23/
Dijous 16 de febrer
de 2017.
Sant Valentí post
mortem.
Desprès d’enviar el meu article sobre els governs
bicèfals intermitents a la central, m’he arribat al Voramar per berenar una
mica. Mentre en Jan prepara el meu entrepà, en l’apartat de societat del diari,
em crida l’atenció una notícia d’un marit que deixa pagat un ram de flors per
cada sant Valentí per a la seua esposa, desprès de mort ell. Així, per aquest
passat dia dels enamorats, la dona es sorprèn amb l’arribada d’un pom de flors
per a ella, desconeixedora fins aquell moment de la voluntat del seu espòs.
Tot i que de primeres pot semblar d’un romanticisme
sublim, testimoni d’un amor infinit cap a l’esposa, penso jo fins on és
raonable aquesta acció.
Per què, esclar,
un cop morts, fora d’interferències espectrals, som completament inoperants en
el món dels vius. Ara suposem, cosa totalment lícita, que la vídua s’enamora d’un
altre home; quin “compromís” al rebre per sant Valentí el ram del seu nou amor,
i el del seu marit mort. No sé, a mi no em sembla gens romàntic, ni crec que
sigui penyora d’amor etern que el cadàver del marit s’immisceixi en els
incipients sentiments de l’esposa.
Com diu la cançó, no, no és amor, és només obsessió;
obsessió de comptar en la vida de la dona desprès de mort, obsessió al no alliberar-la
i continuar interferint, des de la tomba, en el seu nou tarannà i en la seua
felicitat.
I si la senyora es torna a casar i cada 14 de febrer li
continua arribant el ramet de flors del traspassat; no és tòxic això ?
No, no és amor, i volent-se fer l’amant perfecte s’ha
acabat retratant. Són els vius els qui porten flors al morts, si s’escau, no
els finats als vius, llevat que el marit volgués que l’esposa, sense ell, fos
com una morta en vida.
22/
Dimecres 8 de
febrer de 2017.
Ens falta el
puntet.
Aquests dies, avorrit pel vent que escombra la República
del Cap de Creus, segueixo el judici del 9N. Que voleu que us digui, el trobo
molt proper, molt casolà, quasi diria que el fan al menjador de casa. No perquè
jo tingui un menjador molt gros, però veig les sessions naturals i familiars,
encara que interessants i fins i tot intrigants. Aquest judici se m’empesca com
les representacions, ara de moda, que es fan a casa teu i que tu ets l’espectador
des de el teu propi sofà. Poder és així per la meua ignorància sobre judicis, només
tinc les pistes que em poden donar Dotze
homes sense pietat o el procés contra Leonardo Del Paso, però el plet per el
9N se’m fa teatral, ( i que consti que ho he escrit abans que ho afirmés el
President Puigdemont ).
I és que només d’aparèixer per la pantalla del televisor les
molt honorables senyores i senyors participants en tant transcendent litigi del
9N, es transformen en el meu delirant cervell, de ben segur intoxicat per la
tramuntana que bat sense pietat la meua oficina, en actors que aporten uns tics
histriònics idonis a tal concepció teatral.
Així l’elenc principal podria ser :
El president del
tribunal : és el
‘puto amo’ des de l’afecte que aixeca el seu lloable i molt d’agrair esforç per
parlar català com el morito Juan; “No toque le botoneee”.
El fiscal : l’home respectuós fins l’infinit,
que té una batalla personal amb la rodeta del ratolí de l’ordinador; reeeec
reeeec, el document està més amunt, raaaac raaaac, el document està més avall,
riiiic riiiic ara ja arriba, ruc ruc ara t’has passat.
Els abocats
defensors : són com
uns Café Quijano que de tant en tant es cedeixen el solo l’un a l’altre, l’altre
a l’un, o al tercer.
L’acusació popular : s’està buscant fer un càsting
amb persones.
L’expresident de la
Generalitat : s’acosta
a Nuñito de la Calzada, si si, he estat jo, però eeh, eeh, no he estat jo del
tot, eeh, eeh, jo vinc de Bonanssa eeh, eeh, nopuedo, nopuedo.
Un testimoni, senyora
ultra lleial a l’estat espanyol : dame las
llaves; no te doy las llaves; dame las llaves; que no te doy la llaves que
quiero un papelito; no te doy el papelito; pues no te doy las llaves; pues ahí
te quedas Contreras.
Un testimoni, el
senyor recent operat de les cordes vocals : El jutge, comor ? comor ? Denle agua al señor; gracias, ya me la
he traído de casa.
Dos testimonis, els
senyors espietes : volen un paper segellat, firmat i rubricat, estampat i signat, encunyat
i imprès, estampat i lacrat per la Generalitat de Catalunya que han de fer
arribar a l’estat espanyol per alguna raó ultra secreta.
Els testimonis de
les senyores importants : las Germanes Sisters fent saber al tribunal que algunes coses si venen d’un
pam, i que les urnes són fresques i eixerides, però que ells no ho entendran
mai perquè per alguna pèrfida raó prefereixen les vitrines.
L’ex portaveu de la
Generalitat : un
home de parla fluida, adornada, retòrica, explicativa, enartadora, lúcida i
incansable que es queixa amb un “Quina llàstima !” quan el fiscal respectuós
fins l’infinit no l’ha volgut preguntar i no ha pogut continuar parlant.
I a partir d’aquí l’obra pot créixer amb el repartiment
que es vagi fent necessari.
Ja és de nits, s’ha fet tard, les hores passen volant i
també els dies. I ara ja penso que poder tot plegat m’ho hauria de mirar amb el
prisma de les festes que s’acosten, veig que aquest teatre casolà es pinta cada
cop més de carnaval. I com que segons sembla ser, al judici del 9N no hi res de
baladí, val a dir que catalans i
castellans no m’acaben de convèncer amb els seus carnavals, a tots ens falta el
puntet. Ho tinc que dir amb una sana enveja, tot això no es pot superar a si
mateix si no és amb una chirigota; pel que sàpiga fer-la.
21/
Diumenge 29 de
gener de 2017.
Mainada model, el perill torna.
Fa uns anys n’aviem parlat.
http://republicadelcapdecreus.es.tl/Articles-de-2011_I-.-.htm
Era el moment del ‘sexting’, quan abusadors i
manipuladors accedien a la mainada a través de la càmera web de l’ordinador,
per tal d’aconseguir imatges sexuals. Ara sembla que això a anat de baixa,
potser per l’atenció dels pares o la precaució dels propis joves. Però les
intencions depravades dels pedòfils no disminueixen i sempre estan pensant
quina en faran, doncs bé, vet aquí que la nova tècnica per assetjar als infants,
s’anomena NO NUDE ( NN nn ), que vol dir ‘no nu’. I em sembla molt, que aquest
nou sistema, apart d’aprofitar-se dels buits legats dins i fora d’internet,
també aprofita l’avinentesa i extrema necessitat actual d’haver de mostrar-se a
la multitud per tal de ser algú.
Ser model
sembla que ve a suposar que se’t obriran les portes de la fama, que tindràs
feina i diners, o poder són models per les ínfules dels pares sense gaires
escrúpols i menys senderi. Per què se’m fa molt difícil pensar que aquesta
mainada, la gran majoria nenes, facin totes aquestes sessions fotogràfiques i
aquests ‘books’ de models pel seu compte.
A la fi, ha de ser un bon negoci donada gran quantitat de
pàgines web i ‘d’agències’ NO NUDE que apareixen a internet, proveint-lo
d’infinitat de fotografies de nenes i joves posant en postures sexis, que si bé
no estan nues, la indumentària és purament anecdòtica.
Mainades que fan de models
i que amb molta probabilitat seran carn de pedòfils, abusadors i de pornografia
infantil. Si les imatges lliures ja són com són, en aquetes pàgines has de
pagar per ser membre i tenir accés a ‘contingut extra’, que de ben segur ha de
ser molt més explícit.
Com sempre, les coses se saben quan per alguna d’aquetes
criatures ja sigui massa tard.
20 /
Dimarts 17 de gener
de 2017.
La Plaça Major
Les malifetes són excitants, reafirmants, enaltidores i
alliçonadores, sobretot si es poden publicar i ensenyar a tothom. Ara podria
semblar que cada cop són més, i cada vegada són més joves els maleants; però no, només cal pensar en
una mica enrere per adonar-nos que hi ha hagut en la nostra història episodis
molt més ferotges d’agressió contra la bona gent, contra els ciutadans
desvalguts. És inimaginable que en general dubtem de que la vida dels habitants
de la terra no ha millorat infinitament des de, per exemple, l’edat feudal.
Però també és innegable que la maldat és una qualitat humana que ens acompanya
al llarg de la història i que encara, molt malauradament no ens ha abandonat.
Però per què ara ens dóna la sensació de que el mal creix
entre la gent, podríem dir normal ?
Doncs ha de ser per la gran facilitat que hi ha per publicitar les malifetes llastimoses al
món.
Internet i les xarxes socials permeten als maldats i
curts de gambals, mostrar a tothom els seus pecats i estúpides gestes per a la
seu major gloria. Per tant és només el mitjà el que facilita el coneixement
global del què passa, el que dóna aquesta sensació, no crec ni vui creure que la nostra societat vagi a
pitjor.
Antigament la Plaça Major era el lloc públic des d’on les
execucions, escarments i vexacions arribaven a tots els ciutadans, ara, que
pensàvem que tot això ja ho havíem superat, resulta que tenim la Plaça Major al
menjador de casa.
19 /
Dijous 5 de gener
de 2016.
Cavalcada
estrellada.
He baixat al Voramar a berenar. M’he demanat un pa amb
tomata i pernil del bo, per acabar de cremar els últims cartutxos d’aquestes
festes. M’assec a la taula d’en Pere Maltrangol que s’estava prenent un tallat,
mentre llegia el diari.
-
Hola noi, seu. – em convida – Prens alguna cosa ?
-
Sí, ja ho he demanat.
-
Has vist com han saltat les bèsties de la caverna amb lo de les estelades a
la Cavalcada de Reis ?
-
Si.
-
Em cago en la mare que els va parir aquests podrits, com que són unes
maniobres manipuladores de la mainada ? Llamp els peli; i ells, que no se’n
recorden a l’època del seu estimat franquillo, quan la mainada només d’entrar
al col·legit ja tenien que cridar “Viva Franco y arriba España” aixecant el
braç, i el “Por dios, la patria y el rey”, això no era manipulació i era
fastigós ? I desprès de classe tenir que cantar “Triunfe España” i els seus
putos yunques de la guerra, clatellot va, clatellot ve si no te la sabies tota,
això no era coacció? I el “si no creus
aniràs a cremar a l’infern”, i “si us la
toqueu us quedareu cecs” deien
a la mainada, no és immoral això ?
I con
feien sortir a la mainada del col·legit per fer-los anar a brandar
les
banderetes ‘rojigualdas’ al pas del cabronàs, això no és indecent ?
I encara
ara surt algun llepafils d’esquerra que diu que les coses no
s’haurien
de barrejar ! Aquí hem de barrejar lo que faci falta, s’ha de
fer
bullir l’olla, s’ha de remenar el guisat sense descansar, per què si
baden
sens pot agafar. Hem de fer qualsevol cosa per què se’ls hi
regirin
les entranyes a aquests feixistes, a vere
si se’ls hi fa un nuc a la
tripa ! I
que consti que aquí no fem les coses des de
l’obscurantisme i
el terror
com fan aquests malparits. I desprès surten els ‘espavilaos’
que fan el
‘xiste’ de que ‘mira per on els catalans demanen la República
als reis,
ha,ha,ha.’; però xavals que teniu la gràcia al cul ! Que nosaltres
no ho
demanen a uns reis d’estar per casa, no ho demanem a l’estirp
dels felipillos, que no ho demanen a la pesta
borbònica ! Ho demanen
als Tres
Reis de l’Orient Que Porten Coses a la Gent. Els Reis de l’Orient
porten
coses als que fan bondat, i nosaltres en fem, porten coses a la
bona gent,
i nosaltres som molt bona gent ! Aquí fem les coses des de
la
llibertat de cadascú, amb alegria i esperança. I si cal portar banderes
catalanes a
la cavalcada, doncs farcim-la de banderes, i si ens fa il·lusió
portar
fanalets amb les quatre barres i una estrella, va, un a cada mà !
Que els
Reis de l’Orient s’han passat la vida al darrere d’un estel, com
nosaltres,
i això poc els atabala ni els incomoda a ells.
I si el
nostre més gran delit és un SI, doncs demanen el SI al Reis Mags,
que ens el
portaran. I no serà un SI de joguet, serà un SI per fer-lo servir
de veritat
el dia que siguem cridats, i al final tots plegats podrem gaudir
del nostre
més esperat regal ! Els que hi creiem i els que encara no hi
creuen, però les ideies canvien quan un veu que les coses són millors
quan obrim
els nostres pensaments.
Mira, jo ni
sóc monàrquic ni crec en la religió, però ara mateix et dic :
Visca els
Tres Reis de l’Orient !
Visca el vi
de missa !
I visca la
grana de capellà !!
-
Pere, me ho has tret de la boca ! – dic jo – Jan porta una ampolla de
xampany que això s’ha de batejar !
18 /
Dimarts 3 de gener
de 2017.
Final d’any.
No hauria de ser així, però no tot són alegries per les
Festes Santes de Nadal. Sempre hi ha algú disposat a amargar al pròxim en
aquests dies.
Així m’ho ha explicat la senyora Maria quan m’ha dut una
bossa de tronges a l’oficina, de les
seues, que són sense arruixar.
La cosa va passar a Llançà, es veu que una noia va anar a
llençar les escombraries al contenidor a quarts de deu de la nit de Cap d’Any.
Prop dels contenidors es va trobar amb una parella de nois ben mudats i amb
posat alegre i feliç tal com corresponia a aquella nit. Al creuar-se els joves
amb la noia, la van saludar, li van desitjar lo millor per a l’any que anava a
entrar. La van abraçar i li van fer dos petons; quins nanos més macos, va
pensar la noia, encara que desconeguts van ser molt simpàtics amb ella, aquestes
dates fan a la gent més amable i familiar.
-
Però ai las ! – s’exclama la senyora Maria baixant la veu – Hasta en fa vergonya d’explicar-ho i tot
– diu fent un somriure maliciós.
-
Es veu que la pobra, – continua – con
va voler entrar a casa es va a trobar a faltar la cartera amb les claus i els
quatre calers que hi portava. Sort que tenia la família a casa i la van obrir,
però lo millor va ser al moment de posar-se el vestit de nit; li havien fotut
les bragues i no se’n havia donat ni compte !! – riu ja obertament la Maria.
-
Ai mare de déu – segueix la dona ja recuperant la seriositat – esclar, desprès d’això tothom va
començar a opinar, uns de que si tot li havia passat per ser massa oberta amb
aquells nois, altres que si era massa confiada, altres que era una descocada que sempre anava a la seua, o
massa fresca. Al final semblava que fos ella la que tingués la culpa de lo que
li havia passat.
Si ens prenguéssim la vida com si fos política, poder si
que semblaria que tots tenen una part de raó, però la senyora Maria no estava
parlant pas de política.
O sí ?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada