Visca Catalunya culinària lliure.

A dilluns 3 de juny de 2013.

Visca Catalunya culinària lliure.

Sempre ho havíem sabut i ara s'ha corroborat, Catalunya és un país amb una gran, variada i magnífica cuina. Gaudim d'una varietat d'aliments, condiments i productes propis de casa nostra que ens permeten cuinar d'una manera reconeguda. La cuina i la teca impregnen tot el país, cada terra amb els seus típics menjars, però que tots junts fan un tot diferencial i propi que ens representa com a catalans.

Aquesta catalana cuina és ben present fins i tot a la política, i ja en temps de l'invasor i repressor espanyol Felip V, la cuina catalana és present i objectiu a dominar per part dels governs espanyols en les relacions entre els dos països com a domini del propis catalans.

Ja des dels principis dels temps en la nostra relació amb Espanya l'hem passat magre. Les menges a les que ens tenien sotmesos eren molt bàsiques i precàries i ens van fer cagar tramussos. Des de llavors els governs espanyols sempre ens han donat un anglà per fer cagar un roure, i ens han volgut fer passar gotlles per perdius. Però vam resistir, ja ho deien els mateixos castellans, 'Los catalanes de las piedras sacan panes'. Sort que el pa que teníem l'amaníem amb tomata, això ens va ajudar a tirar endavant, i ha quedat com plat típic de la nostra terra. Espanya, però, continuava tallant la cansalada, els governs espanyols ens superen a porcs als catalans, nosaltres no podem pas competir amb la qualitat del Jabugo; ens hem de conformar guarnint el pa amb fuet, embotit ben nostre. Ja els hi agradaria als governs espanyols tenir-nos a pa i fuet, però ells són més de xoriços. El que sí sempre hauríem volgut és fer-los-hi una bona botifarra catalana, però encara no han trobat el moment per acceptar-nos una bona torrinyada. Total, que com és ben sabut que porc a mitges mai és gras, i coneixent als governs espanyols que són del 'El que parte y reparte se lleva la mejor parte' i del 'Melón entero y la tajá en la mano', va arribar el moment en què el govern català es va veure obligat a deixar la carn de banda, i li van oferir la política del peix. Els catalans van optar per el peix al covec ( cove ). Així, en un principi, els governs espanyols van acceptar de donar-nos peixet. Ens agrumien amb alguna boga i amb esca de pop i guixonet, i nosaltres anàvem a l'ham. Però poc desprès, els espanyols van pensar que poder amb només amb sardina els catalans també picaríem. I així va ser, vam estar uns anys menjant-los-hi la sardina. Però ja se sap que l'esperit imperialista hispànic sempre acaba per sortir, i van decidir que la sardina no ens convenia, per què tanta sardina ens podria botir la panxa, així que ens van canviar la sardina per l'anxova. Com era d'esperar, al cap de poc, donar-nos anxova també els hi pudia, i ens van receptar la dieta de l'anxoví. Nosaltres, que som de bon conformar, ens fotíem l'anxoví, això sí, l'acompanyàvem amb un bon morter d'allioli, per què l'allioli és un producte típic català que ens revifa, ens conforta i ens enalteix en els dies infausts. Va ser per aquells moments quan va sorgir un ministre mondongo de la cort del govern espanyol al que anomenaven Uert, i que es va entestar en què l'anxoví espanyol no es podia menjar amb allioli, es tenien que menjar amb ajoaceite, per tant, si volíem el seu anxoví, teníem que canviar el nom de l'allioli. Aquí sí que els catalans es van emprenyar, tots es van posar d'acord en dir que l'allioli no es tocava, que l'allioli era l'allioli, que a Catalunya sempre s'havia dit així i es diria així sempre. El ministre mondongo Uert, que es delia pel "picadillo" de turbes ( turmes ) catalanes, postulava que la solució era que a les escoles catalanes s'ensenyés el ajoaceite i no l'allioli; però en això, més s'hi negaven els catalans, més s'hi entestava el ministre mondongo Uert, que va fer bones i seues dugues dites espanyoles : 'Un tonto va por un camino, el camino se acaba y el tonto sigue' i 'Cuando un tonto se agarra a una reja, o la arranca o allí la deja.', tant va insistir i bregar el ministre mondongo Uert, que per un moment va semblar que l'allioli se'ns tenia que negar, però a força de remenar-lo amb la constància i perseverança típiques catalanes, es va aconseguir que la mà de morter es mantingués ben dreta al bell mig de l'allioli. El govern espanyol, fart de la dieta de l'anxoví, va decidir que els catalans mengessin peix no era bo per Espanya, i van establir per a nosaltres la dieta de les gramínies, sia 'l'alpiste' castellà, escaiola pels catalans. El nostre President ha dit que amb aquestes engrunes, Catalunya no pot tirar endavant; afarta't Susanna, la meitat de mitja figa.

És que vol el govern espanyol que caiguem decandits ?

Que ens agafi un cori-mori ?

Que ens fotem les cames com els pops ?

Que pengem les barres en un clau ?

Collons, que els catalans som gent de vida !

Per sort al govern espanyol encara no li ha passat pel cap fotre cullerada a les nostres postres més identificatives, la crema catalana cremada. Això sí, un que treballa a l'hostaleria se'n pot adonar de que els catalans, ara, quan la demanen tots apunten : 'Que sigui ben cremada, que ens representi bé com a país'. Que hi voleu fer, es nota que els catalans estem cremats amb l'assumpte dietètic espanyol, i per acabar-ho d'arreglar, ja sabem que el 'café para todos' al que ens convida el govern espanyol és una aiga de mitjons suats que als catalans ens fa cremor d'estomac.

Poder ja és hora de que els catalans ens atrevim a fer un bon cremat. De rom eh ...

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .