A diumenge 14 d'abril de 2013.
No sóc espanyol, sóc català, amb simpatia.
Encara costa dir-ho obertament al qui així ho sent, i encara costa molt més
d'acceptar al qui hi és contrari. Declarar-se català i no espanyol no ha de
suposar cap afront a Espanya, tal com diríem no sóc francès o no sóc alemany
sense que hagués d'haver-hi cap daltabaix a Europa.
Un país encara que conquerit i ocupat legal i administrativament i inclosa
sa terra al territori del vencedor, no ha de veure esborrada la seua ànsia de
llibertat i independència. El sentiment independentista català no ha pogut ser destruït
per l'espanyolisme. Aquest espanyolisme ranci té un historial que el presenta
com tant prepotent com tanoca i cap de burro. I així li a anat a la gran España.
Un imperi on 'nunca se ponía el Sol' ha quedat reduït
a la pell de toro. Aquest sempre ha mantingut un tracte dèspota, abusiu i intransigent,
elevat al 'por mis cojones', vers els seus conquerits, i això els ha portat a
tenir que lluitar contra tota mena de revolucions independentistes i llibertàries,
cosa que a deixat a Espanya sense terres d'ultramar i amb una relació amb els
seus esbombats 'hermanos patrios allende los mares'
penjant d'un fil segons hem pogut veure fa poc. Aquest caràcter petulant,
jactanciós i fatxenda ha perdurat ha través dels segles fins els nostres dies.
Ara, encara, hem de patir els pretensiosos i reaccionaris atacs dels
espanyolistes tramesos de generació a generació. Viuen en els temps dels reis
Catòlics i la catxiporra, no ha evolucionat
ni un mil·límetre. Encara pensen que la invasió i ocupació d'un país a d'anorrear
el seu sentiment de poble al no res. Doncs no és així, hem resistit com a poble
i hem mantingut d'empeu un pilar capital que ens suporta com a nació i ens
identifica a tots, la nostra llengua. És per això que els governs espanyolistes
ataquen contínuament aquest pilar, saben que si cau o s'esquerda, el nostre
país quedaria greument ferit. Tanmateix, el tracte fiscal discriminant vers
nosaltres, torpedina les nostres possibilitats d'avançar com a país modern i
lliure, i ells ho saben, ho practiquen amb afany i no tenen intenció de
desistir. Evidentment no han après res, són els 'don erre que erre' de
l'ultranacionalisme espanyol, i no poden dragar que una part, sobreposada, de
la seua España pugui arribar a alliberar-se del sempitern jou.
Perdre una altra 'colònia', ara part de la mateixa ibera terra, els pot
costar molt car. Un dia ens tocarà escollir, o sang o podrit. Tots hauríem de
patir, uns per aconseguir la llibertat, els altres per intentar mantenir a un
poble subjugat al segle XXI. El món ja els comença a avisar, "feu-s'ho
mirar això vostre contra els catalans".
Amb tot plegat, quin ànim ha de tenir un català per sentir-se espanyol ?
No sóc espanyol, sóc català, i de moment amb simpatia, com diria Fènix 11*23.
Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada