La Llançada, un poble discret.

A diumenge 16 de setembre de 2012.

La Llançada, un poble discret.

Jo sóc una persona discreta; no és d'estranyar, visc a la Llançada i sóc nat a la Llançada, bressol i cap i cassal de la discreció.

Poder és per el que explica la llegenda, que un antic fill de la Llançada va ser el va que va dar la llançada a les costelles a Jesucrist penjat a la Creu. A partir d'aquella mala fama, poder es va començar a conrear una reparadora discreció.

A la Llançada xafardejem  i critiquem amb discreció. L'amistat la menen amb discreció : "Hola, Adéu, Hep, Hepa, un cop de cap o un grunyit és suficient per a saludar-nos els que ens coneixem de tota la vida i som de la mateixa edat. És clar que també hi ha persones menys discretes que et pregunten per algun familiar, però són les menus . Encara que siguem un poble molt discret, no us penseu, hi ha un munt d'associacions, però és clar, al ser tant discretes quasi dingú sap que existeixen. Algunes ja han plegat, però ho han fet d'una manera tant discreta que molta gent pensa que encara funcionen. Les associacions amb més solera i que són de molts anys, mantenen discretament les seues disputes de programació. Els espectacles que presenten uns i altres són discrets, tenen per costum anar-hi familiars, parents i amics dels promotors, els  altres no hi van per que seria una indiscreció. En els actes culturals i d'homenatge és de rigor fer-hi un pica-pica per trencar una mica la nostra innata discreció, i fer-los més participatius i populars . Així i tot, aquest incentiu gastronòmic només fa efecte a una mena de Llençadencs i Llençádenques dotades d'una especial sensibilitat, ja que sempre són els mateixos els afectats, a la resta ens pot la discreció i no hi apareixem. Amb tot, els menjars populars i les festes amb àpats, són les més concorregudes. Hi ha germanor i harmonia, alegria i bon ambient. L'endemà però, és possible que molts dels que han compartit i brindat amb cava, no es saludin pel carrer per culpa de la nostra discreció, seria una indiscreció apuntar el mínim indici d'haver coincidit amb un conegut en una festa. La nostra discreció és molt ferma, en un sopar de Cap d'Any, quan entra l'Any Nou, tothom es saluda i es dóna la mà, ja se'n guardarà la gran majoria dels que s'havien saludat tant efusivament, de saludar-te l'endemà matí al passar rascant roba, la discreció a la Llançada és molt ferma. Per sort tenim els carnavals, allà si que ens donem alguna llicència, la llarga Rua al passar, va llençant serpentines i confetis sense discreció. Fins i tot molts saluden al públic i fan gestos indiscrets. El públic congregat també es deixa anar, alguns assenyalen amb el dit a algun disfressat o altre tot movent el cap com volent dir : 'A tu et coneixo'. La festa acaba sent molt alegre i distesa, quasi es podria dir que al final apareix certa disbauxa, però d'això en té força la culpa el xarol del pàmpol a discreció i la xocolata desfeta amb discreció, que engresca cada cosa al seus adeptes.

Però fora del carnaval tot torna a ser discreció. Recordo un dia de festa a la Plaça Major, era a l'hivern, i hi havia vingut un grup de castellers a fer algun petit castell per animar la vetllada. Ells reclamaven al públic que s'acostés una mica i fes pinya al seu voltant. Ai, pobres minyons, a mal poble eu anat a raure, tots aquells xicots i xicotes pretenien que els Llançadencs s'atansessin per fer-se una munió, per tocar-se els uns als altres, fins i tot alguns castellers reclamaven que els hi 'apretessin' el cul amb les mans. Evidentment els vilatans no vam pas trencar la nostra discreció, i els castellers van tenir que conformar-se fent un castell de dos. La discreció ens amara. Els polítics Llançadencs també són molt discrets. El partit que governa ho fa discretament, amb polítiques discretes. L'oposició fa una discreta oposició. Que lluny queden aquells comandos d'eixelebrats i de caps escalfats que van protestar contra el partit que governava en aquell moment amb aquella subversiva i indiscreta frase que deia : "¡ Salvatella peinate !  

Amb els anys hem guanyat tant en discreció que es fa notar fins i tot a l'11 de setembre. Hi ha molts Llançadencs tant i tant discrets, que per no molestar a dingú  no pengen la bandera catalana, mireu si és fort el sentiment de discreció a la Llançada, que moltes persones vingudes d'arreu d'Espanya, per naturalesa menys discrets que nosaltres, en poc temps queden tant contagiats d'aquesta nostra discreció que tampoc pengen la bandera catalana.  

A la fi, la nostra virtut portada a l'extrem acaba sent contraproduent i distorsionadora de la realitat. Poder és per això que ara el capellà ens ha de demanar silenci i discreció en els enterros.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .