No són boits ni el Rei és el del cul vermell.

A 24 de setembre de 2012.

No són boits ni el Rei és el del cul vermell.

Seria la meua innata innocència la que en un primer moment em va fer pensar que alguns polítics i presidents de d'algunes comunitats autònomes espanyoles, eren boits. Però no, només va caldre pensar-ho una mica i vaig haver de donar per suposat que no els hi faltava un bull, que sabien llegir i escriure, i que alguna fitxa de 'comprensión i expresión' devien haver fet. D'acord que poder s'han saltat algun capítol de "Barrio Sésamo", però no són analfabets, ni ignorants de la vida, ni boits, però vet aquí que se'l fan.  Tenen les dades, les saben i les entenen, però són polítics. D'entrada, no cal pensar com feu molts de vosaltres, que són uns carbonassos i uns mal païts, no, no són sinó polítics que treballen pels seus vots a sa terra. El que si seria innocent fos pensar que algun dia acceptessin confirmar el greuge que pateix Catalunya amb Espanya, ans al contrari, ens culparan de tots els mals. Cal entendre que això és lu que han de fer, és el motor dels partits ultranacionalistes espanyols siguin del signe que siguin, ho hem més que vist i comprovat. Hem vist que quan les coses van mal dades els partits nacionalistes espanyols aconsegueixen la seua supervivència política amb la negació de l'evidència i fent la contra a una part del seu 'propi' país, hi ho fan conscientment. Practiquen la desinformació, la tergiversació i la mentida.

És que aquesta nova evidència ens ha de portar a la reflexió de que amés de ser uns carbonassos i mal païts com a persones, també ho són com a polítics ?

Ja seria molta casualitat, tanta dedicació a aquesta tasca em fa creure que ho fan per un ideal, que en el fons, fins i tot es creuen el que diuen i el que fan, per tant, el que per a nosaltres és una carbonada, per a ells és l'ideal nacionalista espanyol, i els grans partits el practiquen amb gran cinisme.

Canviar un ideal és una feina dificilíssima; però com es pot intentar canviar-ho ?

Doncs amb la perseverança, l'evidència, la veritat i l'ajut d'un ens superior just i equànime. Però mala la tenim els catalans en aquest intent, l'ens superior que hauria d'escoltar les nostres raons, és d'un espanyolisme reialment ranci i obcecat.

La Corona i el Rei de 'tots' els espanyols hauria d'intervenir com a just mitjancer entre els problemes dels fills. Però com passa a moltes famílies, hi han fills predilectes, i els catalans, de caràcter contestatari i emancipat, no ho són. El pare Joan Carles ens ha llegit la cartilla. Res de llibertat i res de voler el duro i la clau, ens hem de quedar a caseta, fer bondat i afluixar el sobre de la setmanada. Només serem una família ideal si anem a la rega. I és que el pare Joan Carles manté els tics del més ranci espanyolisme, els de 'por mis cojones' i els de 'no me da la gana'. Branda l'espanyol més mesquí i masclista, per a ell es veu que no som el fill díscol, som la dona maltractada a qui li fot la paga, i si a la pobra li passa pel cap demanar el divorci, posa la vida en perill. Ja us podeu imaginar la reacció d'aquest homenàs, res de llibertat, si no ets per mi, no seràs per dingú, abans morta que lliure. No és d'estranyar que per tot això, els vells, quan parlaven de 'pesta burbònica' li donaven dos significats.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .    

La Llançada, un poble discret.

A diumenge 16 de setembre de 2012.

La Llançada, un poble discret.

Jo sóc una persona discreta; no és d'estranyar, visc a la Llançada i sóc nat a la Llançada, bressol i cap i cassal de la discreció.

Poder és per el que explica la llegenda, que un antic fill de la Llançada va ser el va que va dar la llançada a les costelles a Jesucrist penjat a la Creu. A partir d'aquella mala fama, poder es va començar a conrear una reparadora discreció.

A la Llançada xafardejem  i critiquem amb discreció. L'amistat la menen amb discreció : "Hola, Adéu, Hep, Hepa, un cop de cap o un grunyit és suficient per a saludar-nos els que ens coneixem de tota la vida i som de la mateixa edat. És clar que també hi ha persones menys discretes que et pregunten per algun familiar, però són les menus . Encara que siguem un poble molt discret, no us penseu, hi ha un munt d'associacions, però és clar, al ser tant discretes quasi dingú sap que existeixen. Algunes ja han plegat, però ho han fet d'una manera tant discreta que molta gent pensa que encara funcionen. Les associacions amb més solera i que són de molts anys, mantenen discretament les seues disputes de programació. Els espectacles que presenten uns i altres són discrets, tenen per costum anar-hi familiars, parents i amics dels promotors, els  altres no hi van per que seria una indiscreció. En els actes culturals i d'homenatge és de rigor fer-hi un pica-pica per trencar una mica la nostra innata discreció, i fer-los més participatius i populars . Així i tot, aquest incentiu gastronòmic només fa efecte a una mena de Llençadencs i Llençádenques dotades d'una especial sensibilitat, ja que sempre són els mateixos els afectats, a la resta ens pot la discreció i no hi apareixem. Amb tot, els menjars populars i les festes amb àpats, són les més concorregudes. Hi ha germanor i harmonia, alegria i bon ambient. L'endemà però, és possible que molts dels que han compartit i brindat amb cava, no es saludin pel carrer per culpa de la nostra discreció, seria una indiscreció apuntar el mínim indici d'haver coincidit amb un conegut en una festa. La nostra discreció és molt ferma, en un sopar de Cap d'Any, quan entra l'Any Nou, tothom es saluda i es dóna la mà, ja se'n guardarà la gran majoria dels que s'havien saludat tant efusivament, de saludar-te l'endemà matí al passar rascant roba, la discreció a la Llançada és molt ferma. Per sort tenim els carnavals, allà si que ens donem alguna llicència, la llarga Rua al passar, va llençant serpentines i confetis sense discreció. Fins i tot molts saluden al públic i fan gestos indiscrets. El públic congregat també es deixa anar, alguns assenyalen amb el dit a algun disfressat o altre tot movent el cap com volent dir : 'A tu et coneixo'. La festa acaba sent molt alegre i distesa, quasi es podria dir que al final apareix certa disbauxa, però d'això en té força la culpa el xarol del pàmpol a discreció i la xocolata desfeta amb discreció, que engresca cada cosa al seus adeptes.

Però fora del carnaval tot torna a ser discreció. Recordo un dia de festa a la Plaça Major, era a l'hivern, i hi havia vingut un grup de castellers a fer algun petit castell per animar la vetllada. Ells reclamaven al públic que s'acostés una mica i fes pinya al seu voltant. Ai, pobres minyons, a mal poble eu anat a raure, tots aquells xicots i xicotes pretenien que els Llançadencs s'atansessin per fer-se una munió, per tocar-se els uns als altres, fins i tot alguns castellers reclamaven que els hi 'apretessin' el cul amb les mans. Evidentment els vilatans no vam pas trencar la nostra discreció, i els castellers van tenir que conformar-se fent un castell de dos. La discreció ens amara. Els polítics Llançadencs també són molt discrets. El partit que governa ho fa discretament, amb polítiques discretes. L'oposició fa una discreta oposició. Que lluny queden aquells comandos d'eixelebrats i de caps escalfats que van protestar contra el partit que governava en aquell moment amb aquella subversiva i indiscreta frase que deia : "¡ Salvatella peinate !  

Amb els anys hem guanyat tant en discreció que es fa notar fins i tot a l'11 de setembre. Hi ha molts Llançadencs tant i tant discrets, que per no molestar a dingú  no pengen la bandera catalana, mireu si és fort el sentiment de discreció a la Llançada, que moltes persones vingudes d'arreu d'Espanya, per naturalesa menys discrets que nosaltres, en poc temps queden tant contagiats d'aquesta nostra discreció que tampoc pengen la bandera catalana.  

A la fi, la nostra virtut portada a l'extrem acaba sent contraproduent i distorsionadora de la realitat. Poder és per això que ara el capellà ens ha de demanar silenci i discreció en els enterros.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

A dilluns 10 de setembre de 2012.

Benvolguts creuencs, creuenques i amistats totes, la República del Cap de Creus vol fer saber a tothom que s'adhereix, suporta i encoratja l'esperit d'independència de l'11 de setembre. Amb un sentiment catalanista, anarquista i sobirà, que ha estat sempre l'ideal de la R.C.C., desitja a tota Catalunya un feliç dia de llibertat i emoció,  i espera que no li manqui mai la voluntat política i l'empenta social per a poder lluitar per a les seues il·lusions tots els dies del món.  

Visca Catalunya !