diumenge, 12 de febrer del 2012

Català a l'atac, de palíndroms i de pelculéndons.

A diumenge 12 de febrer de 2012.

Català a l’atac, de palíndroms i de pelculéndons.


Mira per on, sembla que han abandonat el reclam llenguívol de la dentadura postissa espasmòdica catalana amb ínfules de mestratge, per uns microespais, de ben segur ben intencionats, de ritme trepidant, per no dir trontollós, de caire desenfadat, per no dir risible, que fugen del didactisme, per apropar-se al fota-me’ls aquí per falta de butxaques, amb la intenció de fer-nos conèixer la nostra riquesa lingüística, però sense aclariments gramaticals, estimats innecessaris donat que van destinats a la gran majoria dels catalans, els que, entenen evident, tenen les neurones d’aprenentatge del català dissipades en gran manera.
Per tant la divulgació de la riquesa del català, aquesta vegada queda a les mans d’un espai de 45 segons de durada, enmig de ninots, lletrerets intermitents, personatges del TBO i música de putxinel•lis.
I desprès diuen que no m’emprenyi.
Si en mostrar quatre frases fetes més conegudes que la Monyos, que els de Barcelona són de Can Fanga o Camacos, entre altres accepcions, els de Girona tal cosa, i descobrir algunes paraules desconegudes pel comú, es basen les aspiracions per difondre la riquesa de la nostra parla, que s’ho facin mirar.
Si de veritat volen lluitar per la riquesa i varietat del català, per què no deslliuren els correctors dels mitjans de comunicació de les barreres que fan les paraules, tan normatives com les altres, inaccessibles si pertanyen a contrades diferents del domini de la capital.
Per què no animen des del Govern Català als mitjans de comunicació locals a fer servir les paraules representatives de la seua contrada.
Per què no es recomana com imprescindible que els mestres de cada lloc, facin saber als seus alumnes que també existeix una altre manera de dir les coses típica d’on és cadascú i constitueix una riquesa importantíssima per la llenga en general, que no s’ha de perdre.
És clar que tot això porta més feina que fer un espai de 45 segons de babarulles per la tele. No s’hi féssim pas mal.
Vergonya sobre vergonya, emprenyada sobre emprenyada, i continuant amb la massacre de la nostra parla per part de l’estàndard normatiu dels collons.
Així tinguéssiu un mal de ventre que com més correguéssiu més en tinguéssiu, i que con paréssiu rebentéssiu. Apa !
I a propòsit d’un d’aquests programes on s’explicaven els adjectius donats a les gents de Barcelona, de tots prou coneguts, també es parlava sobre els que s’aplicaven a les gents de Girona. No sé per què només es va parlar de Girona, poder com que és un espai tant curt, no van tenir temps de parlar de les altres províncies, o poder és per què els hi toquem més lu que no sona que dingú i va ser una petita venjança.
Total, que vaig buscar per internet els apel•latius, que segons el programa, es donaven als Gironins, i no vaig trobar cap exemple representatiu de ‘els de Can Taps’, ‘els de Can Brocs’, ni dels de ‘Can Fums’. Però ja se sap que d’internet no se’n pot pas fer cas.
El que jo us puc dir, i que poder vosaltres ja sabeu, és que tot buscant informació mentre feia el Recull casolà, vaig trobar al llibre ‘El refranyer comentat’ de Joan Amades una ressenya dels llançanencs en el que se’ns definia com ‘els fumadells’. Es veu que :

“A Llançà són Fumadells, tenen les cases fumades: Segons la tradició, Llongí, el soldat romà que donà la llançada a Crist en la creu, era de Llançà, i que per etern estigma s'anomenà Llançà al seu poble, que vol dir llançada, i se l'obligà a tenir unes llances a l'escut, ensems que damnà als seus habitants a no poder fer foc sense produir una gran fumera, la qual sempre delataria el seu origen arreu del món.”.

L’estigma llançanenc s’ha estès per tota la província de Girona fins la capital i tot, i nosaltres sense saber-ho.
Sort que els de Baracelona se’n han adonat !  

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

    http://www.tv3.cat/videos/3914874/Barcelonins

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada