diumenge, 16 d’octubre del 2011

El català des de l’arbre de la Plaça.


A diumenge 16 d’octubre de 2011.


El català des de l’arbre de la Plaça.


Fa calor a la República. A l’oficina no s’hi pot estar. Surto al carrer i veig que l’ombra encara regna sota l’arbre de la placeta del davant. Per l’època està molt transitada. Les dones que van a comprar, homes a fer algun encàrrec, turistes, badocs, jubilats, desavagats, nens d’excursió, caminants, sembla l’istiu; però no n’és més que un resec.
Un resec, n’hi ha per somriure, ja quasi dingú sabrà què és.
Ara per ara és difícil entendre el català, tan com idioma, com a realitat social.
Uns el critiquen, altres l’obvien, uns el menyspreen, altres el reclamen, tothom i diu la seua, però trobo a faltar certs raonaments. De com hem arribat aquí i els perquès.
Avui que fa calor i les neurones em suen una mica, intentaré posar els meus pensaments en ordre sobre aquest tema, ( quina por ), i des de la saviesa que em dóna el pedrís de l’arbre de la Plaça em permetré compartir-los, cosa sempre arriscada, amb vosaltres.
Poder serà una mica llarg. Agafeu-vos-ho amb calma.
La senyora Llúcia a parat a la senyora Virtudes per preguntar pel seu home, que va caure la setmana passada. Totes dugues s’acosten als 80 anys.
La Llúcia parla el castellà d’aquella manera. La senyora Virtudes ja fa molts anys que viu a la RCC, però parla en castellà. La conversa és en castellà.
Són de la generació que va viure la guerra civil i desprès la repressió franquista contra el català. Ambdues són víctimes d’aquella situació anòmala. Jo, des del pedrís, no veig res a recriminar-les-hi, ni a la una per què desprès de tants anys de viure aquí encara no parla català, ni a l’altra per què gira la llengua amb tanta facilitat. Són les seqüeles que no tan sols pateix la gent gran, molts de nosaltres també canviem al castellà automàticament quan veiem que el nostre interlocutor el parla.
Tanmateix, que aquesta gent gran no el parli, no vol dir que no el sàpiga.
Recordo un dia que en Mariano, un germà de la senyora Virtudes, en va parar al passar pel davant del seu garatge, on hi trasteja tot el matí.
“Noi”, em va cridar.
Un cop dins el garatge, amb el típic català d’accent andalús, em va explica que mai s’havia atrevit a parlar obertament en català, tot i que el dominava força bé. Com que jo treballava per un diari, havia suposat que li podria contestar una pregunta.
Acabava de sentir per la radio, en el programa de Justo Molinero, que s’havia fet servir la paraula ‘carmanyola’, i que ni en Justo ni cap dels presents havien pogut identificar-la. Li explico en castellà (!) que aquí sempre havia sigut més comú utilitzar el castellanisme ‘fiambrera’, que és el que significava ‘carmanyola’.
Ell em va explicar que en el seu poble també s’anomenava ‘pote’, i que duia una tapadora de suro, que ells en deien ‘corcho’, i alguns detalls més de la vida en l’època en que la carmanyola era un estri indispensable a la feina del camp. Tot en català.
Si parem atenció, moltes vegades descobrim que persones que sempre parlen en castellà, quan es dirigeixen, per exemple a un nen petit, que saben que a casa seua parlen en català, o fins i tot a un net, a ell li parlen en català. Són detalls ‘amagats’ que ens demostren que el català és latent en les persones que fa anys que viuen aquí.
Un altre cas. En Marcelo és andalús i va venir de jove a la RCC. Tota la vida va treballar a la construcció.
Ja fa molts anys que està jubilat, sempre parla en castellà, però entén el català perfectament.
Anys enrere va fer obres a la casa del poble d’Andalusia, per anar-hi a passar uns mesos de vacances.
Durant les obres de la casa, va estar-se al seu poble per supervisar-les. Sempre explica les emprenyades que agafava amb els treballadors per què els treballs no avançaven al ritme que ell estava acostumat, el que havia après treballant a la RCC. S’havia cansat de les vegades que havia hagut d’anar a buscar al paleta, al fuster, a l’electricista al bar. Si, mireu per on són les mateixes polèmiques i criticades paraules, repudiades per uns i aplaudides per altres que ha fet servir fa poc en Josep Antoni Duran i Lleida per referir-se al camperols andalusos, però amb anys a l’avanç.
És clar que ara també nosaltres hem de dir que no tots els treballadors andalusos es passen la vida al bar, que dingú ‘s’esquinci les vestidures’ com han fet els falsos i demagogs ultranacionalistes espanyols del PSOE i del PP.
Aquest comentari l’ha fet un andalús referint-se als treballadors que treballaven per ell, si haguessin sigut vagants catalans s’hauria queixat igual.
És clar que pels bavosos ultranacionalistes espanyols del PSOE i del PP, aquest home està infectat amb l’abominable virus del catalanisme.
Exemples de com el català com idioma o com esperit roman amagat per circumstàncies de la vida, i ni els uns ni els altres hem sabut fer aflorar amb normalitat.

La Mari i la Juani tenen 40 anys, han nascut aquí, però són de famílies castellanes, la seua llengua materna és el castellà i és la que parlen normalment, tot i que saben el català.
S’han trobat al bell mig de la plaça, es van conèixer fa tres mesos a l’escola de pintura. Les classes els hi fa la senyora Marina, que ve els dijous de Llançà.
S’han conegut per tant en un ambient de parla catalana, aquesta circumstància, i la coneixença de l’idioma ha fet que la seua llengua materna no interfereixi en la relació. Això si, de tant en tant deixen caure paraules en castellà al mig de l’alegre conversa.
No tenen català de nivell C, ni de nivell D, tenen el català nivell V, el nivell viu.
A mi és que em rebenten els puristes del català après, i els radicals normativistes i estandaristes, els que van corregint amb suficiència. Ara que les sapiències idiomàtiques catalanes s’han polit el tresor lingüístic català embrancats en la construcció d’un català estàndard pixacurt, i que mentre menyspreen paraules del català ver i s’afanyen a incloure al diccionari anglicismes i patatismes, demanen nivell i puresa.
Doncs visca el catallà. No és l’espanglish una parla viua i reconeguda, deforme per alguns i creativa per uns altres, però incorporada en tots els àmbits de la societat nord-americana, simptomàtica d’una societat bilingüe. A cas no som bilingues nosaltres. És que la Mari i la Juani són menys catalanes, que aquell o aquella que ha aconseguit el nivell D per raons de feina. Jo no ho crec pas.

I els joves i la mainada vinguts d’altres països i sotmesos a l’immersió lingüística, faran servir el català amb normalitat fora de casa ?
Sabrem els catalans d’aquí fer-los-hi necessari ?
Ara per ara, el català, sobretot en les metròpolis, està en franc desavantatge en vers el castellà. Això no vol dir que estigui en decadència ni que camini cap a l’extinció, ja que com em vist, subsisteix en uns romanents socials difícilment anihilables si els ‘catalans catalans’ s’atreveixen a obrir-se cap a ells.
Sempre s’ha dit que la supervivència d’un poble, una nació o un país, resideix en la permanència del seu idioma.
Això que jo fins fa poc ho hauria admès com indiscutible, innegociable i imprescindible, ara em sembla més aviat formidable, fantàstic, genial, meravellós, extraordinari, al·lucinant, bestial, el súmmum, la pera, la monda, guai i xupi, però no dogmàtic.
El que veritablement crec que garanteix la supervivència d’un país, és l’acceptació per part de cadascun dels seus habitants, la seua inalienable pertinència a aquell.
Per sobre de costums i idiomes únics, hi ha la pluralitat de l’esperit i l’orgull de ser.
Que l’atrevit jutgi si un suís francès ho és més que un d’alemany o un d’italià.
En els temps que corren qui serà el pur que s’atreveixi a negar la catalanitat del que proclama : ‘Jo sóc català i porto barretina, i al que no estigui content li tallo la sardina’, en qualsevol idioma.

Català sense català. Quin dilema !

Lluís F., Notícies del C., de C. .       

La República s’agafa unes llargues vacances. Salut !

1 comentari: