Toda España.

A dissabte 30 de juliol de 2011.

Toda España.

Es pot escoltar molt sovint a la tele espanyola. No ho escatimen, ho diuen en programes musicals, d’entreteniment, els de varietats, els de crits i discussions, fins i tot en els “Telediarios”.

El presentador de torn ho diu tant naturalment, “toda España”; els hi podríem dir que són uns pretensiosos o uns informals, tan mateix, encara que se sàpiga impossible que tota hispània i els seus pobles espanyolistes afins, puguin estar mirant en aquell moment ‘l’esdeveniment’ corresponent, ells ho diuen sense cap pudor ni vergonya, alegrement.

Davant d’aquesta frase, qualsevol neurona espanyola se sent reforçada i refermada en un sí unitari, gran i lliure.

L’ Una, Grande y Libre encara alimenta l’esperit dels espanyols tan d’esquerres com de dretes, ultranacionalistes tots, i amés s’ho creuen per què poden.

És tota Espanya, pels quatre punts cardinals, la que està pendent d’una cosa veritablement ridícula i intranscendent; ‘toda ella’, com en el don Juan Tenorio versionat, donant pel cul a sor Catalunya.

¡ Olé tus huevos !

A la televisió catalana, però, no se sent a dir gaire.

Es veu que ‘tota Catalunya’ està pendent de ben poca cosa. Així es pot entendre donat el poc ús de la frase ‘tota Catalunya’ que es fa en el principal mitjà de comunicació.

Perquè no es fa servir naturalment aquesta frase encara que en aquell moment sigui una expressió incerta ?

És el seny català, que si de cas ens obligaria a dir només el veritable tant per cent de catalans atents a tal o qual fet ?

És per què som realment garrepes i “tota Catalunya” ens sembla un massa gran dispendi ?

Poder és per què som tant treballadors que ja se sap que no tenim gaire temps de mirar la tele, i molt menys en comunió.

O fins i tot un pot pensar que els catalans s’esquinçarien les barretines en sentir el sagrat nom de Catalunya en va.

Sembla un misteriós dilema.

Encara que jo, des de la República del Cap de Creus, on evidentment, “tota la República del Cap de Creus” bada amb l’ombra d’una mosca, crec que lu que els hi falta a tots els catalans és l’esperit, la creença, una unànime, valenta, desvergonyida i natural certesa, de que Catalunya ho és tota una, és gran i que un dia serà lliure.

I mentre ens falti això, ja podem anar pedricant .

Lluís F., Notícies del C. de C. .