10 cartes des del País dels Conills.

Divendres 29 de desembre de 2017.

Reportatge per l’extra de l’any que ve.

Fa uns mesos que el jefe em va dir que per fer articles filosòfics no calia que tingués oberta una oficina a la República del Cap de Creus, que això ja ho podia escriure a la mateixa central. No sé jo.

Total, que m’ha demanat que faci un reportatge per un extra del diari, en el que es reflecteixi la vida i rutina diàries d’un petit poble costaner. Què opina la gent del poble, què fan les associacions locals, quins problemes pateixen i quines aspiracions tenen. M’ordena que em faci un llançanenc més, que m’infiltri, que m’informi, i que ho transmeti tot per a poder fer un bon extra de cares a l’any que ve.

Així doncs, lo primer que vaig fer va ser apuntar-me al Club de Lectura de la biblioteca, on m’han acceptat amablement i amb tota cordialitat.

Un cop al mes ens reunim per a comentar i criticar un llibre. Poder degut a la meua feina, acostumo a prendre notes de quasi tot i posar-ho per escrit, talment lo que opino dels llibres que llegim al Club de Lectors.

De totes maneres tindré que pensar en diversificar els meus afers locals per tal de fer-me més amb la gent, i poder enviar un bon material al jefe.

Esclar que en un petit poble costaner tampoc es poden esperar grans esdeveniments.

Però tot és començar.

La Ràbia de Lolita Bosch.

No m’ha agradat gens. Al principi la protagonista no crea empatia fora de fer pena. Per moments he pensat que el llibre anava dirigit a una mena de lector que no entén les coses fàcilment.

Repetició de text i diàleg que busquen alguna cosa que no aconsegueixen, i que fan tornar al lector a escenaris que ja havia comprès i superat.

Poca immersió en el problema del bullying, fora d’enumerar les putades que reben les víctimes, i als fatals resultats a què poden arribar els qui ho pateixen. Es veu que la protagonista es dedica a ajudar a joves víctimes dels atacs d’altres joves, com a ella mateixa li va passar, però dóna la impressió que la protagonista, desprès dels d’anys encara arrossega el trauma, i fa servir les entrevistes amb els adolescents afectats de bullying, per a superar-ho ella mateixa mentre s’identifica amb les víctimes, enlloc de donar-los models a seguir o solucions per a superar els greus problemes dels perjudicats, que sembla que no els hi queda més remei que esperar a que passin els anys.

Es pot donar a entendre que fins que no va arribar la paraula anglesa bullying no es va catalogar el tema com a un greu problema. Tanmateix, no és veritat que no existia en català una definició d’aquesta mena de maltractament. D’això se’n deia agafar algú per cap d’inxa, o cap d’esquila en altres llocs, i la víctima patia totes les vexacions imaginables. Crec que l’autora no s’ha documentat prou.

Jo esperava que passada la meitat del llibre la cosa milloraria, però continua la descripció plana i redundant del tema. La mica d’empenta que agafa a les últimes pàgines no aconsegueix que se’m faci una lectura intranscendent.

L’escena final de la vacuna a la consulta del metge que resulta ser un dels seus antics mal tractadors, precipita un desenllaç poc creïble i infantívol.

Crec que el llibre desaprofita de tractar amb rigor i emoció un tema candent, i posar sobre la taula les accions a emprendre per intentar posar solucions a aquest problema, sobretot venint el llibre d’una persona entesa en el tema.

Els nostres noms de Dinaw Mengestu.

Haig de dir que m’ha resultat un llibre educat.

Els personatges són educats.

Les trames psicològiques són educades.

Les trames amoroses són educades.

El sexe és educat.

La violència i els assassinats són educats.

La revolució és educada.

És un llibre tan educat que sembla un telenotícies i una novel·la de Corín Tellado que es van intercalant molt educadament.

Desprès de tot això es podrien comentar multitud de cosetes, vosaltres mateixos/xes.

El festí de Babette de Isak Dinesen.

Que a la segona plana, l’autora ja es carregui la màxima autoritat del relat, em fa prendre la lectura amb simpatia.

Continuo interessat per com Isak manipula subtilment els personatges i les seues vides, per fer-los fer coses que semblen normals, però que són ben poc probables.

A Babette li toca la loteria, això permet engegar l’argument principal. La decisió dels germans, pel bé i amor a les filles del mort degà, de no opinar res de res de les rares viandes i begudes servides al festí, facilita el toc d’humor amb les reaccions del general. Una decisió molt principal que sembla presa en dues línies. Serà així ?

L’autora mostra com l’alcohol desinhibeix, i els borratxos diuen la veritat.

Proposa amors tant purs i breus en la descripció, com llargs siguin en el temps.

Apunta que algú a de fer les feines que podríem dir domèstiques, per què d’altres treballin par a la humanitat.

I que per triomfar pots necessitar el reconeixement dels que més detestes.

A la fi, una lectura àgil i fresca amb la que he gaudit més dels descarats recursos i l’àcida intenció de l’autora, que amb la història que els vesteix.

Canvi d’agulles de Lluís Muntada. ( En exclusiva RCC )

Al ser un llibre d’històries curtes, vaig creure que l’estil narratiu dels primers romanços, era una astúcia amb voluntat de l’autor.

Entro al galopant univers de perfecció semàntica amb bona voluntat, proposant des de la meua ínfima sapiència, que era millor “petar els dits per a cridar un taxi”, que “fer petar els dits per a cridar un taxi”. La imatge d’algú fent-se petar els dits amb l’intent de que aparegui tal mitjà de transport, se m’empesca irònica (ridícula).

En acabar el relat “Etimologies”, vaig elogiar mentalment l’autor per atrevir-se a escriure tal codificació literatúrica, que s’ha de llegir de cap, crec que si algú s’atreveix a fer-ho en veu alta pot prendre-hi mal. Fa falta coratge, i ho dic per experiència, per a presentar al lector puntuals narracions enrevessades que poden resultar torbadores o desplaents.

Però dic puntuals.

El que jo preveia com un moment de llibertat narrativa, es constata com una norma tècnica.

Totes les històries venen amanides amb la mateixa profusió d’adjectius i sinònims rebuscats que atabalen la lectura de les trames.

No puc negar l’inesperat d’alguns relats entre tanta abracadabra, però jo em quedo amb dugues coses del llibre : els personatges malats i malaltissos uns, i parents de Sr. Monk d’altres; i que al final, la llibreria ‘La Universal’ va aconseguir fer un munt de llibres amb el mateix títol “L’illa del tresor”.

Un canvi d’agulles que s’acosta a un via - crucis.   

Continuarà ...

       

Dissabte 16 de desembre de 2017.

Metàfores.

La senyora Maria m’ha fet sortir al pedrís mentre s’eixuga el terra. Fins hi tot a redós, al l’escalf del solet del migdia, no s’hi està gaire bé; el vent que bufa és emprenyador i fred. Tot d’una sento a la Maria repotegant.

-         Casu’m en l’olla ! Bé podria bufar als collons del santpare !

La Maria ha obert una finestra i la corrent d’aire havia guardat els papers de la taula de l’ordinador al mateix lloc que els papers de diari del terra.

És una llei física; un punt d’entrada i un de sortida promouen una màxima corrent. Si anéssim obrint més portes i finestres, la força de la corrent es repartiria i minvaria fins fer-se quasi imperceptible com una sola força.

Aquesta llei mana totes les corrents de la naturalesa, corrents d’aire, d’aiga, i fins i tot, com he llegit aquest matí, corrents independentistes.

I com pot influir en l’independentisme ?

Suposem que fos el suposat que la corrent independentista catalana és el cabal d’un riu que corre vers el Mar de les Repúbliques. En un moment del recorregut el riu pot trobar-se amb un cingle que divideixi el curs en dos. No és un molt gran entrebanc si les aigues flueixen en la mateixa direcció, fins i tot pot trobar-se amb més bifurcacions, totes cap el Mar de les Repúbliques, esclar que això farà que el riu dividit tingui una molt menor empenta. Pot ser que aquesta mansuetud de les aigues, faci que en alguns dels diversos rierols i creixin canyissos i joncs, cosa que amansarà més la corrent fins quasi estancar-la. Circumstància que debilitaria la corrent independentista cap el Mar de les Repúbliques.

Evidentment aquests no són els majors obstacles en què es trobarà el riu independentista. Trobarà altres accidents en el terreny que el voldran dividir i fer perdre força. De vegades hi haurà trencants que es nodriran d’aigues despistades i indecises, aigues que desitgen córrer cap el Mar de les Repúbliques sense ràpids ni cascades. És sabut però, que aquestes bifurcacions fan meandres molt allunyats de la direcció del Mar de les Repúbliques, i que només van a alimentar les maresmes, aiguamolls, i zones pantanoses del Reino de España.

De fet, moltes de les aigues despistades, un cop dins la llacuna hispànica, veuen com aquesta ja es proveeix prou bé amb les rierades arribades  d’arreu, i quasi podríem dir que ells allà no hi fan cap falta.

Però mala sort, l’aiga no puja riu amunt.

Així que per A o per B, el corrent independentista pot arribar al Mar de les Repúbliques tan fluix i desnerit, que no tindria força per construir res a les seues costes.

I doncs que s’ha de fer ?

Evidentment res més que seguir la llei dels corrents. Cal procurar que el corrent independentista que va cap al Mar de les Repúbliques no perdi ni una gota de cabal en el seu recorregut. Cal que baixi el més unit i ple possible, de marge a marge. I si s’ha d’endur algun pont vell i escarransit del camí, endavant.

Ha d’entrar al Mar de les Repúbliques amb força per poder aportar-hi tot el que ens representa, i poder construir el nostre veritable país a les seues costes, i ponts nous i amples, tan pel que va com per el que ve.

La senyora Maria ha marxat deixant la porta oberta.

Metàfora ?

Tu ja m’entens.       

          

 




Diumenge 12 de novembre de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 10.

Benvolgut amic, t’escric la que serà l’última carta des del País dels Conills. El temps vola, i el què havia vingut a fer ja ho he acomplert. És hora de tornar a casa. He de tornar per ajudar a aconseguir allò que ja és moment de que sigui nostre. Sóc un gra de sorra que ve amb el vent per a fer una plaja nova que acaroni un mar nou d’un nou món. No n’hi prou en néixer i viure.

Néixer i viure com un esclau fins morir. Votar i callar, diuen que és el nostre únic dret a decidir, en un sufragi que està corromput, on ens volen educar a ser sotmesos. Ens volen fer dormir el somni de Morfeu, esperar i esperar sense salvació.

Però el dia en què el poble prengué la paraula, el meu cor d’alegria va plorar, en Morfeu dins la cova es va despertar.

Somiar, lluitar, el vent feia xiular campanes de llibertat quan tot semblava perdut, quan res tenia sentit, quan el temps semblava parat, lluny sonava el crit de Llibertat!

Quan el poble va prendre la paraula, el sistema es va estremir. Quan el poble va tornar a ser ell, els polítics i governants tingueren por a perdre els seu poder, i van respondre com ho saben fer, enviant els seus homes màquina, amb cervell i cor de màquina, a colpejar amb violència als qui havíem despertat.

Els mitjans de comunicació al servei del poder, amb periodistes màquina manipulen la informació, per tal de que la població no desperti, i cregui que viu en la feliç democràcia del M.àquina.

Però encara se sent un crit al carrer, treballadors i estudiants, el poble : en nom de la veritable democràcia, acabem amb aquesta falsa i lluitem per un mon millor. Vull sentir que hi ha vida abans de morir, lluitem plegats, no t’amaguis o ja no hi haurà on fugir, podriran la nostra terra, ens educaran a ser sotmesos, ens voldran encomanar de nou a Morfeu.

Però no, no pas ara, escolta, lluny s’escolta una veu, una veu que crida a la Revolució.

Signat : E. N. D. S.

Dimarts 24 d’octubre de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 9.

Amic, no dormo bé, tinc malsons i despertars neguitosos, els dies passen incerts i grisos a ple sol. Veig el passat distorsionat pels vapors d’antiga absenta. Veig el present enteranyinat per estols d’àligues negres. Veig el futur embullat per mentides i traïcions. Amb tot, pressento que arriben temps nous. Temps nous i perillosos potser. Temps nous que caldrà guanyar-los.

Arriben temps nous, temps salvatges, agafa un arma, això potser et salvarà, aixeca’t i lluita, ara és el teu combat, aixeca’t i lluita, ningú ho farà per tu.

Temps nous, temps salvatges, pren part, ningú et regalarà res, no s’aconsegueix res sense lluitar, ni l’aire per respirar, no ets un joguet, aixeca’t i lluita ja.

Són temps nous, temps salvatges, pren un arma, això potser t’ajudarà, lleva’t i lluita, ara és el teu combat, lleva’t i lluita, jo no lluitaré per tu.

Aquí jo només sóc el que espia els jocs de la mainada.

Aquesta nit noves parelles s’estrenaran entre els llençols de pensions barates, mentre deu mil obrers a l’atur s’esperen a la plataforma del suïcidi col·lectiu.

Jo només sóc el que espia els jocs dels nens, però si et descuides, em ficaré a la teva butxaca. Jo sóc el que espia els jocs dels ...

Nois durs que s’apunten a la màfia, el pare revòlver protegeix als seus nanos. Mentre, els estudiants se suïciden disparant a la policia.

Els nostres es queixen pels vidres trencats, a qualsevol lloc hi pots trobar desgraciats. Jo sóc el que espia els jocs dels ...

Senyors Renda mentre es venten amb les seves accions devaluades al 40%. Nous cantants que fan el ridícul en antics festivals, com Eurovisió.

Jo sóc el que espia els jocs de la mainada, però si et descuides, em ficaré a la teva butxaca.

Jo sóc el que espia els jocs dels ...

Signat : I.

Dijous 12 d’octubre de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 8.

Benvolgut amic, t’escric per què des d’aquí on sóc no hem entès res, tot ens ha semblat confús i enrevessat. El què a passat ens ha omplert de dubtes a escala espiritual i sideral. Un desconcert i una incertesa a afegir a tot el què ja ens tenia el cervell ocupat en poder dilucidar. Una pregunta més a tantes que ja en tenim per a trobar-hi resposta.

Quan va ser el Big Bang ?

On som abans de néixer ?

On és la baula perduda ?

On anem desprès de morir ?

Què són els forats negres ?

S’expandeix l’univers ?

És còncau o convex ?    

Qui som ? D’on venim ? On anem ?

Estem sols a la galàxia o hi ha altra gent ?

I si existeix un més enllà ?

I si hi ha reencarnació ?

Qui som ? D’on venim ? On anem ?

Estem sols a la galàxia o hi ha altra gent ?

Què és el ser ?

Què és la essència ?

Què és el res ?

Què és l’eternitat ?

Som ànima ?

Som matèria ?

Som només fruit de l’atzar ?

És fiable el carbó 14 ?

És el nostre avantpassat l’home d’Orce ?

Qui som ? D’on venim ? On anem ?

Estem sols a la galàxia o hi ha altre gent ?

Existeix un més enllà ?

Vagueu per la galàxia?

Sou independents o no ?

Sou República o no ?

Signat : S. T.

Divendres 8 de setembre de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 6.

Benvolgut senyor jutge, li dirigeixo aquesta carta a vostè, per què com a home de lleis i de justícia, entendrà que el meu suïcidi desprès de matar la dona, és un assassinat premeditat per part d’ella.
I no és que no l’estimés, que l’estimava i molt, però no he pogut resistir-me a la sensació que tenia que matar-la.
Jo me l’asseia a la falda i embogia al tocar-la. La conservo a la memòria tal com era, sempre al meu costat. Encara que mai em va jurar el seu amor, me’l creia etern jo. Ella somreia i mirava cap a mar. Jo m’ensofrava entre els seus braços, però ella mai bevia ni un trago. Encara que mai la vaig veure plorar, jo hauria mort per un riure seu. Hauria sigut el seu feliç esclau.
Ara un dolor brut i traïdor m’enverina la raó. Sé que ella mai es va trastornar, mai va perdre el control. Ara, però, la vull veure ballar entre els morts, movent aquella cintura morena que em va fer tornar boig. Ara ja porto un vel de sang a la mirada, i només tinc un desig, que mai més me la torni a trobar. Només desitjo que un dia tingui la sort de trobar quelcom que la commogui, però que jo no la trobi mai més, per què sé que la mataré.
Encara que en el fons ho demano per favor, només vull matar-la a punta de navalla fent-li un últim petó.
Tot semblava molt romàntic, molt tràgic, molt èpic, senyor jutge, fins que vaig descobrir tot el què m’havia fet; i un dia me la vaig trobar. I li vaig dir tot ben clar.
Avui t’assassinaré, nena, encara t’estimo però ja no ho puc aguantar, avui t’assassinaré, nena, ja no em tornaràs a enganyar. Amb la teu mare, el meu germà i la mamà, amb els meus fills, la meu dona i el papà, te’n vas amb tots al llit de cop, i si jo hi hagués estat t’hagués dat igual.
Avui t’assassinaré, nena, encara t’estimo però ja no ho puc aguantar, avui t’assassinaré, nena, ja no em tornaràs a enganyar.
El de la botiga et regalava el conyac, i el lleter et donava llet de veritat, i tu et preguntes perquè; no ho vas fer un cop, sinó un miler.
Però avui t’assassinaré, nena, encara t’estimo però ja no ho puc aguantar, avui t’assassinaré, nena, ja no em tornaràs a enganyar.
Ara he de pensar que pots canviar ? No ! No em vull tornar a equivocar ! El de la botiga et regalaria el conyac, el lleter et donaria llet de veritat. I si anéssim al cine tots dos, t’ho faries amb l’acomodador.
Ho sento, nena, avui t’assassinaré, encara t’estimo però ja no ho puc aguantar, avui t’assassinaré, nena, ja no em tornaràs a enganyar.
I jo em mato desprès.
Per culpa teva.

Signat : L.T.   S.T.

31 /

Dimarts 13 de juny de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 2.

Estimat, aquest dies que em passat junts, han sigut fantàstics. Ens entenen, ens compenetrem, fins i tot t’estimo un xic. Però abans de què et facis il·lusions amb lo nostre, abans de què t’imaginis un futur amb tu i jo, t’haig de dir una cosa :

Si tu em vols parlar d’amor, sàpigues el que n’és de dura la meu vida, tant com el cavall que em guia.

Permetem que et digui la meua opinió : Mira imbècil, que et donin pel cul.

I és que m’agrada ser una bandarra.

M’agrada ser una bandarra.

M’agrada ser una bandarra.

Ai, ai, ai, pobre cabró.

Prefereixo masturbar-me sola al meu llit, abans que ajaçar-me em qui em prometi un futur de profit. M’estimo més follar amb executius, que em paguen la pasta i desprès oblido aquests tius.

I és que m’agrada ser una bandarra.

M’agrada ser una bandarra.

M’agrada ser una bandarra.

Ai, ai, ai, pobre cabró.

Deixant la meua professió per un moment, et diré quin és el meu desig més fervent, jo el què vui és fotre una mamada a la botifarra de Vic, a un porc caducat que es diu Lou Reed.

I és que m’agrada ser una bandarra.

M’agrada ser una bandarra.

M’agrada ser una bandarra.

Ai, ai, ai, cabró.

Signat  L. V.

30 /

Dilluns 5 de juny de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 1.

A l’atenció del senyor aiatol·là.

Encara que vostè sap que pot portar-me a l’Iran i presentar-me a l’Imam, passejar-me per Teheran i enviar-me al front de l’Iraq, que pot penjar-me pels peus, i afusellar-me també, tallar-me les mans sense pietat, i emportar-se la meu noia ye-yé.

Aiatol·là no em toqui la titola, aiatol·là no em toqui la titola, aiatol·là no em toqui la titola mai més .

Sap que no sóc el Xa ni res, però en el nom d’Alà li demano un cop més, no em toqui la titola mai més. En el desert en veurà ballant el cha-cha-cha.

Per això sóc un enemic d’Alà ? Si no m’agrada ni la rumba ni el jazz, que hi puc fer.

Aiatol·là no em toqui la titola, aiatol·là no em toqui la titola, aiatol·là no em toqui la titola mai més .

Només venia a comprar pa, però tot se’m va esguerrar, només venia a comprar pa, i em vau ensenyar l’Alcorà.

En el desert en veurà ballant el cha-cha-cha. Per això sóc un enemic d’Alà ? Si no m’agrada ni la rumba ni el jazz, que hi puc fer.

Aiatol·là no em toqui la titola, aiatol·là no em toqui la titola, aiatol·là no em toqui la titola mai més .

Aiatol·là em va.

Signat S. T.