Escolta els
articles del reporter de la República del Cap de Creus a Ràdio Llançà.
Article primer,
Papers de diari, clica
aquí.
Article segon, l’Eutanàsia,
clica
aquí.
Article tercer,
Visita al país d’en Nick, clica
aquí.
Article quart,
Amb la que està caient, clica
aquí.
Article cinquè,
Arriba el Nadal, clica
aquí.
*********************************************************************************
Dimecres 27 de desembre de 2018.
El retrat de Dorian Gray. Oscar Wilde.
Al
començar, la lectura se’m va fer una mica pesada i lenta; jo li vaig
donar la culpa, venint de ‘Lady Chatterley’, a una sobredosi de lords, mileidis
i miners de les Midlands, però no, a l’anar avançant es va fer evident
que l’ensopiment venia de la mà de la xerrameca filosòfica de jardinet
dels personatges, una colla de panxacontents i xantamatencs que vivien unes vides tan anodines i inútils, que tenien que construir en la plàtica de necieses els fonaments de la seua espumosa existència.
L’Henry, un lord cínic pseudocultivat àgil-mental, desperta a través d’un llibre pervers, una mena de part fosca en l’ànima de Dorian Gray, un jove aristòcrata amb pintes de príncep encantador, però que és un llepafils, pusil·lànime i neurastènic de safareig. A Dorian li fan un retrat en el que queda molt guapo, però com que el noi és un envejós, demana que ell es quedi per sempre com el del quadre, i que sigui la pintura la que envelleixi i que pateixi sobre seu la vilesa de les malifetes que ara té ganes de fer. Es veu que hi ha un poder superior amb poca feina que l’escolta, i a la primera que en fa, se’n adona de que el seu desig s’ha acomplert. En mig d’uns al·lucinants pensaments de fàstics i terrors mentals pre-lovecratftians, es capfica que és un dolent dolentíssim i que viurà només buscant la pura satisfacció per sobre de tot i tothom.
A partir d’aquí, l’autor, que em fa l’efecte de que és un fan, fan, fan de pòster dels ideals de Dorian, se submergeix en un oceà de descripcions sobre les dèries de Gray tot buscant la joventut, la bellesa i la perfecció eternes. Podem trobar aquest recurs literari, tractat de manera molt més raonable, en la descripció de drogues i estupefaents a ‘El almuerzo desnudo’, o de formes ornamentals i de construcció a ‘El nom de la rosa’, però aquí la lectura arriba a ser fatigant sense aconseguir aportar res necessari a la història.
Total, que Dorian, ja convertit en una mena de ‘Dr Jekyll i senyor Hyde’ de tres al quatre, més esgarriacries que malvat, va aixafant la guitarra a tot el que se l’escolta. Quan de veritat en fa una de molt grossa, es caga a les calces i demana ajuda a un ex-amic per desfer-se de l’interfecte. Així, tan espantat es queda, que decideix ser una bona persona per purgar les malifetes passades, però com que en el fons és un mindundi de la vida, no assoleix el repte i culpa de tota la seua malastruga al retrat, del que a la fi es venja, aconseguint així alliberar el món de la seua notòria però inútil existència.
És una lectura molt recomanable per a dies plujosos i de mal temps, que ens permetrà poder dir : Jo he llegit ‘El retrat de Dorian Gray’.
L’Henry, un lord cínic pseudocultivat àgil-mental, desperta a través d’un llibre pervers, una mena de part fosca en l’ànima de Dorian Gray, un jove aristòcrata amb pintes de príncep encantador, però que és un llepafils, pusil·lànime i neurastènic de safareig. A Dorian li fan un retrat en el que queda molt guapo, però com que el noi és un envejós, demana que ell es quedi per sempre com el del quadre, i que sigui la pintura la que envelleixi i que pateixi sobre seu la vilesa de les malifetes que ara té ganes de fer. Es veu que hi ha un poder superior amb poca feina que l’escolta, i a la primera que en fa, se’n adona de que el seu desig s’ha acomplert. En mig d’uns al·lucinants pensaments de fàstics i terrors mentals pre-lovecratftians, es capfica que és un dolent dolentíssim i que viurà només buscant la pura satisfacció per sobre de tot i tothom.
A partir d’aquí, l’autor, que em fa l’efecte de que és un fan, fan, fan de pòster dels ideals de Dorian, se submergeix en un oceà de descripcions sobre les dèries de Gray tot buscant la joventut, la bellesa i la perfecció eternes. Podem trobar aquest recurs literari, tractat de manera molt més raonable, en la descripció de drogues i estupefaents a ‘El almuerzo desnudo’, o de formes ornamentals i de construcció a ‘El nom de la rosa’, però aquí la lectura arriba a ser fatigant sense aconseguir aportar res necessari a la història.
Total, que Dorian, ja convertit en una mena de ‘Dr Jekyll i senyor Hyde’ de tres al quatre, més esgarriacries que malvat, va aixafant la guitarra a tot el que se l’escolta. Quan de veritat en fa una de molt grossa, es caga a les calces i demana ajuda a un ex-amic per desfer-se de l’interfecte. Així, tan espantat es queda, que decideix ser una bona persona per purgar les malifetes passades, però com que en el fons és un mindundi de la vida, no assoleix el repte i culpa de tota la seua malastruga al retrat, del que a la fi es venja, aconseguint així alliberar el món de la seua notòria però inútil existència.
És una lectura molt recomanable per a dies plujosos i de mal temps, que ens permetrà poder dir : Jo he llegit ‘El retrat de Dorian Gray’.
Lluís Feliu.
Divendres 30 de novembre de 2018.
L’amant de Lady Chatterley. D. H. Lawrence.
El
volum de 466 pàgines de la primera edició integra de 1979 que m’ha
tocat, en un primer moment em va descoratjar una mica, vaig pensar que
no fora capaç de llegir-me aquest tom.
Doncs al final l’he llegit i m’he quedat amb un somriure fotetis tot pensant com resumir i opinar de tanta paraula impresa. Vejam.
Des d’un principi veiem clara la diferència entre les classes socials en un lloc miner d’Anglaterra pels voltants de 1920. Allà hi trobem els malcarats i els estirats, tots pul·lulant en un món de falses aparences i buidor infinita. Mai m’hauria pensat que tanta buidor donés per emplenar tantes pàgines.
Crec que la primera part del llibre s’hagués pogut obviar si la tal Connie hagués comprat al seu marit Clifford, impedit de cintura per avall, un braguer amb un penis de porcellana, ja que així hagués pogut rebre del seu home quasi la mateixa satisfacció sexual que trobava amb el seu amant Michaelis.
Però la cosa es complica quan neix l’ideia de que la Connie podia tenir un fill que no fos del seu marit, sempre que fos d’un cavaller, ben plantat, bo i sa. Però la Connie que se m’empesca una mica torracollons, s’enamora de Mellors, el guardabosc, una persona tant perjudicada emocionalment com la resta dels personatges.
Desprès de pàgines i pàgines de divagacions i deliberacions sexuals, emocionals, morals i psicològiques entre Connie i Mellors, en un segon, descobrim per boca del mateix guardabosc, el per què de tanta follia amorosa, el tipus tenia entre cames un pal semaler; cosa que més tard intueix també el pare de Connie que sembla conèixer molt bé de la pasta que està feta la seua filla. Tants romanços per arribar a la conclusió de que la mida si importa.
Total, que amb tant tragí amb el guardabosc la Connie es queda embarassada; i aquí es desencadena un pla digne d’una comèdia d’embolics espanyola que s’ha de resoldre amb castedat i paciència.
( He trobat a faltar que la senyora Bolton deixés anar algun “Señoritto!” )
Bé, cal ressaltar que tota la història està amanida amb una acurada i escrupolosa descripció social i natural de l’Anglaterra de l’època.
Una menció, també, a la traducció de Jordi Arbonès en la que ha jugat a trobar els noms, adjectius i sinònims més desconnectats de la parla habitual, cosa que no m’ha suposat un greu problema gràcies a l’haver-me llegit tota l’Enciclopèdia Catalana. Com apunt final penso que donada la simplicitat de la trama principal, no és recomanable llegir ‘L’amant de Lady Chatterley’ en edicions reduïdes.
Doncs al final l’he llegit i m’he quedat amb un somriure fotetis tot pensant com resumir i opinar de tanta paraula impresa. Vejam.
Des d’un principi veiem clara la diferència entre les classes socials en un lloc miner d’Anglaterra pels voltants de 1920. Allà hi trobem els malcarats i els estirats, tots pul·lulant en un món de falses aparences i buidor infinita. Mai m’hauria pensat que tanta buidor donés per emplenar tantes pàgines.
Crec que la primera part del llibre s’hagués pogut obviar si la tal Connie hagués comprat al seu marit Clifford, impedit de cintura per avall, un braguer amb un penis de porcellana, ja que així hagués pogut rebre del seu home quasi la mateixa satisfacció sexual que trobava amb el seu amant Michaelis.
Però la cosa es complica quan neix l’ideia de que la Connie podia tenir un fill que no fos del seu marit, sempre que fos d’un cavaller, ben plantat, bo i sa. Però la Connie que se m’empesca una mica torracollons, s’enamora de Mellors, el guardabosc, una persona tant perjudicada emocionalment com la resta dels personatges.
Desprès de pàgines i pàgines de divagacions i deliberacions sexuals, emocionals, morals i psicològiques entre Connie i Mellors, en un segon, descobrim per boca del mateix guardabosc, el per què de tanta follia amorosa, el tipus tenia entre cames un pal semaler; cosa que més tard intueix també el pare de Connie que sembla conèixer molt bé de la pasta que està feta la seua filla. Tants romanços per arribar a la conclusió de que la mida si importa.
Total, que amb tant tragí amb el guardabosc la Connie es queda embarassada; i aquí es desencadena un pla digne d’una comèdia d’embolics espanyola que s’ha de resoldre amb castedat i paciència.
( He trobat a faltar que la senyora Bolton deixés anar algun “Señoritto!” )
Bé, cal ressaltar que tota la història està amanida amb una acurada i escrupolosa descripció social i natural de l’Anglaterra de l’època.
Una menció, també, a la traducció de Jordi Arbonès en la que ha jugat a trobar els noms, adjectius i sinònims més desconnectats de la parla habitual, cosa que no m’ha suposat un greu problema gràcies a l’haver-me llegit tota l’Enciclopèdia Catalana. Com apunt final penso que donada la simplicitat de la trama principal, no és recomanable llegir ‘L’amant de Lady Chatterley’ en edicions reduïdes.
Lluís Feliu.
Diumenge 11 de
novembre de 2018.
Arriba el professor
Uirusu Saikin. ( 11 )
El professor Uirusu feia volar el seu Lexus RC per l’autopista
en direcció a Figueres. Quan havia rebut la carta de la Nautilus S.W. dient-li
que volien comptar amb ell per a un projecte d’investigació submarina, li havia
sobtat que els hi fes falta un especialista en mutacions víriques, immunòleg i
forense per a tal projecte. Evidentment, amb les explicacions posteriors que li
van donar, no va dubtar ni un segon a acceptar la feina que li proposaven.
Per con havia parlat el senyor Piramonte a Barcelona feia
unes hores, el seu fitxatge encara era desconegut per la resta de l’equip, però
seria informat d’immediat per tal es pogués incorporar sense problemes al grup.
El senyor Piramonte li va pregar màxima discreció amb la
resta de companys sobre la seva feina a l’operació. De fet, pensava Uirusu, mentre
deixava enrere la cruïlla de Peralada fent cas omís dels indicadors de velocitat,
no sabia ben bé a què es referia Piramonte amb allò de discreció, de fet ni ell
mateix sabia ben bé què era el que suposadament hauria d’investigar.
Eren tres quarts de set de la tarda quan l’Henri va
entrar a la botiga d’estris de pesca de l’Abdó. Ell era allà, assegut darrera
del petit mostrador fullejant una revista de submarinisme del juny passat.
-
Bona tarda.
-
Bona tarda. – respon l’Abdó deixant la revista al mostrador i allargant la
mà cap a la que li oferia el francès. – Què hi ha de nou ?
-
Li vinc a fer saber que l’operació Ra comença demà a les 10 del matí.
Coneix l’antic supermercat Claramar, davant del passeig ?
-
Si, esclar, però fa anys que el
local està tancat.
-
Bé, doncs ara pertany a la Nautilus, demà ens tocarà fer endreça i neteja,
serà el nostre punt de treball a terra. També ha de saber que mentre duri la
feina s’allotjarà amb nosaltres en un apartament que hem llogat al carrer Tramuntana.
Que tinguem la base al seu poble és una coincidència, d’ara endavant agafi-s’ho
con si fos un foraster aquí. Així que prepari la maleta i acomiadis de qui
calgui, estarà fora de casa tan com duri la feina. – va deixar anar l’Henri de
correguda mentre lluïa un somriure fotetis.
-
Si, esclar, demà mateix ... M’agafa una mica d’imprevist ... Bé, no hi ha
cap problema. – respon l’Abdó fent-se més el sorprès del que ho estava. De fet
ja ho havia parlat amb la dona un munt de vegades i ho tenia tot més que
preparat.
-
Bé doncs, quedem demà a les deu al Claramar. – ratifica Boquerel com si el
supermercat no portés més de deu any tancat.
-
D’acord, bona tarda senyor Henri.
-
Bona tarda senyor Mascaró.
Continuarà ...
Dimecres 31 d’octubre
de 2018.
Henri Boquerel posa
en marxa l’operació Ra. ( 10 )
L’Henri Boquerel enfilava la baixada de Bàscara amb el
Land-Rover llarg de la Nautilus. Pels altaveus sonava una maqueta de Dj Dlando.
L’Henri, que era un fan de la música electrònica, havia descobert ‘Les rares
sessions de la Electro/Vectro’ de ràdio Llançà, i s’havia descarregat tots els podcasts del programa, que cada setmana
proposava una molt bona selecció. Al seient del costat hi reposava un petit
maletí amb el planning, ordres i
accions a emprendre per tal de tirar endavant el nou projecte de la Nautilus al
Cap de Creus.
El camp base estaria situat a el Far de Bol, el poble de
l’Abdó. Allà havia llogat un petit local proper a la platja, en desús de feia
anys, on encara es podia llegir ‘Supermercado Claramar’ en el cartell mig
rovellat, i un apartament d’un bloc, que ara a finals d’octubre, fora de
temporada, estava totalment desocupat. En aquest seria on ell, l’Abdó, algun
altre col·laborador especial, o fins i tot el senyor Piramonte si els feia una
visita, tindrien casa seva. La resta de membres de la operació serien la
tripulació del Bravatto III, però ells feien vida al vaixell. El Bravatto III
era un antic pesquer transformat en un buc d’investigació i de serveis d’immersió
a particulars, normalment fotògrafs i científics independents.
Un cop arribés a el Far de Bol prepararia la intendència
a l’apartament i es posaria en contacte amb l’Abdó, per fer-li saber que l’operació
Ra començava demà mateix.
El Bravatto III deixava el port de Barcelona a les deu
del matí enfilant proa al Cap de Creus. Havia salpat uns dies abans del port d’Ancona
fent escala a Barna per tal de posar al dia tota la paperassa i permisos per
poder treballar a la zona de la Mar d’Amunt
Aquesta vegada seria per un treball fotogràfic submarí de
dos fotògrafs nord-americans interessats pels diferents fons submarins del mediterrani.
Els germans John i Michel Strauber eren nord-americans,
efectivament, també eren fotògrafs, i estaven interessats pels fons marins, ara
tenien exactament el mateix interès que la Nautilus S. W. .
El capità Caveller ja els havia embarcat en altres
operacions de la Nautilus arreu del món. A part de fotògrafs eren bons
mariners, experimentats navegants i homes de confiança del mateix Piramonte.
El Bravatto sallava sense presses, l’endemà al matí envistarien la costa del Far de Bol, on
fondejarien a una milla de la població a l’espera d’odres.
Amés del capità, un suboficial, un maquinista, i els
germans Strauber, la tripulació constava de quatre mariners més, homes que dominaven
totes les feines que feia falta saber fer en una operació com aquella.
Continuarà ...
Dilluns 22 d’octubre de 2018.
El misterio de la cripta embrujada. Eduardo Mendoza.
No puc negar la il·lusió que m’ha fet rellegir aquest llibre que vaig proposar al Club.
Li tinc especial afecte per què, tal com admet Mendoza amb Ross McDonald, un símil em va passar a mi amb ‘la cripta’ i el meu ‘paral·lel 80’. Ara, però, he descobert que unes sensacions que va tenir Mendoza en escriure’l, són les mateixes, fil per randa, que vaig sentir jo amb el ‘paral·lel’.
Dic que les descobreixo ara per deslliurar-me de qualsevol sospita de plagi emocional, ja que no era jo, en l’època en què vaig llegir ‘la cripta’, un amant entusiasta de pròlegs i notes d’autor, de les que passava i obviava olímpicament.
Així, el retrobar-me amb aquesta lectura m’ha posat al dia de tals sentiments bessons, sempre que aquelles paraules siguin, i jo no ho sàpiga, un habitual recurs d’autor.
També he reparat en la coincidència vegetal dels noms dels nostres comissaris, un Flores i l’altre Frutos, coincidència totalment fortuïta, fora d’una acció del meu subconscient aliena a mi.
Altres influències de ‘la cripta’ que obertament reconec són el tarannà mediterrani dels seus personatges, per dir-ho d’alguna manera, i com no els noms dels propis personatges. Un Cagomelo Purga i un Bernat Claveguera i Femta, Plutonio Sobobo Quadrado, dentista, i Felipe Quinto Zopenco, alferes, i per dir-ne un de més cultivat : Vizenzo Hermafrodito Halfmann ( evidentment ‘mig home’ ), i la Flor Conill Glabre.
També en la narrativa , voldria jo, s’hi pogués trobar alguna certa connexió, salvant l’idioma i la infinita distància entre els autors.
Però tornem a ‘la cripta’.
Mendoza posa en boca dels personatges, molt sovint uns maldestres destralers, un llenguatge florit entrat en l’erudició, que si bé pot fer-se una mica incomprensible i fins i tot incongruent, acaba per rendir al lector emmotllant-lo a tal verborrea, fent-se risible en els moments en què ratlla l’esperpent si la comparem amb les situacions altament depriments que viuen els personatges.
És un volum de lectura ràpida i ben encadenada que ens fa passar una bona estona, sempre que sapiguem mantenir-nos dins la trama amb la ment atenta i sempre preparada per gaudir de l’escriptura i el gran domini de la llengua que ens regala Mendoza.
Li tinc especial afecte per què, tal com admet Mendoza amb Ross McDonald, un símil em va passar a mi amb ‘la cripta’ i el meu ‘paral·lel 80’. Ara, però, he descobert que unes sensacions que va tenir Mendoza en escriure’l, són les mateixes, fil per randa, que vaig sentir jo amb el ‘paral·lel’.
Dic que les descobreixo ara per deslliurar-me de qualsevol sospita de plagi emocional, ja que no era jo, en l’època en què vaig llegir ‘la cripta’, un amant entusiasta de pròlegs i notes d’autor, de les que passava i obviava olímpicament.
Així, el retrobar-me amb aquesta lectura m’ha posat al dia de tals sentiments bessons, sempre que aquelles paraules siguin, i jo no ho sàpiga, un habitual recurs d’autor.
També he reparat en la coincidència vegetal dels noms dels nostres comissaris, un Flores i l’altre Frutos, coincidència totalment fortuïta, fora d’una acció del meu subconscient aliena a mi.
Altres influències de ‘la cripta’ que obertament reconec són el tarannà mediterrani dels seus personatges, per dir-ho d’alguna manera, i com no els noms dels propis personatges. Un Cagomelo Purga i un Bernat Claveguera i Femta, Plutonio Sobobo Quadrado, dentista, i Felipe Quinto Zopenco, alferes, i per dir-ne un de més cultivat : Vizenzo Hermafrodito Halfmann ( evidentment ‘mig home’ ), i la Flor Conill Glabre.
També en la narrativa , voldria jo, s’hi pogués trobar alguna certa connexió, salvant l’idioma i la infinita distància entre els autors.
Però tornem a ‘la cripta’.
Mendoza posa en boca dels personatges, molt sovint uns maldestres destralers, un llenguatge florit entrat en l’erudició, que si bé pot fer-se una mica incomprensible i fins i tot incongruent, acaba per rendir al lector emmotllant-lo a tal verborrea, fent-se risible en els moments en què ratlla l’esperpent si la comparem amb les situacions altament depriments que viuen els personatges.
És un volum de lectura ràpida i ben encadenada que ens fa passar una bona estona, sempre que sapiguem mantenir-nos dins la trama amb la ment atenta i sempre preparada per gaudir de l’escriptura i el gran domini de la llengua que ens regala Mendoza.
Lluís Feliu.
Diumenge 7 d’octubre de 2018.
La biblioteca dels llibres rebutjats. David Foenkinos.
No
puc negar que he començat a llegir el llibre amb simpatia. És ben
curiós que el primer volum de la temporada del Club de Lectura de la
biblioteca Pere Calders de Llançà comenci amb la mort d’un bibliotecari,
tal com comença el meu projecte de nou llibre (
www.republicadelcapdecreus.es.tl ), amb la mort d’una bibliotecària (
suposem que no en moren tants de bibliotecaris a la vida real ).
La lectura es presenta àgil i fàcil, encara que de vegades la descripció de la vida dels personatges es fa una mica massa llarga, atenent els precipitats desenllaços que els toca viure, i el fil del suspens sobre el veritable autor del llibre rebutjat, també queda en un segon pla ensorrat per la quasi exasperant normalitat del dia a dia dels implicats de la trama. Tant és així que a la fi el nom de l’autor rebutjat mai ha de veure la llum.
El desenvolupament final discorre gràcies a simples ( que no arriben a ximples ) accions i successos que venen bé per a solucionar l’embolic, i que ens hem de creure sense buscar-hi més raons i despresos de qualsevol mala fe, que pugui posar en dubte el tripijoc de la parella protagonista.
A la fi, una lectura entretinguda i agradablement poc pretensiosa, on dues incursions al sexe digital, poden ser, per els més susceptibles, excessivament atrevides per a tal relat.
La lectura es presenta àgil i fàcil, encara que de vegades la descripció de la vida dels personatges es fa una mica massa llarga, atenent els precipitats desenllaços que els toca viure, i el fil del suspens sobre el veritable autor del llibre rebutjat, també queda en un segon pla ensorrat per la quasi exasperant normalitat del dia a dia dels implicats de la trama. Tant és així que a la fi el nom de l’autor rebutjat mai ha de veure la llum.
El desenvolupament final discorre gràcies a simples ( que no arriben a ximples ) accions i successos que venen bé per a solucionar l’embolic, i que ens hem de creure sense buscar-hi més raons i despresos de qualsevol mala fe, que pugui posar en dubte el tripijoc de la parella protagonista.
A la fi, una lectura entretinguda i agradablement poc pretensiosa, on dues incursions al sexe digital, poden ser, per els més susceptibles, excessivament atrevides per a tal relat.
Lluís Feliu.
Dimecres 17 d’octubre de 2018.
El biòleg marí. ( 9 )
L’Abdó
es mirava l’imponent immoble d’acer i vidre negre de la Rambla de
Catalunya. Pisos i pisos d’oficines i seus d’empreses nacionals i
internacionals.
Si hagués sigut per ell, la reunió no s’hauria fet mai a Barcelona, no li agradaven gens ni mica les grans ciutats. Bé, ni les petites tampoc. Però la Nautilus Submarine Works tenia la seu més propera allà, i ja havia quedat clar que, per raons de seguretat i altres, l’entrevista de feina tenia que fer-se a l’oficina de Barcelona. Fins ara, el seu contacte amb la Nautilus S. W. era Henri Boquerel, un executiu de mitjana edat prou simpàtic i proper. Havia anat a la seua botigueta d’estris nàutics i de pesca, i com li va fer saber, la Nautilus estava interessada en què possés al seu servei la seua experiència i coneixements de la zona del Cap de Creus, especialment en derelictes i recuperacions arqueològiques en què havia participat a càrrec del Govern català.
L’Abdó, amés de vendre cadenes i caps, i hams i esquers, era biòleg marí, experimentat submarinista i gran coneixedor de la costa i fons marí des de Portbou fins l’Estartit. Podria haver treballat per a qualsevol gran empresa o en agosarats treballs de recerca arreu del món, però ell s’estimava més la tranquil·litat de viure i treballar a el Far de Bol, un petit poblet mariner entre Llançà i el Port de la Selva, que encara mantenia l’aire tranquil i decadent dels anys 60. Quan li sortien treballs esporàdics que li cridaven l’atenció, la seua dona, la Marta, era la que li atenia la botiga.
Segons el panell indicador al hall de l’entrada, la Nautilus tenia l’oficina al pis 25, que compartia amb L’Acheron Inc. Una empresa francesa de camuflatge militar, segons informava la part secundària de la plaqueta.
A l’arribar al pis 25 la oficina de la Nautilus no tenia pèrdua. El submarí del capità Nemo apareixia immòbil ocupant l’enorme vidre tintat amb diversos tons de blau en moviment, del blau turquesa al blau marí, que definia tot el frontal de les instal·lacions de l’empresa. En un costat una gran porta de fusta antiga, de ben segur recuperada d’algun mas abandonat, era l’únic punt d’entrada visible. Al apropar-s’hi va veure com la càmera del sistema de seguretat que controlava el pas se’l mirava descaradament. Es va quedar quiet prop de la porta encarant-se a l’ull electrònic. Uns segons desprès va sentir un ‘clic’ i la porta es va obrir sola.
Si hagués sigut per ell, la reunió no s’hauria fet mai a Barcelona, no li agradaven gens ni mica les grans ciutats. Bé, ni les petites tampoc. Però la Nautilus Submarine Works tenia la seu més propera allà, i ja havia quedat clar que, per raons de seguretat i altres, l’entrevista de feina tenia que fer-se a l’oficina de Barcelona. Fins ara, el seu contacte amb la Nautilus S. W. era Henri Boquerel, un executiu de mitjana edat prou simpàtic i proper. Havia anat a la seua botigueta d’estris nàutics i de pesca, i com li va fer saber, la Nautilus estava interessada en què possés al seu servei la seua experiència i coneixements de la zona del Cap de Creus, especialment en derelictes i recuperacions arqueològiques en què havia participat a càrrec del Govern català.
L’Abdó, amés de vendre cadenes i caps, i hams i esquers, era biòleg marí, experimentat submarinista i gran coneixedor de la costa i fons marí des de Portbou fins l’Estartit. Podria haver treballat per a qualsevol gran empresa o en agosarats treballs de recerca arreu del món, però ell s’estimava més la tranquil·litat de viure i treballar a el Far de Bol, un petit poblet mariner entre Llançà i el Port de la Selva, que encara mantenia l’aire tranquil i decadent dels anys 60. Quan li sortien treballs esporàdics que li cridaven l’atenció, la seua dona, la Marta, era la que li atenia la botiga.
Segons el panell indicador al hall de l’entrada, la Nautilus tenia l’oficina al pis 25, que compartia amb L’Acheron Inc. Una empresa francesa de camuflatge militar, segons informava la part secundària de la plaqueta.
A l’arribar al pis 25 la oficina de la Nautilus no tenia pèrdua. El submarí del capità Nemo apareixia immòbil ocupant l’enorme vidre tintat amb diversos tons de blau en moviment, del blau turquesa al blau marí, que definia tot el frontal de les instal·lacions de l’empresa. En un costat una gran porta de fusta antiga, de ben segur recuperada d’algun mas abandonat, era l’únic punt d’entrada visible. Al apropar-s’hi va veure com la càmera del sistema de seguretat que controlava el pas se’l mirava descaradament. Es va quedar quiet prop de la porta encarant-se a l’ull electrònic. Uns segons desprès va sentir un ‘clic’ i la porta es va obrir sola.
- Passi
senyor Abdó. – li va convidar una dona de mitjana edat, molt ben
vestida, que l’esperava unes passes més enrere, en el què era un petit
rebedor recobert amb unes planxes d’acer envellit, reblades i gravades
amb motius del fons del mar.
La
dona va començar a caminar, i l’Abdó la va seguir unes passes per
darrera. Al sortir del rebedor van irrompre dins de la immensa oficina,
on només i lluïa una taula amb els estris d’una secretària i una cadira,
i rere d’una infinita paret de vidre transparent, el que semblava el
despatx del director. L’Abdó va quedar bocabadat de com per la banda de
fora es veia el gran submarí ocupant la vidriera de blaus mutants, i a
l’interior es veia tot el fora de l’oficina net i pelat. En aquell
moment va aparèixer el que devia ser el director d’operacions de
l’Europa Sud, tal com li havia fet saber l’Henri Boquerel, el seu
contacte.
- El senyor Piramonte l’atendrà de seguida. – el va informar la secretària mentre el deixava sol.
Uns
segons desprès el senyor Piramonte, que havia entrat un moment al seu
despatx, se li apropava amb un somriure i allargant el braç per a
saludar-lo.
- Senyor Abdó, benvingut a casa nostra.
- Encantat senyor Piramonte. – va respondre mentre es daven la mà.
- L’ha
sorprès la desaparició del submarí de la vidriera de l’entrada ? – va
deixar anar Piramonte con si li hagués llegit el pensament. – Ha, ha,
ha, - riu el director mentre li explica el secret. – El submarí i el
vidre són allà, el que veieu ara és una gran pantalla flexible de alta
definició que emet les imatges de l’entrada que graven les càmeres. –
diu tot cofoi – Va ser idea meva. – confirma amb un gran somriure. –
Passem al despatx, si us plau.
El senyor Piramonte el va fer asseure amb un gest de la mà capa la butaca del davant de la seua enorme taula.
- Bé
senyor Mascaró, - comença el director – com ja sap, ens interessaria en
gran manera que acceptés treballar amb nosaltres en el proper treball
de recerca a les aigües del Cap de Creus.
- Sí, esclar,
és molt interessant. – va apuntar l’Abdó, que ja havia acceptat la
feina el primer cop que va parlar amb l’executiu a la botiga del Far de Bol.
- Ahà, i per acabar-lo de conquistar li explicaré una mica la història que ens ha portat a fer aquesta incursió submarina.
El
senyor Piramonte va anar fins el costat de la taula, i va portar una
caixa de fusta molt fosca, d’uns 80 cm. de llarg i un través de mà
d’alta.
Amb la caixa davant seu va poder apreciar signes i dibuixos egipcis molt desgastats.
Amb la caixa davant seu va poder apreciar signes i dibuixos egipcis molt desgastats.
- Senyor
Mascaró, aquesta aventura l’entusiasmarà. – apunta Piramonte mentre
obre la caixa egípcia i en treu un rull de pergamins semitransparents.
Al desplegar el primer full sobre un vidre retro-il·luminat es van veure
unes línies i dibuixos sense sentit aparent.
Desprès
en va sobreposar un segon i un tercer, i les traces ja es presentaven
com una mena de mapa amb tres vaixells egipcis en un mar bordejat per
una costa desconeguda.
- I ara el full final senyor Mascaró. Digui el que en pensa.
Al
posar el quart full es va aclarir el misteri. El vaixell egipci del mig
llençava per la borda alguna cosa que anava a parar al fons del mar. I
la costa ?
- És
evident que és una part del Cap de Creus, segurament entre el Cap de
Ras i el Port de la Selva, a unes 5 milles de terra ferma, poder. – Diu
l’Abdó una mica esverat fitant-ho amb el dit.
- Això
també és el que creiem nosaltres. Si accepta el treball la seua feina
seria trobar el lloc on van deixar anar la càrrega els egipcis i
recuperar-la. – diu Piramonte tot senyalant el dibuix d’una caixa que
s’anava enfonsant.
- Si, esclar, accepto la feina. – respon l’Abdó sense donar-hi més voltes – Suposo que disposen de tot el material necessari.
- Senyor
Mascaró, ho tenim tot i més. – sentència el director lluint un somriure
i allargant la mà per a tancar el tracte. – La meva secretària
s’encarregarà de tota la paperassa i li farà arribar a vostè.
- Gràcies.
- Estarem en contacte Abdó. – l’acomiada Piramonte.
La secretària ja l’esperava a l’altra banda de la paret de vidre del despatx. El va acompanyar fins el rebedor d’acer gravat.
- Tingui
senyor Abdó. – li ofereix mentre li allarga una cartera de l’empresa. –
Hi ha una targeta bancaria que pot fer servir per pagar despeses
relacionades amb l’operació Ra, que és el nom del projecte en què
treballarà. – l’informa la dona amb un somriure amistós. – També hi ha
números de telèfon que li poden ser necessaris. L’Henri ja es posarà en
contacte amb vostè per començar la feina. També hi ha el meu correu
electrònic, és el que posa Isabelle.conta, m’ha d’enviar les seves dades
i el número de compte on vol ingressar la paga. – li aclareix amb un
altre somriure.
- Sí, esclar, ja li enviaré. Bé doncs, fins aviat.
- Fins aviat, senyor Abdó.
La porta fa un ‘clic’ i s’obra.
Continuarà ...
Dimecres 10 d’octubre de 2018.
La bibliotecària. ( 8 )
L’Adana
Stamp caminava decidida i segura pel passadís medieval interior que
duia a la biblioteca. Ningú hauria dit que només feia un parell de
setmanes que treballava allà.
Havien tardat ben poc a posar-se en contacte amb ella desprès de què hagués presentat les seues credencials i currículum. Doctora en filologia de tres idiomes, amés del domini oral i escrit de quatre més, experta en llengües mortes, i una formació de bibliotecària exemplar, eren unes raons sense competència entre les altres candidates i un sol candidat.
Sense que això tingués cap mena d’influència, l’Adana Stamp era una noia guapa, rossa, de cos atlètic i formes perfectes segons els estàndards actuals, excel·lent deportista i dotada d’un caràcter agradable i simpàtic, dins la seriositat de tanta preparació i responsabilitat.
S’havia instal·lat en un pis de lloguer al carrer de la Merceria un parell de setmanes abans de presentar la seua candidatura de bibliotecària, poder sabedora de que seria irrebutjable. No tenia xicot ni ara era el moment adient per a cercar-ne. No fumava, no bevia alcohol, ni sortia de gresca, espacialment ara que tenia un treball molt important a fer.
Cada cop que entrava, es quedava uns instants al pas de la porta contemplant tot al voltant. No es podia negar que la Biblioteca del Castell de Peralada era meravellosa.
Que n’havia sigut d’afortunada la senyora Anna Passa Planes al poder-hi treballar durant tants anys.
Havien tardat ben poc a posar-se en contacte amb ella desprès de què hagués presentat les seues credencials i currículum. Doctora en filologia de tres idiomes, amés del domini oral i escrit de quatre més, experta en llengües mortes, i una formació de bibliotecària exemplar, eren unes raons sense competència entre les altres candidates i un sol candidat.
Sense que això tingués cap mena d’influència, l’Adana Stamp era una noia guapa, rossa, de cos atlètic i formes perfectes segons els estàndards actuals, excel·lent deportista i dotada d’un caràcter agradable i simpàtic, dins la seriositat de tanta preparació i responsabilitat.
S’havia instal·lat en un pis de lloguer al carrer de la Merceria un parell de setmanes abans de presentar la seua candidatura de bibliotecària, poder sabedora de que seria irrebutjable. No tenia xicot ni ara era el moment adient per a cercar-ne. No fumava, no bevia alcohol, ni sortia de gresca, espacialment ara que tenia un treball molt important a fer.
Cada cop que entrava, es quedava uns instants al pas de la porta contemplant tot al voltant. No es podia negar que la Biblioteca del Castell de Peralada era meravellosa.
Que n’havia sigut d’afortunada la senyora Anna Passa Planes al poder-hi treballar durant tants anys.
Continuarà ...
Diumenge 4 de març de 2018.
Em dic Frutos,
Hèctor Frutos. ( 7 )
L’Hèctor sempre s’aixecava a dos quarts de vuit del matí.
Sempre es despertava un minut abans de que toqués el despertador. Minut que s’esperava
amb els ulls oberts, mirant al sostre, i descomptant els segons. Alguna vegada
ho clavava, però lo més corrent era que fallés per dos o tres segons. A la fi,
però, el gall, ( encara que podia haver triat una mena de grill o un puput ),
cantava, i la senyoreta electrònica l’avisava amb veu robòtica de que : “Plink,
son las siete horas y treinta minutos”. Al poc de comprar la seu dona aquell despertador parlant tant
modern, de vegades, havia deixat cantar al gall i que tot seguit la senyoreta
digués l’hora, per descobrir qui dels dos es cansava primer, però estava vist i
comprovat que el gall i la noia tenien la mateixa infinita paciència.
Desprès de la prematura mort de la dona, algun cop s’havia
equivocat de piu, hi encara que el gall havia callat, la noia seguia cantant
les hores. “Plink, son las ocho horas y cero minutos.”, la sentia dir des de
l’habitació mentre ell s’afaitava i es retallava el bigoti. El dia que li
passava pel cap de prendre’s alguna cosa per esmorzar a casa, abans de tancar
la porta per marxar tenia temps de sentir-li dir : “Plink, son las ocho horas,
y treinta minutos.”. A l’arribar a casa també el rebia el senyal horari de la
noia del despertador : “Plink, son las veintitrés horas, y cero minutos.”.
“Plink, son las cero horas, y cero minutos.”. S’havia acostumat a deixar passar
els minuts justos per tal d’obrir la porta del pis, i al moment escoltar la
salutació horària.
-
Hola ! Com estàs despertador ?
-
Jo he tingut un bon dia.
No havia pensat en posar-li nom a la noia del
despertador, ni se li havia passat pel cap treure-la de l’habitació. Allà només
complia amb la funció per la que la seu
dona l’havia comprat. D’ur-la fins la taula del menjador per tal de sentir la seu veu més propera, més dona, més
esposa fidel que et saluda a l’arribar de la feina desprès d’una llarga
jornada, i et pregunta com t’ha anat i et demana que et ve de gust per sopar, o
que ja t’ha preparat allò que tant t’agrada, seria una traïció a la memòria de
l’esposa morta de poc. Li calia guardar el dol, no podia tenir una amant
secreta al mes del fatídic desenllaç de la malaltia de la dona. No, no podia
compartir l’amor que encara sentia per ella, encara que li fes mal dins seu, amb
la estoica i misteriosa noia del despertador.
Amb el pas del temps va aprendre a polsar el botó
correcte, i ara ja acomiadava al gall i a la senyoreta robot fins l’endemà.
I l’Héctor va acabar sent l’animal de costums que ara
era. S’aixecava a dos quarts de vuit, s’afaitava, es retallava el bigoti, es
dutxava, es pentinava enredera amb l’ajut d’un toc de brillantina, es vestia, i
de vegades ( quan li passava pel cap ) esmorzava alguna cosa, i sortia cap a la
feina.
No entrava a la comissaria a una hora determinada. Segons
el cas que l’ocupés feia una feina de camp o una altra. Preguntava, lligava
caps, trucava a Marcos Milán, un suboficial sagaç i lúcid que l’ajudava molt
eficaçment a resoldre els enigmes més embolicats. Ell, com a policia, es veia
com una mena de Colombo, però sense la ridícula i pollosa gavardina, esclar, o com un fra Guillem de
Baskerville, salvant, evidentment l’hàbit i l’època. Ell era un comissari armat
i amb una punteria mil·limètrica. Quantes juguesques no havia guanyat els dies
que tocaven pràctiques de tir. Encara que tothom sabia del seu encert, sempre
n’hi havia algun de nou, amb molt bona punteria, que s’apostava el vermut o el
carajillo; i perdia; i desprès se’l mirava de reüll pensant ‘puto facha’.
Encara que la seua aparença pogués donar aquesta
impressió, ell no se’n considerava pas de fatxa, ni de dretes especialment. Ell
era un policia professional al servei del poble, de la societat i la veritat, i
les seues pintes eren només cosa seua; de sempre.
A l’Amelia mai li havia importat el seu aspecte fatxoide, ella era d’una família
benestant de Barcelona, tenia estudis i havia treballat a l’administració de
l’empresa del seu pare fins que es va casar amb ell. Desprès va tenir que
acceptar el primer trasllat a Madrid, i els que es van anar presentant. Ell
estimava a l’Amelia per multitud de coses i detalls del seu caràcter i persona.
Però el que més l’havia atret com a dona, era la manera natural que tenia ella
d’aixecar les puntes dels dits al fer anar les mans. Ja fos al cuinar, al
passar el drap de la pols, a l’agafar una galeta o la tassa del cafè. Aquelles
falanges distals contorsionistes que feien que les ungles cuidades i pintades
del color de moda es clavessin al cel.
L’Amelia no era una dona de les que ara en dirien pija, ni era creguda, ni altiva, no,
només era molt guapa, molt bona persona, i amés, tenia la capacitat d’aixecar
les falangetes de manera natural i molt eròticament sensual.
Això és lo que li semblava a ell. El posava de lluna
cremant aquella sensual habilitat que per alguna raó li feia pensar en les
noies tant practicades en el sexe que sortien a les pel·lícules VHS de colors
difuminats; acaronant, pastant, bombejant les massisses i infinites mangales, tot
aixecant curosament les puntes dels dits per apartar les ungles de tigressa del
delicat capoll, no fos que una desafortunada esgarrenxada interferís el seu camí cap els llavis carnosos i
àvids, i la boca ansiosa i profunda. Sí, l’Amelia tenia boca, mans i dits de
dona experta i curosa en el sexe, de gaudidora del sexe. Sí, però de casa, només
per a ell. Merda ! Només per a ell, però per tant poc temps ...
Un mal lleig desbocat la va atacar amb tanta força, com
vida tenia ella. I ella va perdre. I ell es va perdre. Merda !
Va; ja n’hi havia prou d’aquell color, encara que no feia
cap mal recordant la persona estimada, se’n havia sortit. Havia creuat les
miasmes de la solitud i havia arribat a bon port encara que només fos guiat per
la veu de la noia robòtica del despertador.
Els carrers de Girona es presentaven nets i lluminosos,
la gent caminava sense el tragí desesperat de les grans ciutats, i els cotxes
circulaven a una velocitat només una mica més ràpida de la permesa. Havia decidit
traslladar-s’hi per ser més a prop dels esdeveniments que s’haguessin de
precipitar de mans de l’assassí del llibre d’en Feliu. I va ser una bona decisió,
la mort de la bibliotecària del Castell de Peralada a Llançà ho demostrava.
Estava allotjat al ‘Colegio de los Hermanos Salterianos’,
un internat catòlic, propiciat per l’Opus Dei, que tenia un conveni amb la
policia de l’Estat per tal de proveir d’estada a l’agent de torn allà
desplaçat. Li havien proporcionat una habitació amb un petit bany complert, amb
les peces d’un color blau cel molt blau cel. Al baixar l’escala va sentir el guirigall
dels alumnes entrant a les classes. Olors de llapit, goma d’esborrar i de canalla el van transportar a la
infantesa. Ves quin policia fatxa de la criminal.
Havia parlat amb Marcos Milán, de moment a Barcelona no hi
havia cap nova pista sobre la mort de l’antiquari, ni dels mapes egipcis.
-
Mmmmm ... – va fer Hèctor Frutos donant un glop al primer tallat del dia.
-
Antiquari mort a Barcelona, cartes de navegació egípcies del Cap de Creus
robades, bibliotecària del Castell de Peralada, que és la biblioteca més antiga
i rica del Cap de Creus, assassinada a Llançà per un homicida que sembla seguir
el guió d’un llibre d’autor i relats d’aquella zona ... Mmmmm– mussita.
-
Qui serà la nova bibliotecària, serà dona o home ? – es pregunta el
comissari.
Diumenge 11 de febrer de 2018.
Un cinturó verd
fosc. ( 6 )
Encara no eren tres quarts de set. Hi volia ser una mica
abans per si el comissari tenia alguna cosa a dir abans d’entrar. Davant de la
porta de la Casa de Cultura hi havia algunes persones, en vaig reconèixer tres
o quatre del club de lectura, altres devien ser clients de la biblioteca o
visitants del Museu de l’Aquarel·la, potser. Un grup de mainada jugava corrent
amunt i avall de la placeta que fa l’edifici. Em va semblar que el comissari no
era per allà palplantat.
A l’arribar prop de la porta i saludar discretament, miro
al voltant eixamplant la visió. Una persona asseguda en una taula del Bar
Felip, la més propera a la Casa de Cultura, em crida l’atenció amb el braç.
Evidentment, mig en penombra, davant d’una tassa de cafè,
era el policia de la criminal.
Sort que no feia vent, sinó, amb aquella humitat i
fresqueta, no hauria tingut collons d’asseure’s fora. Només una taula propera a
l’entrada del local, més ben il·luminada i amb dugues persones, era tota la clientela de la terrassa en aquell
moment.
A l’arribar a la taula ens saludem i ens dem la mà.
-
Vol prendre alguna cosa ? – em pregunta el policia.
-
No, gràcies, haurem d’entrar de seguida.
-
Ja ha llegit el llibre per on li vaig indicar ? – deixa anar lluint un mig
somriure.
-
Sí senyor comissari, i vostè apareix en dugues
de les històries. Resulta que vostè serà part de la investigació. – li responc
com si entengués de lleis.
-
Sabia que això el sorprendria. – diu ell, ara amb un somriure més ample –
Creu que sóc jo el poli del llibre ?
-
Digui-m’ho vostè.
-
Doncs no home ! És curiós i em va fer gràcia, però en aquest cas, tal com
diu l’autor, la semblança amb la realitat és pura coincidència. Mai he
investigat cap crim en aquest poble, i molt menys he passat documentació
confidencial d’espionatge industrial, ha, ha, ha.
-
Uuuummmm ... quina coincidència ...
En aquell moment, el tal Lluís Feliu trenca pel Bar Felip
tot decidit en direcció a la Casa de Cultura. Giro el cap mirant al comissari
fent-li mirotis dissimuladament.
Passa davant de nosaltres tot disparat, porta una llibreta de tapa blaua amb un boli de La Caixa agafat a
l’espiral.
-
És l’autor. – mussito al policia.
-
Ah ! Era això. Desprès parlarem amb ell.
-
Hauríem d’anar cap allà. – dic.
-
Som-hi.
-
Què he de fer amb vostè ? – pregunto per dir-ho d’alguna manera.
-
Res de moment, jo només l’acompanyarè.
A l’arribar a la porta saludem en general.
-
Ho fem al pis de dalt. – informo.
Al peu de l’escala s’hi esperaven algunes dones del Club,
la majoria de participants sempre eren dones. Algunes comencen a pujar.
Nosaltres tot darrere. A la sala on fem les reunions, movien les primeres
fileres de bancs enfilats de seients, fins fer una mena d’oval allargat.
-
Jo em quedo aquí. – diu el comissari assentant-se al primer seient de
l’última fila.
-
Bé.
M’apropo als lectors que ja s’estaven col·locant als
llocs més o menys de costum.
-
Hola.
-
Hola.
-
Què tal.
-
Quina fred.
-
Sort que no fa vent.
-
Ei !
-
Hola.
Tothom va trobant el seu lloc. Moments desprès arriba en
Josep, el bibliotecari, que a l’entrar mira de reüll al policia, però passa
rabent portant la caixeta amb els llibres per a la pròxima trobada. Les fem un
cop al mes.
El bibliotecari saluda tothom mentre reparteix el nou
llibre i un foli amb el currículum de l’autor que comentarem avui.
-
Bé, si ja hi som tots podem començar, què us ha semblat aquesta petita joia
? – pregunta jugant amb el títol de la novel·la.
Se senten murmuris i el parlar dels uns amb els altres.
-
Vinga, qui comença avui ? – posa ordre en Josep – Vostè senyor Ramon. –
ordena.
Una de les dones aixeca el braç demanant la paraula.
-
Què vol Pilar ? – salta en Josep sempre a l’aguait.
-
És que he vingut amb l’Annita, ella s’ha quedat a baix, però encara no ha
pujat.
-
Deu haver anat al lavabo, vol baixar a veure què fa ? – resol el
bibliotecari.
-
Sí, deixa’m anar a buscar-la. – diu la Pilar mentre ja camina en direcció a
l’escala.
Recordo que l’Anna no sé què, era la bibliotecària del
Castell de Peralada.
-
Segueixi, Ramon.
Quan el senyor Ramon bada la boca és interromput per un
crit i varis xisclets que venien de baix. Tothom es gira i posa cara d’esglai.
Veig el comissari que s’aixeca i surt pitant
escala avall. Tots deixem els seients amb la intenció de baixar, cadascun al
seu pas. Jo em vaig posar dels primers.
El comissari agafava a la senyora Pilar pel braç, ella en
prou feines podia respirar entre plors i singluts.
Li va ordenar al noi de recepció que truqués a la policia i que no deixés
sortir a dingú del local.
-
Què ha passat ? – pregunta el bibliotecari tot esverat.
Frutos treu la placa i s’identifica.
-
Policia ? – fa estorat.
-
Sisplau, faci anar tothom a la
biblioteca. No pot marxar dingú. I
truqui al CAP que vingui una ambulància. – ordena el policia mentre protegeix
els lavabos amb la porta tancada.
-
Truqui a l’ambulància. – li recorda.
-
Si, sí, sí.
-
Vostè quedis. – em diu agafant-me suaument pel braç i col·locant-me en una
paret propera.
Mentre el noi de recepció vigila la
porta principal, rere seu es veuen pampallugar les llums blaues de la policia.
-
Què ha passat ? – pregunto fluixet aprofitat aquells segons d’aparent
tranquil·litat. El comissari em fa senyals de calma i silenci amb la mà mentre
entra la parella de la policia municipal.
-
Que ha passat ? – hi tornen, ignorant la seua redundància.
-
Sóc el comissari Hèctor Frutos. – s’identifica traient la placa. – Un
presumpte assassinat al segon lavabo de senyores. – diu fluixet apropant-se als
municipals – Tenen una càmera de fotos ?
-
Sí, senyor. – respon un dels agents, traient-ne una d’una butxaca dels
pantalons.
-
Hauria d’entrar amb mi per fotografiar l’escena.
Els policies es miren; l’altre assenteix lleugerament amb
el cap.
-
Hauria de comprovar que tothom fos dins la biblioteca, desprès prengui nom
i cognoms a tots, i un número de telèfon per a contactar-hi. També al noi de
recepció. – ordena el de la criminal a l’altre municipal. – Aquest senyor està
amb mi. - diu assenyalant-me.
-
Sí senyor. – el policia fa mitja volta i va cap al noi de recepció.
-
Senyor, hauríem de trucar als Mossos. – proposa el municipal mentre ens
dirigim al vàter de dones.
-
Bé, faci-ho, l’espero aquí.
El policia local es retira unes passes per parlar pel
mòbil i desprès amb el walkie-talkie.
-
Ja està. –confirma al tornar.
-
Preparis, no serà agradable. Faci fotos des de tots els angles. No toqui
res.
-
Sí.
Dins del segon lavabo, la dita senyora Annita estava
asseguda a la tassa amb un tipus de matxet clavat prop del cor. Seia sobre la
tapa, per tant, l’assassí havia actuat en el moment que ella entrava. L’arma
semblava nova de trinca, el mànec no tenia cap senyal d’ús. Era com una mena
ganiveta o un punyal gros rústec. Estava tan profundament clavat, que la punta
sortia per l’espatlla, prop de l’omòplat esquerra. Al mànec duia lligada una
mena de cinta. Es feia evident que no era una d’aquelles que adornen les katanes decoratives.
-
Què li sembla que és això ? – pregunta el comissari al policia local, que
es veia una mica trasbalsat mentre feia les fotografies.
-
Sembla ... – diu apropant-s’hi – una mena de cinturó d’impermeable verd fosc,
com els que fan servir els pescadors. – relaciona per proximitat.
-
Uumm ... A mi també m’ho sembla.
En aquell moment truquen suaument a la porta, que
s’entreobre una mica.
-
Som els de l’ambulància. – se sent dir.
-
Molt bé, esperin fora, aviat acabarem.
-
Faci fotos per la part del darrere del cos. Procuri no trepitjar el bassal
de sang.
-
Sí.
La mort havia sigut instantània. El comissari va poder
intuir mirant la ferida, que un cop clavat el matxet, l’assassí li havia donat
un quart de volta. Això delatava a un tipus fred i professional, o algun tarat
que gaudia fent molt de malt. De totes maneres era un individu amb sobrada
força física. El detall del cinturó lligat al mànec era la prova que les seues
sospites sobre el criminal semblaven ben encaminades.
-
Crec que ja està, senyor. – li fa saber el municipal alleujat per haver
acabat la feina i poder sortir.
-
Bé, sortim.
Fora, els tècnics sanitaris havien desplegat la llitera
mèdica i diversos estris prop de la porta. Un d’ells havia anat a controlar
l’estat de la senyora Pilar a demanda del bibliotecari. En aquell moment també
entraven els mossos d’esquadra. Desprès d’identificar-se un cop més i parlar
uns moments, va quedar clar que ells es farien càrrec de la situació.
-
Vingui amb mi. – em diu al passar per davant meu. I tots dos vam entrar a
la sala que era la biblioteca. El tècnic de les emergències mèdiques prenia la pressió
a la Pilar, i el municipal acabava de prendre les dades a la vintena llarga de
persones allà confinades.
-
Sisplau, quan estigui faci còpies, una
per mi, i una altra li dóna als mossos. Ells es faran càrrec. – es dirigeix al
policia local. Desprès fa un gest amb la mà reclamant la presencia del
bibliotecari.
-
Digui’m. – pregunta en Josep a l’arribar.
-
Necessitaríem un lloc tranquil per poder parlar un moment.
-
No sé. – diu en Josep mirant al voltant – Si vol pugem a dalt, a la sala
d’actes.
-
D’acord. Sisplau, faci pujar
també al senyor Lluís Feliu. – Anem.
Al passar per davant dels vàters, vam poder veure als de
emergències mèdiques, mossos i municipals concretant com moure el cos. Vam
enfilar escala amunt. A la sala, els bancs encara esperaven als del club de
lectura. Ens vam quedar prop d’on feia una estona havia assegut Frutos. Al cap
d’un moment arriben el bibliotecari i el senyor Lluís Feliu.
-
Hola, sóc el comissari Héctor Frutos. – es presenta a ell.
-
Comissari Héctor Frutos ... – se sorprèn l’escriptor.
-
Sí, casualment em dic com el personatge del seu llibre, i en el cas que ens
ocupa, hi ha altres coincidències amb les seues històries. Sisplau, seiem un moment. – proposa el policia assenyalant cap els
bancs dels lectors, ja que eren els únics disposats per veure’s cara a cara.
-
Senyor Landod, sisplau, tanqui la
porta.
Vam prendre els seients més propers.
-
Senyor Josep, deu haver trobat a faltar al senyor Juli Aigader a les
reunions ... – comença inquirint.
-
Sí, a la passada no hi va ser, i en aquesta he vist que tampoc.
-
Desgraciadament no hi serà a cap més, el senyor Juli ha mort. Bé, per
dir-ho correctament, va ser presumptament assassinat a la seua botiga
d’antiguitats de Barcelona. I d’una manera poc corrent. El vam trobar enforcat
per la panxa i clavat a una gran porta antiga. –deixa anar el comissari
calmadament i dirigint la mirada cap el senyor Feliu.
-
Com el meu personatge ? – pregunta l’autor.
-
Podríem dir que sí.
El bibliotecari posa cara de sorpresa i es remou a la
cadira, però no arriba a dir res.
-
La senyora Anna ... – continua Frutos fent un silenci buscant en Josep amb
la mirada.
-
Anna Passa Planes. És la bibliotecària del Castell de Peralada.
-
Bé, la senyora Anna Passa Planes també ha mort d’una manera, podríem dir
que buscada. L’han mort clavant-li un matxet al cor. I el matxet duia una
curiosa senyal. - Frutos fa una pausa
buscant la màxima atenció – Al mànec hi duia lligat un cinturó de color verd
fosc, com el dels impermeables dels pescadors.
-
Com el d’en Joan de la Gavineta.
– salta l’autor – Però jo no hi tinc res a veure amb tot això ! – s’exculpa tot
nerviós.
-
Podem suposar que no, però ara per ara totes les línies d’investigació
estan obertes. De totes maneres sembla clar que estem davant d’un assassí que
té la intenció de seguir un guió, i el guió és el seu llibre. Han deixat els
noms i adreces al policia de baix ?
-
Sí.
-
Sí.
-
Bé, fins aquí el que els volia comentar. Estiguin localitzables. Senyor
Josep, necessitaria la llista amb els noms de tots els membres del club de
lectura.
-
Sí, esclar, la tinc a la
biblioteca.
-
Baixem doncs.
El cos de la pobra senyora Annita Passa Planes ja era
camí de Figueres. Els policies donaven instruccions a la gent, que també anava
passant.
-
Senyor comissari ! – li reclama l’atenció el municipal de les adreces. – La
copia de les persones que eren aquí.
-
Moltes bé, gràcies.
El poli local saluda i se’n va amb el company. Tots
seguim al bibliotecari. Rere la seua taula busca en una lleixa.
-
És aquesta. – diu presentant-li una fulla escrita a mà dins d’una funda de
plàstic.
-
No en té una còpia impresa ?
-
Eeehhh ... No, és que encara no ho hem passat a l’ordinador. Li’n faré una
fotocòpia. – soluciona amatent.
Instants desprès li dóna un doble de la llista manuscrita
en la que ressalten diferents borrons i correccions.
-
Uummm ... Bé, gràcies. Per ara hem acabat. Si de cas preguntin als mossos
si ja poden marxar.
-
Jo m’haig de quedar per tancat tot això quan pugui. – salta en Josep amb un
to una mica esverat.
-
Esclar ... Bona tarda senyors. – saluda
Frutos mentre pren el camí de la porta i jo tot darrere. L’escriptor ens
segueix a unes passes.
Fora fa fred i humitat.
-
Vol prendre alguna cosa ? – invita Frutos al passar per davant del Bar
Felip.
M’ho penso un moment. Poder caldria una estona de
tranquil·litat per parlar de tot plegat. A més l’altre dia em va dir que tenia
una notícia nova del senyor Juli Aigader.
-
Sí, però dins sisplau.
Travessem tot el bar fins l’última taula.
-
Què voldrà ?
-
Un tallat.
El comissari s’acosta a la barra i demana dos tallats.
-
Al llibre hi ha dugues històries
on els personatges moren de la mateixa manera que la senyora Anna Passa, en la
mateixa del senyor Juli , i tal com ha reconegut el senyor Feliu, la d’en Joan
de la Ganiveta, on l’assassí duu un impermeable del mateix color que el del
cinturó que hem trobat a l’arma que a acabat amb la vida de la senyora Anna. El
nostre criminal és molt primmirat, vol que sapiguem en quina història es troba
ara. – deixa anar directament el comissari.
-
És veritat que aquesta sembla ser seua intenció. – dic jo – Gràcies.
-
Gràcies.
L’oloreta dels tallats reconforta.
-
Senyor comissari ...
-
Sí.
-
Em va dir que tenia novetats sobre el cas de l’antiquari.
-
És veritat, ja se’m passava. L’altre dia ens va trucar la família, es veu
que desprès de fer l’inventari de totes les existències de la botiga, van
trobar a faltar un caixó amb una mena de mapes i cartes de navegació egípcies.
No és que tinguin un valor extraordinari, però eren rutes que els egipcis van
fer fins el Cap de Creus.
-
Curiós. – dic metre dono un glop al tallat.
-
Sí, una altra incògnita per aquest cas.
En aquell moment en Lluís Feliu passava amb el mateix pas
apressat per davant del bar. Encara duia la llibreta de tapa blaua. Jo feia els apunts sobre la
lectura en un foli que avui no havia tret de la butxaca del pantaló. Tots ens
havíem quedat sense opinar sobre ‘La Petita Joia’.
La Petita Joia, de
Patrick Modiano.
Últimament no aconsegueixo sintonitzar amb les dones
turmentades que conec. La Petita Joia no m’ha lluït, no he aconseguit fer-me’n
una imatge com a persona, s’ha quedat en paraules transparents. No li dono la
culpa a ella, que prou feina té amb la seua vida com per anar explicant-se amb
mi. Crec que el culpable és el narrador. Haig de dir que personalment no
m’agrada l’excessiva profusió de noms de llocs que no conec repetits sense
necessitat. Trobo més propera la nomenclatura del Senyor dels Anells, que
aquesta de París. Per sort o per desgràcia no hi he estat mai a París, hi no
tinc per sabuda quasi cap de les localitzacions que tant repetidament surten al
llibre una i una altra vegada, fins submergir-me en un laberints dels mateixos
parcs, avingudes, metros, portes, cafès, estacions, garatges i el malaguanyat
Jardí d’Aclimatació. També em molesta sobre manera la lectura, trobant-me
constantment rellegint coses ja llegides.
M’encaparren les mateixes dones de l’abric groc, els
escalons de pelfa, els retrats de Tola, pisos grossos i pisos petits, caixes de
ferro i dones brunes que no poden veure a ballarines de clivilles accidentades. Ah ! I les espones del llit !
És un llibre curt, però amb la meitat de la meitat,
podríem haver arribat igualment a un final tant simplista i arbitrari com viure.
L’única cosa positiva que m’ha aportat la lectura, és el
record de la cançó de Jacques Dutronc, ‘Il est cinq heures, París s’eveille’,
que comença :
“Je suis le dophin de la Place Dophine, et la Place
Blanche a mauveise mine”.
Continuarà ...
Dimarts 30 de gener de 2018.
Hèctor Frutos,
possible implicat. ( 5 )
Encara no havia arribat a l’oficina que vaig tornar a
sentir trucar el telèfon. Si era el comissari, li tenia que deixar ben clar que
jo començava a les nou del matí, no calia que truqués abans. Miro l’hora,
encara falten deu minuts. Què faig ? L’agafo o m’espero fins l’hora ? Què
collons, no despenjaré fins les nou en punt. Entro i el telèfon no deixa de
sonar ni un segon. Penjo la jupa, deixo la cartera amb els papers de la feina i
el llibre sobre la taula de l’ordinador. Faig com si sentís ploure, mentre el telèfon,
encabronat en el seu ring-ring sense fi, sembla a punt de l’asfixia.
Miro l’hora i falten tres minuts per a les nou. Ara, l’aparell
sembla donar uns segons de treva.
-
Ja te n’has afartat ... – murmuro. Es veu que no, hi torna al moment.
A les nou en punt despenjo d’una revolada.
-
Digui ! – deixo anar picat.
-
Senyor Landod ? – reconec la veu del comissari.
-
Sí, hola.
-
Sóc el comissari Frutos ...
-
Sí, ja l’he reconegut. Escolti, jo començo a les nou a l’oficina, no cal
que truqui abans; no m’hi trobarà. – l’informo en un to sec.
-
Ah ! No ho sabia, trucaré a partir de les nou; la pròxima vegada.
-
Sí, millor.
-
Ja s’ha llegit el llibre ?
-
Eeehh ... no tot; ahir vaig començar pel principi, però avui aniré a la
història que ens interessa.
-
Bé, li recomano que també llegeixi les pàgines 211 i 223 en particular. Se’n
recordarà ?
-
Sí, hi posaré un punt ara mateix, 211 i 223. – remarco.
-
Demà passat deuen tenir reunió al Club de Lectura, no ?
-
Sí, és aquest dijous. – crec que ell ho sabia de sobres.
-
Què li sembla si ens trobem allà, parlarem amb el bibliotecari, amés, li
tinc que explicar una novetat sobre el senyor Juli.
-
Com vulgui vostè senyor comissari, les reunions comencen a les set de la
tarda.
-
Molt bé, ens trobarem allà deu minuts abans; que li sembla ?
-
Per mi sí, cap problema ...
-
Bé, doncs fins dijous senyor Landod.
-
D’acord, fins llavors, senyor comissari.
Abans de res, trec el llibre de la cartera i poso un parell
de paperets a les pàgines indicades pel policia.
Surto fora i m’assec al pedrís del costat de la porta. Fa
massa bon temps pel mes que som. A quarts de deu el Sol ja pessiga. La visita
al Club de Lectura amb Frutos m’inquieta. Qui paper hauré de fer jo davant la
colla de lectura. Caldrà que doni confiança ? Que doni normalitat a les
preguntes que faci el poli ?
No sé, cada cop m’escamava més veurem involucrat en
aquest afer.
Quina novetat portarà de l’antiquari de Barcelona ?
Dins del cotxe aparcat davant del mar, el comissari se’l
mirava amb uns prismàtics. Allà, assegut al Sol, el veia cavil·lar. Sabia de
sobres que començava a les nou. Feia dies que l’observava pujar cap a l’oficina
deu minuts abans. Trucar-lo quan era uns metres abans d’arribar a la porta, era
el joc que es permetia per tal de cobrar-se les hores de vigilància. Havia
apostat que avui no correria per agafar el telèfon, hi havia guanyat. L’altre
dia ja va calar que el reporter, encara que no ho mostrés, era força murri.
Havia somrigut sota el bigoti mentre feia sonar el telèfon exasperadament,
sense creure que el reporter l’agafés.
Va continuar observant-lo, allà, amb posat capficat. De
cop veu que s’aixeca i entra. Al moment surt amb el llibre a la mà, i s’asseu
disposat a llegir-lo.
Abans de començar pel relat de l’antiquari, llegeixo les
pàgines que m’havia indicat el comissari. No tardo ni dos minuts a sorprendre’m
ingratament.
-
Quin cabró ! – el comissari Hèctor Frutos surt al llibre, un cop
investigant un cas, i en una altra ocasió passant un expedient d’una autòpsia d’un
tipus anglès, que devia de formar part del relat. El comissari Frutos passant
informació policial a l’autor del llibre. El poli forma part del llibre que un possible assassí en sèrie, segons
ell, podria haver triat per a perpetrar els seus crims. Per què no m’ho havia explicat
el dia que vam parlar ? Què més amagava Frutos ?
Des del cotxe, el policia li veu la cara d’estorat i
emprenyat.
Imperceptiblement, s’arronsa al seient quan el reporter
aixeca el cap i mira a la rodona com buscant alguna cosa. Poder una explicació.
Ja li donaria el dijous, aquesta i totes les que cregués convenient.
Bé, el fet que m’ho fes conèixer ara, evidenciava que no
m’ho volia pas amagar. Tampoc calia esverar-se massa. De fet, el dijous li
podria demanar que m’esclarís tot el què calgués. Busco la pàgina en què
comença la història de l’antiquari, i m’hi poso.
El Sol, ja més amunt, escalfa de valent i m’enlluerna la
blancor del paper. Entro a buscar les ulleres de sol. Engego l’ordinador, i
mentre va fent, torno al pedrís.
A la fi resulta que l’antiquari no pertany a la història.
És una mort fora de la narració; només connectada, suposadament per la manera
de morir, i per treballar en allò que en les últimes línies del relat s’apunta.
Tot unes circumstàncies tan circumstancials que només es podien agafar amb
pinces, degut a que l’interfecte estava lligat al Club de Lectura del poble on succeïen
els macabres fets que relatava el llibre, Llançà.
No sé com el poli havia relacionat aquest crim fet a
Barcelona, amb Llançà i el llibre, fora de que Juli pertanyia al Club de
Lectura , i que el propi comissari formava part de la trama literària. De fet,
a la narració en qüestió, hi morien varies persones més de forma violenta, això
em deixava una mica intranquil. Entro fugint ja d’una veritable calorassa, i començo amb la rutina periodística
que em pertoca. A les notícies locals llegeixo que s’acaba d’inaugurar Ràdio
Llançà.
-
Uuuummmm ...
Continuarà ...
Dissabte 20 de
gener de 2018.
No són pas les
Selecciones del Reader’s Digest. ( 4 )
El curt trajecte des de l’oficina fins al meu pis del
carrer Castellar, se’m va fer llarg. A la feina no havia obert el llibre, però
no puc negar que l’interès per llegir-lo, o fins i tot estudiar-lo com a peça
de la nostra investigació, havia anat in
crescendo durant les hores. Hi bé dic, la nostra investigació, per què
durant aquesta estona també havia anat assumint la importància de la labor que compartia
amb el policia de la Criminal, el comissari Hèctor Frutos.
No penseu pas que per viure jo tot sol, el pis és una
disbauxa de pel·lícula. No, sóc un tipus pràctic i net, de tendència
minimalista en la decoració, i en la vida quotidiana en general. Fins i tot,
les poques figures i adorns que eren al pis, les vaig guardar quasi totes dins
d’un armari. Així vaig aconseguir uniformitzar al màxim la línia del mobiliari.
Si donéssiu un cop d’ull a la cuina, veuríeu que sóc un
inquilí de costums profilàctiques.
Em venia de gust una mica de pasta per sopar. Sempre faig
servir unes tallarines trufades que vaig descobrir un dia per casualitat. Una
base de dauets de mantega i una bona nevada de ‘parmigiano reggiano’.
Corro amb el plat de pasta cap al menjador, i faig un
apressat segon viatge amb una copa gelada i dugues
Alhambra Reserva 1925.
El sopar cau ràpidament; la pasta es refreda de seguida i
la cervesa s’escalfa en un no res.
Paso aiga pel
plat, la copa, els coberts, el caçó de bullir la pasta, i ho deso tot dins el
rentaplats, a l’espera, en paraules de la senyora Maria, de fer una maquinada
plena. Agafo una cullereta del calaix i un llagurt
de mango de la nevera.
Encenc la làmpada petita. M’assec a la butaca del costat
del finestral que mostra el carrer fosc i desert rere les cortines. Deixo el
llibre al reposabraç dret, i començo a menjar les postres simulant
tranquil·litat i indiferència.
Desprès d’escurar-lo bé per tots costats, tinc aquesta
costum, el deixo a terra a la meua esquerra, i agafo el llibre amb posat
seriós..
Em salto el pròleg i la introducció que ja m’havia llegit
al Voramar, i engalto el primer capítol.
A l’anar passant per les diferents històries, em sembla
interessant recordar com van morint els diferents personatges, per si de cas.
A dos quarts de dugues
de la matinada em venen ganes d’alguna cosa calenta. Deixo el llibre obert per
la plana, agafo el pot del llagurt i
vaig a la cuina. Paso la cullereta per sota l’aixeta per tornar-la a fer
servir, i em preparo una bona tassa ben calenta d’Eko amb llet condensada.
Proveït del reconfortant beuratge, torno a la lectura.
No havia volgut anar directament al relat que ens ocupava
policialment, m’estimava més llegir el llibre des del principi per anant-me
fent una ideia del món en què es
podia arribar a moure el nostre suposat assassí.
De moment no puc negar que alguns passatges són tan
escatològics, eròtics i transgressors com promet la contraportada, i altres
personatges apareixen guarnits amb
dèries i psicopaties que tiben la corda fins al límit del bé i del mal, tot
amanit, això sí, amb un sentit de l’humor que cal entendre.
Entre glop i glop, els fets i rareses d’un tal Bernat em
fan incomodar una mica. Quin tipus més ... més desgraciat.
No és que jo, per res del món, em sentís identificat amb
tots els seus problemes amorosos i sexuals. Encara que ara per ara visc sol,
cada istiu faig un munt de conquestes
amb turistes, noies normals. A l’hivern, ja se sap, és més difícil trobar una
xicota en un poble petit. Però no em puc quedar com un celibatari obligat. En
temps d’abstinència és imprescindible masturbar-se, especialment per evitar
greus problemes de pròstata més endavant, sí, sí, ho va dir un metge.
I seguint aquest precepte i per prescripció facultativa,
m’he especialitzat en onanisme hivernal. Al principi amb fotografies i vídeos
eròtics, que aviat es van tornar impersonals i repetitius. Així que vaig decidir
anar diversificant les mostres per a la meu
cura. Primer se’m va ocórrer que fer servir fotos de senyores i senyoretes del
poble, encara que vestides, vaig trobar que el contacte amb elles seria més
excitant que el aquelles dones llunyanes i inabastables, que mai em trobaria en
persona. Les models que fes servir d’aquí les podria trobar pel carrer i
saludar-les, a la botiga i conversar-hi, o com a mínim ser-hi molt a prop. Ja
només de pensar en la situació es podia notar el sa estímul.
Sense pensar-m’ho més, vaig rescatar la vella màquina de
dotze megapixels amb el seu 50 mm. No puc negar que aquesta cacera detectivesca
de possibles candidates locals, arribava a ser molt emocionant, additiva i compromesa.
Instants de vida presos a dones de totes les edats, però sempre respectant a
les senyores massa grans, això sí, amb les que en qualsevol moment podria
coincidir aquí o allà, alienes elles a l’ús que en faria jo de les seues
imatges robades. Eren com un pom d’herbes medicinals que per elles mateixes no
saben el bé que poden fer al carestiós.
Dit això, fora de la primera eufòria per la novetat del
trofeu aconseguit, els retrats de totes elles anant i venint pel carrer, del
mercat cabàs en mà, o del col·legi amb la mainada, aviat van posar en evidència
la manca d’un mínim erotisme.
Però ja hi he trobat la solució, ara faig fotografies de
primer pla, i entre moltes, trio la que el carés de l’escollida s’avé més a les
meues necessitats.
Un cop ja la tinc, l’imprimeixo a mida foli, i desprès li
retallo un forat adient a l’alçada de la boca. Al principi tenia mitja por que
al introduir-hi el melindro, me’l tallés amb el voraviu del paper. Però desprès
d’un parell de serveis, el paper ja queda remordit, i puc fer-me el tractament
per la pròstata sense miraments.
Les fotografies més aconseguides, les que doblegant un
xic el foli aconsegueixo que la retratada fixi la seua mirada amb la meua al
bell mig de l’empassada, les guardo en unes fundes de plàstic en una llibreta
d’anelles. Ja compto amb trenta-sis models de llavis circumcidats i boques
permanentment esbatanades.
Però això no és motiu, ni punt de comparació, que em pugui
fer sentir incòmode per comparació amb les dèries poca soltes del tal Bernat.
Jo no sóc cap psicòpata trastocat, lo meu és únicament un mitjà terapèutic.
Faltaria més.
-
A la merda ! – repotego deixant el llibre tancat al reposabraç. Només
faltaria que em tingués que justificar a mi mateix davant dels deliris
narratius d’un xiflat. Aquell dia ja
em va semblar que aquest tal Lluís Feliu era un tocat de l’ala. Però veig que
també és un neurastènic, pertorbat i pervertit, ell i els seus personatges de
merda i les seues patètiques aberracions. Si pretén que els solters ens
reconeguem amb els seus engendres ho porta clar. Desgraciat !
-
Les dugues. – murmuro. S’ha
acabat la lectura per avui. Demà començaré directament per la història que ens
interessa, i fora bertranades. – penso picat. Al passar, el butlletí de l’Ajuntament
damunt la taula del menjador em recorda que és Festa Major.
Continuarà ...
Diumenge 14 de
gener de 2018.
Pluriocupació
policial. ( 3 )
A les fotografies es veia al finat senyor Juli enforcat
per la panxa, clavat en una porta de fusta, grossa i antiga.
-
Hòstia ! – exclamo estorat – Ha mort com explica el relat del llibre. Pensa
que s’ha posat en marxa una mena de maledicció ? – pregunto fluixet al
comissari, com amb por de que el suposat esperit assassí hagués de dirigir la
seua mirada cap a nosaltres.
-
És veritat, - accepta el comissari parlant amb calma, mirant-me – ha mort
com el personatge de la història, però jo no crec que l’hagi mort cap esperit,
cal fixar-se en un detall. Miri el cos.
Amb recança miro al pobre antiquari allà clavat, amb un
bassal de sang als peus. Sense dir-me res, el comissari posa un dit a l’alçada
dels peus del mort.
-
Torni a llegir la primera part del llibre.
Repasso en veu baixa el text assenyalat. Desprès llegeixo
al arribar a la línia que semblava interessar al policia.
-
“... clavat á la porta ab gran forsa
y á dos pams damun de lo terra ...”
-
A aquest home no l’ha mort una força sobrenatural. L’han mort seguint un
guió, si, però crec que l’assassí no vol que pensem en esperits. Desprès de
totes les molèsties que s’ha pres, bé que el podria haver mort sense que el
senyor Aigader toqués de peus a terra; podria haver-lo mort suspès, i despès
treure-li la corda, per exemple. No amic meu, l’assassí ens vol fer saber que
tractem amb una persona malvada, i li diré més, molt provablement ens trobem
davant d’un assassí en sèrie. – deixa anar el comissari Frutos traient-se les
ulleres d’aviador fumades i mirant-me fixament.
-
Un assassí en sèrie ? – dic cada cop més preocupat per les insinuacions de
Frutos – Estarem nosaltres dos tot sols ?
-
No home, això ho investiguem la Brigada Criminal. – em tranquil·litza
somrient – Vostè serà un puntual ajudant personal. – somriu irònic, davant la meu cara d’estaquirot que se m’ha quedat
al saber del meu nou grau policial.
-
És estrany que no hagi sortit per la tele res d’això. – li dic jo mirant-lo
ara a ell fixament.
-
Que potser dubta de mi i de la meva història ? – s’estranya el comissari –
De moment, d’acord amb la família del difunt, es portarà tot amb el màxim
secret. Ja li he dit que ens podem trobar davant d’un tipus molt perillós, que
busca ser notícia i fer-se famós. Encara que això només és una hipòtesi meva,
que espero no es confirmi. – s’explica el policia mentre treu una cartera amb
la placa i me la mostra dissimuladament.
-
No, no, - en disculpo jo – no és que dubti de vostè – però se’m fa estrany
veure’m-hi involucrat.
-
No es preocupi. – hi torna ell somrient – Li repeteixo que només em farà de
suport amb les persones del poble, i especialment amb les del Club de Lectura
quan tingui que parlar amb elles.
-
Sí, sí, esclar ...
-
De totes maneres vull que entengui que això és un assumpte extraoficial, tan
per mi com per vostè. No cal que n’informi al diari pel que treballa, ni en
faci cap noticia; ho entén no ? És un assumpte personal. – em deixa ben clar mentre
guarda les fotos al portafolis.
-
Esclar, esclar, - dic jo amatent – ja ho havia entès així.
-
Bé senyor Landod, li deixo el llibre per si vol prendre alguna nota. – s’acomiada
amb la intenció de marxar ja – El convido al tallat. Esperis un moment aquí
fins que jo hagi marxat. Ja el trucaré.
-
Bé, molt bé, fins aviat. – el saludo jo, només aixecant el cul de la
cadira.
I allà em vaig quedar, complint l’ordre del comissari,
posant cara i mirada d’agent secret, i pregant a Déu i a tots el Sants que no
aparegués en Jan a preguntar qui era aquell home, i lo més interessant esclar, de què havíem parlat.
L’airillo que bufava, de tant en tant aixecava la coberta
del llibre com invitant-me a donar-hi una ullada. Bé, mentre, deixo passar una
estona llegint el pròleg, si re més no per tenir una ideia de què anava tot allò.
El pròleg t’integra a la lectura, i la introducció de l’autor
presenta a un personatge misteriós que suposadament és el que li explica les
històries.
Personatge real o una martingala del literat ?
Caldria comentar-ho al comissari.
En el moment de marxar veig en una taula en Quimet amb un
posat pesarós. Miro l’hora, i per l’hora que és, tocava una canya. Entro, en
Jan, sense preguntar-me res, me’n serveix una, i surto per asseure amb en
Quimet, a veure què explica.
Continuarà ...
Dijous 11 de gener
de 2018.
Un poble de
desgraciats.
Coneixent en Quimet, en Jan me l’havia presentat temps
ha, i ara érem prou amics, vaig notar que estava una mica abatut. Tot i la
diferència d’edat a favor seu, ens enteníem molt bé.
-
Ep ! Quimet ! – el saludo mentre m’assec davant seu servit d’una canya. Ell
aixeca el cap, deixa de remenar el tallat i força un somriure.
-
Et veig una mica capficat.
-
No és res, estava pensant en lo que he viscut aquestes festes; què vols, no
tot poden ser alegries.
-
Que has tingut algun problema per festes ? – li pregunto jo una mica
inquiet.
-
No home, no, he estat de visita a ca la meua germana, amb el meu nebot, i
els cunyats, que viuen a Funestells. – m’informa en Quimet.
Era veritat que en tots aquests anys, mai havíem parlat
de quin era el seu poble.
-
I doncs ? – li apunto per si es vol desfogar d’alguna cosa.
-
Penso que poder vaig fer bé de marxar del poble de jove. – sospira.
-
Per què ho dius això ?
-
Mira, hi vaig anar a passar-hi un parell de dies, i a l’últim, desprès de
dinar, vam xerrar una mica, d’això, d’allò. I li vaig preguntar al meu nebot si
ja tenia novia.
-
I ? – l’estiro fent un glop de cervesa.
-
Doncs que valdria més que hagués callat, la meu germana ja va contestar pel
noi, ja et dic que per l’edat que té és una mica ganàs.
-
No cal que tingui pressa, - va saltar ella – total per les quatre petardes que corren, que no saben ni
fregir un ou. Això sí, cardar tant com vulguis, però no saben ni rentar-se les
bragues. Quina joventut, aquests es volen ficar al món ? I si no, mira a tots
els seus amics, ara una, ara una altra, totes estudien, però ara això no els hi
agrada, i proven allò i tampoc els hi va bé. Total, només cal donar un cop d’ull
per aquí el poble, tots es deixen als dos dies. – sentència.
-
Saps que va morir el vell del celler Botes ? – em pregunta l’home de la meu
germana com per canviar de tema.
-
No, no ho sabia. Els fills mantindran la casa i el celler, no ? – aventuro jo.
-
Els fills aquí ? Ja pots pensar, això s’ho vendran per res i menos, i fora. A més, tots han quedat a
mata i degolla per l’herència.
-
I en quantes cases no ha passat això, - i torna la meu germana, sempre tan
positiva – els de cal Santonet es van fotre els plats de la vaixella de la mare
morta pel cap. I els del rec de baix, els crits i les trompades se sentien des
de la plaça estant, i els que em callo.
-
Quan hi ha calers pel mig ... – ho adoba el cunyat Adrià.
-
Buenu, no sempre serà així ... – vaig dir
jo amb alguna esperança.
-
Reeees, tots acaben mal. – judica ella.
-
I la feina, ha millorat al poble ? – trec jo per parlar d’una altra cosa.
-
Res, poca cosa, qui vols que hi vingui aquí.
-
Mira només les dugues botigues
que van obrir l’any passat. El que venia coses d’això d’ordenadors, es passava el dia al pas de la porta fotent queixalades
a la boira, i ja ha tancat. El que ven ràdios i televisions, al final em penso que es fotrà les cames com els pops.
– pronostica ma germana.
-
Qui vols que en compri cada dia de televisions i ràdios. – diu l’home.
-
Ja en tindrà de capellans a l’enterro ... – remata el germà.
-
Tot s’ha de dir, eh! – ve a solucionar-ho ella – Els del poble són tots uns
esquena drets, a pocs, a pocs, els hi agrada ajupir la carcanada.
-
És veritat això, força, força esquena drets. – ajuda el cunyat Adrià, fent
que si amb el cap amb vehemència, mirant-me a mi – Repassa cada casa, repassa.
-
Però es que hi ha algú de bo en aquest pobles a part de nosaltres ? –
pregunto ja una mica picat davant tanta negativitat.
-
Ai ! Nosaltres, diu, aquesta família diu, aquí també caldria separar el gra
de la palla ! – burxa la meua germana.
-
Ni gra, ni palla, ni els collons d’en Bamba ! – salto emprenyat per la
indirecta – Aquí lo que sempre hem sigut és un poble de desgraciats; per això
vaig fotre el camp jo !
-
Homeeeee, oncleeeee. – deixa anar el ganàs.
-
I com vau acabar ? – li pregunto interessat.
-
Doncs, adéu, adéu, bon vent i barca nova.
-
Esclar. Però tu no t’hi encaparris
massa. Hi ha persones que només veuen les desgràcies i res de positiu enlloc, i
al final t’arrosseguen al desànim.
-
Sempre li havia dit a la meu germana, per què collons has de conèixer la
història de tothom del poble, si només en pots explicar merda i desgràcies.
Collons és que parlis de lo que parlis, mai pots posar un exemple de res de bo
!
-
Tranquil Quimet ! - li dic jo amb un
somriure, acabant-me la cervesa – et puc assegurar que tu no t’hi assembles en
res a la teu germana. Per això som amics.
Divendres 5 de gener de 2018.
Maldecaps matiners.
( 2 )
D’uns metres abans d’arribar a l’oficina, ja se sentia
tocar el telèfon. Apresso les passes, obro la porta amb rapidesa, però es talla
el ring-ring.
-
Merda !
A l’instant hi torna. Deixo les claus a la taula i
despenjo.
-
Digui ?
-
El senyor Lluís Landod ?
-
Sí, jo mateix.
-
Hola, bon dia, sóc el comissari Hèctor Frutos, de la Brigada Criminal.
-
Ah, mmmm ... En què el puc ajudar ? – pregunto una mica desconcertat.
-
Si, miri, tindria que parlar amb vostè. Li aniria bé a les dotze del
migdia, aquí, al Voramar per exemple.
-
Eeeh, si, esclar ...
-
Bé, l’espero allà doncs. Fins ara.
-
Sí, sí ... Fins ara ...
-
Adéu.
-
Adéu. – m’acomiado tot descol·locat. Era la primera vegada que em trucava
la policia.
Eren les deu. M’havia quedat ben nerviós i inquiet. La
Policia Criminal volia parlar amb mi. De què ? Algú havia palmat en llegir un
article meu ? Les crítiques literàries del Club de Lectura de la biblioteca
haurien portat a algú a fer un mal fet ? – rumio mig en broma.
I si parlava amb la Central per si en sabien res.
Però al moment de despenjar vaig tornar a penjar. Millor
esperar i saber-ne alguna cosa més.
Encenc l’ordinador només amb la intenció de deixar passar
les dues hores que queden per la cita. La Policia ... la Policia ... que
collons voldria un policia de la criminal.
A l’arribar al Voramar, no em va ser difícil descobrir el
meu interlocutor. Hi havia un parell de famílies amb mainada, els parroquians
de cada dia a les dotze, i en una taula d’un costat de la terrassa, un home
sol, amb ulleres fumades tipus aviador, ben clenxinat, amb un bigoti llarg i estret ben retallat, i a la recta de la seua
jubilació.
Em vaig apropar a la taula lluint un tímid somriure.
L’home s’aixeca de la cadira i posa cara amistosa.
-
Senyor Landod ? – pregunta convidant-me a asseure abans que jo digués ni
si, ni no.
-
Sí, bon dia. – i ens dem la mà.
-
Vol prendre alguna cosa ?
-
Sí, faré un tallat. – dic mirant el seu gotet.
En aquell moment apareix en Jan. Ens saludem i li demano
el tallat.
-
Vostè dirà ...
-
Si, li seré franc, voldria ensenyar-li unes fotografies i preguntar-li per
aquestes persones. – diu el comissari mentre treu un portafolis de la
gavardina.
-
Gràcies, Jan.
El policia treu una foto i la posa al costat del meu
tallat.
-
El coneix ?
-
Doncs així, a primera vista ...
La cara de l’home de la foto en recordava a algú, però
era veritat que en aquell moment no sabia ben bé a qui.
-
Vostè forma part del Club de Lectura de la biblioteca del poble, veritat ?
La pregunta del comissari tenia tota la intenció del món.
El record d’aquella cara em va venir com un llamp.
-
Sí, sí. – dic com contestant les dues preguntes, una mica acollonit per si
el policia s’havia pensat que li volia amagar alguna cosa. – És un dels membres
del Club de Lectura. No recordo el seu nom. Només vam coincidir un parell de
vegades; crec que és de Barcelona, però venia els dijous per assistir a les
reunions. Sí, sí. – hi torno.
-
És el senyor Juli Aigader, és un antiquari de Barcelona. Bé hauríem de dir
era ...
-
Ha mort ? – pregunto sorprès.
-
Sí, fa una setmana.
-
Vaja ...
-
Coneix a aquest altre ? – pregunta posant una fotografia al costat de la
del finat.
-
Sí, es diu Lluís Feliu, també pertany al Club de Lectura. Treballa de
cambrer crec, i em penso que ha escrit un parell de llibres ...
-
És veritat. Que diria d’ell ? – fa el comissari tocant repetidament la foto
amb l’índex.
-
No sé ... Només coincidim a les reunions del Club. Sembla una persona
normal ... no és antipàtic ... sempre porta una opinió escrita del llibre del
que parlem ... no falla cap dijous ... – repasso buscant alguna cosa per
definir-lo més concretament, però fora del Club no el coneixia de res. A part
de ...
-
Crec que fa un parell d’anys es va posar en contacte amb vostè, no ? –
deixa anar el comissari que sabia més del que volia aparentar.
-
Sí, és veritat, ara ho he recordat. Primer em va enviar una carta, i lo que
m’explicava em va semblar una mica delirant. Si vol que li digui la veritat tot
plegat em va semblar molt estrany. Es veu que se li havia ficat al cap que la
brutícia a que s’acumulava al passadís on hi ha la porta d’entrada a casa seua,
era la senyal de que havia tornat un mal infecciós d’ultratomba que sortia en
una de les històries del seu llibre. Al cap d’un parell de dies vaig anar a
parlar amb ell, tal com em demanava a la carta. Vam tenir una petita conversa a
la porta de l’escala estant. Es veu que uns dies desprès l’ajuntament va
netejar tota aquella brutícia, i ja no en vaig saber res més. Fins fa un parell
de mesos, que coincidim al Club de Lectura de la biblioteca. Sembla que tota
aquella dèria ja se li ha passat. – li explico al comissari.
-
Hhhhh, mmmmm. Vostè ha llegit aquest llibre d’històries ?
-
No.
-
Bé. – diu el comissari mentre treu un volum de tapa blanca amb una foto en
blanc i negre a la portada – És aquest, obri pel primer punt de llibre i
llegeixi el tros senyalat.
A la pàgina indicada, la número 149, hi havia quatre
línies enquadrades amb llapis. Estava escrit en lletra cursiva, i semblava
català antic. Desprès de llegir-ho, miro al policia en espera de què he de dir
o fer.
-
Vagi a l’altra pàgina marcada.
Era la 168, i aquí estaven encerclades amb llapis el que
semblaven les tres últimes línies d’un capítol.
-
Senyor Landod, el que li diré ara forma part d’una investigació, i si el
faig sabedor és per què em caldria la seua col·laboració i discreció. Que me’n
diu, esta disposat a donar-me un cop de mà ? – pregunta mentre em mira rere les
ulleres fumades.
En què l’hauria d’ajudar jo en una investigació policial
? Valia la pena emmerdar-m’hi ? Estava en disposició de dir que no ?
-
No sé en què el puc ajudar, però si és a les meues mans ho faré. – li i em
responc.
-
No es preocupi, no serà res perillós, només m’hauria de fer de contacte. –
m’assabenta somrient – Com li he dit, el senyor Juli Aigader era de Barcelona, i
era un antiquari especialitzat en mobiliari rústic antic, comprava estris i
guarniments de masos i cases de pagès per a restaurar-ho i vendre-ho a la seva
botiga.
Estranyament, això coincidia amb el segon text del
llibre. Se’m va començar a accelerar el pols i em vaig remoure silenciosament a
la cadira. Sisplau, sisplau, que el comissari no digui res
de la primera lectura.
No ho va fer, però va treure un parell de fotografies més
i les va deixar damunt les altres.
-
Merda ! – vaig pensar en veu alta.
Continuarà ...
Divendres 29 de
desembre de 2018.
Preparant un
article per l’extra del diari. ( 1 )
Fa uns mesos que el jefe
em va dir que per fer articles filosòfics no calia que tingués oberta una
oficina a la República del Cap de Creus, que això ja ho podia escriure a la
mateixa central. No sé jo.
Total, que m’ha demanat que faci un reportatge per un
extra del diari, en el que es reflecteixi la vida i rutina diàries d’un petit
poble costaner. Què opina la gent del poble, què fan les associacions locals,
quins problemes pateixen i quines aspiracions tenen. M’ordena que em faci un
llançanenc més, que m’infiltri, que m’informi, i que ho transmeti tot per a
poder fer un bon extra de cares a l’any que ve.
Així doncs, lo primer que vaig fer va ser apuntar-me al
Club de Lectura de la biblioteca, on m’han acceptat amablement i amb tota
cordialitat.
Un cop al mes ens reunim per a comentar i criticar un
llibre. Poder degut a la meua feina, acostumo a prendre notes de quasi tot i
posar-ho per escrit, talment lo que opino dels llibres que llegim al Club de
Lectors.
De totes maneres tindré que pensar en diversificar els
meus afers locals per tal de fer-me més amb la gent, i poder enviar un bon
material al jefe.
Esclar que en un petit poble costaner tampoc es poden
esperar grans esdeveniments.
Però tot és començar.
La Ràbia de Lolita Bosch.
No m’ha agradat gens. Al principi la protagonista no crea
empatia fora de fer pena. Per moments he pensat que el llibre anava dirigit a
una mena de lector que no entén les coses fàcilment.
Repetició de text i diàleg que busquen alguna cosa que no
aconsegueixen, i que fan tornar al lector a escenaris que ja havia comprès i
superat.
Poca immersió en el problema del bullying, fora d’enumerar les putades que reben les víctimes, i als
fatals resultats a què poden arribar els qui ho pateixen. Es veu que la
protagonista es dedica a ajudar a joves víctimes dels atacs d’altres joves, com
a ella mateixa li va passar, però dóna la impressió que la protagonista,
desprès dels d’anys encara arrossega el trauma, i fa servir les entrevistes amb
els adolescents afectats de bullying,
per a superar-ho ella mateixa mentre s’identifica amb les víctimes, enlloc de
donar-los models a seguir o solucions per a superar els greus problemes dels
perjudicats, que sembla que no els hi queda més remei que esperar a que passin
els anys.
Es pot donar a entendre que fins que no va arribar la
paraula anglesa bullying no es va
catalogar el tema com a un greu problema. Tanmateix, no és veritat que no
existia en català una definició d’aquesta mena de maltractament. D’això se’n
deia agafar algú per cap d’inxa, o cap d’esquila en altres llocs, i la
víctima patia totes les vexacions imaginables. Crec que l’autora no s’ha
documentat prou.
Jo esperava que passada la meitat del llibre la cosa
milloraria, però continua la descripció plana i redundant del tema. La mica
d’empenta que agafa a les últimes pàgines no aconsegueix que se’m faci una
lectura intranscendent.
L’escena final de la vacuna a la consulta del metge que
resulta ser un dels seus antics mal tractadors, precipita un desenllaç poc
creïble i infantívol.
Crec que el llibre desaprofita de tractar amb rigor i
emoció un tema candent, i posar sobre la taula les accions a emprendre per
intentar posar solucions a aquest problema, sobretot venint el llibre d’una
persona entesa en el tema.
Els nostres noms de Dinaw Mengestu.
Haig de dir que m’ha resultat un llibre educat.
Els personatges són educats.
Les trames psicològiques són educades.
Les trames amoroses són educades.
El sexe és educat.
La violència i els assassinats són educats.
La revolució és educada.
És un llibre tan educat que sembla un telenotícies i una
novel·la de Corín Tellado que es van intercalant molt educadament.
Desprès de tot això es podrien comentar multitud de
cosetes, vosaltres mateixos/xes.
El festí de Babette
de Isak Dinesen.
Que a la segona plana, l’autora ja es carregui la màxima
autoritat del relat, em fa prendre la lectura amb simpatia.
Continuo interessat per com Isak manipula subtilment els
personatges i les seues vides, per fer-los fer coses que semblen normals, però
que són ben poc probables.
A Babette li toca la loteria, això permet engegar
l’argument principal. La decisió dels germans, pel bé i amor a les filles del
mort degà, de no opinar res de res de les rares viandes i begudes servides al
festí, facilita el toc d’humor amb les reaccions del general. Una decisió molt
principal que sembla presa en dues línies. Serà així ?
L’autora mostra com l’alcohol desinhibeix, i els
borratxos diuen la veritat.
Proposa amors tant purs i breus en la descripció, com
llargs siguin en el temps.
Apunta que algú a de fer les feines que podríem dir
domèstiques, per què d’altres treballin par a la humanitat.
I que per triomfar pots necessitar el reconeixement dels
que més detestes.
A la fi, una lectura àgil i fresca amb la que he gaudit
més dels descarats recursos i l’àcida intenció de l’autora, que amb la història
que els vesteix.
Canvi d’agulles de Lluís Muntada. ( En exclusiva
RCC )
Al ser un llibre d’històries curtes, vaig creure que
l’estil narratiu dels primers romanços, era una astúcia amb voluntat de
l’autor.
Entro al galopant univers de perfecció semàntica amb bona
voluntat, proposant des de la meua ínfima sapiència, que era millor “petar els
dits per a cridar un taxi”, que “fer petar els dits per a cridar un taxi”. La
imatge d’algú fent-se petar els dits amb l’intent de que aparegui tal mitjà de
transport, se m’empesca irònica (ridícula).
En acabar el relat “Etimologies”, vaig elogiar mentalment
l’autor per atrevir-se a escriure tal codificació literatúrica, que s’ha de llegir de cap, crec que si algú
s’atreveix a fer-ho en veu alta pot prendre-hi mal. Fa falta coratge, i ho dic
per experiència, per a presentar al lector puntuals narracions enrevessades que
poden resultar torbadores o desplaents.
Però dic puntuals.
El que jo preveia com un moment de llibertat narrativa,
es constata com una norma tècnica.
Totes les històries venen amanides amb la mateixa
profusió d’adjectius i sinònims rebuscats que atabalen la lectura de les
trames.
No puc negar l’inesperat d’alguns relats entre tanta abracadabra,
però jo em quedo amb dugues coses del
llibre : els personatges malats i malaltissos uns, i parents de Sr. Monk
d’altres; i que al final, la llibreria ‘La Universal’ va aconseguir fer un munt
de llibres amb el mateix títol “L’illa del tresor”.
Un canvi d’agulles que s’acosta a un via - crucis.
Continuarà ...
