dimecres, 11 de setembre de 2013


A dimecres 11 de setembre de 2013.

Independència, paciència, resistència, violència.

Quan un fill o una filla se’n va de casa i s’independentitza dels pares, les dugues parts tenien assumit que aquest moment havia d’arribar un dia. S’accepta amb pena o alegria, amb esperança o resignació, o fins i tot amb alleugeriment per les dugues parts. Catalunya és la filla que pensa que és hora d’independitzar-se, però li ha tocat viure amb una família que mai l’ha entesa gaire en les seues aspiracions, ni en el fons, ha acceptat el seu caràcter. Tots sabem que cada casa és un món, i n’hi ha que en són dos, però no ens podem escanyar de dir que els germans de Catalunya sempre l’han mirada amb certa desconfiança, per dir-ho així. Catalunya sempre ha estat trempada i treballadora, no voldria pas que entenguéssiu que els pares i els germans siguin uns “zánganos”, però la mare Pátria especialment, és d’una altra manera de ser.
Així que la intenció de Catalunya d’emancipar-se de la família, la mare Pátria no la pot dragar. - I tota sola ! s’exclama, - Si re més no se’n anés amb el trompetista ! – I deixar a la família tirada ! - Se’n vol anar només amb l’ajut d’un amigot de mal veure de nom Referèndum, quina bogeria ! – L’hem criat i pagat tots els seus capricis ! li retreuen els germans. El pare calla, en el fons entén la diferència, Catalunya era una filla robada, adoptada a la força. La mare Pátria volia tenir una filla espavilada, amb empenta i de bon cor, ell sabia que la raça de Catalunya era d’aquesta mena, era la filla que necessitaven. Els germans ja sabien que Catalunya era diferent d’ells, moltes vegades, de petita, l’havien sentit parlar d’amagat una llengua estranya de to diabòlic.
Però ara Catalunya ha crescut, ja no té ganes de ser per més temps una mena de ventafocs de la família hispànica, ja ha tingut prou PACIÈNCIA.
Què ha de fer Catalunya amb les seues ganes d’Independènciar-se ? La família no la vol deixar marxar ni de colònies. Ha de posar pell morta i continuar vivint en una casa en la que se sent oprimida i menyspreada, esperant que la mare Pátria canviï d’opinió ?
Poder seria l’hora de posar-hi certa RESISTÈNCIA als desitjos de la família. Primer de tot, què és això de donar-los-hi la paga, si desprès ella mateixa no té prou calés per a les seues necessitats, mentre la mare Pátria reparteix amb la mà foradada a la resta de fills. S’hauria de resistir a molts dels desitjos forassenyats de la mare Pátria.
Al pare poc se li pot demanar, és un torracollons befi i calsasses, per tant és evident que Catalunya s’ho haurà de manegar tota sola.
Però i si amb aquestes accions de Catalunya la família hispànica tampoc afluixa, ans al contrari, s’enfada i fins i tot li vol picar el crostó fent servir la VIOLÈNCIA ?
Què hauria de fer Catalunya ? No tot són festes ni roses i flors. De vegades aconseguir el què un vol, per lícit que sigui, pot ser dolorós i tenir conseqüències terriblement injustes. A la fi, no és saber només el què volem, sinó quin preu estem disposats a pagar per aconseguir-ho.
Visca Catalunya, lliure i independent !

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .          

Vegeu els BLOCS ENLLAÇATS PER LA INDEPENDÈNCIA :
http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/5647