divendres, 27 de juliol de 2012

Filosofant amb transistors.



A divendres 27 de juliol de 2012.

Filosofant amb transistors.

Que el món canvia en cicles circulars està més que comprovat. Però aquests cercles de aspectes i modes recurrents, per sort s'eixamplen cada vegada més. Els cercles s'expandeixen i les societats s'obren, evidentment en alguns llocs més que en d'altres i a velocitats diferents. Quan dins la munió mundial de cercles que es van formant, un d'ells es clou, això comporta el retorn a un punt del passat dins la conjuntura actual.
Torna una manera de vestir, una moda, un disseny passat, tornarà la indumentària hippy, la retro, la pota de gall, els heavys, els rockers, i inevitablement la música disco. 
Però la tornada a algun punt del passat, és molt més ràpid en la forma que no pas en el fons. L'aparença hippy, per exemple, podrà aparèixer i desaparèixer en deu generacions abans de que la seua filosofia de vida tornès a establir-se en grups prou significatius. Així, tantes modes i maneres d'actuar que se'ns proposen per recuperar, serà només en l'aspecte o en la forma, ja que la vida i les condicions de lluita de cada instant són les d'ara i no aquelles.
Un so que ha tornat és el que s'escolta en els mòbils que el jovent tragina amunt i avall. Per un moment pots pensar que han tornat les ràdios de transistors. Però no, tan sols és una aparença,  la forma. En el fons ja no són un grup de persones al voltant d'un aparell de ràdio escoltant atentament la música o la veu que hi pugés sonar. Ara els aparells són individuals i personals, i funcionen tots a l'hora. Les dades que donen tenen pocs segons de vida, duren fins que el pròxim anul·la al penúltim  aportant una novetat més volàtil encara, i així successivament, i tot plegat amanit amb emocionats crits i xisclets dels usuaris oients davant tanta i tan imprescindible i nova informació. Ja no s'hi escolten les incansables sintonies de 'Mobles Gimeno' o 'La Fabrica', ni de 'Samaniego' ni de 'Fortunet'. No apareix cap puntual Jesucrist damunt la Pia Fusta, al que a les dotze del migdia poder demanar-li la tramuntana justa. No s'escolta de Ràdio Figueres de transistors. No hi ha les telenovel·les ni la 'Señorita Francis' de la R.N.E. de transistors. La música que sona no són les novetats de la Radio France Inter de transistors. No, no són transistors, el so és només un miratge. I no ha de durar; com totes les modes d'aparença van i venen com un pèndol, però el que sembla un moviment repetitiu, transcorre dins un temps que passa inexorablement.  
Gros, petit, petit, gros, de les enormes ràdios de vàlvules i caixa de fusta, als petits transistors, que van ser esborrats i el seu so insectívol aixafat pel dels enormes radiocassets amplificats i equalitzats, amb 'subwofer' i tot de leds de colors brillant al compàs de la música. Aparells que va ser moda lluir carrossant-los a les espatlles a tot volum a ritme de rap i hip-hop. Així doncs, el xericós i histèric so dels mòbils ha de tenir els dies comptats.
L'enginy que ens depara la tecnologia per a tornar al ple so, encara és un misteri. Les actituds de la societat en aquell moment també ho són.
Seran de lluita o de conformista renúncia ?
El cercle s'obrirà cap la independència o ens enclourà encara més amb una altra volta de cargol ?
Estarem més encunyats o estarem de conya ?
Actitud o servitud ?
La forma establerta que inesperadament no es correspon amb el fons que li pertoca és el tresor de la humanitat.
El ple so sonant dins una Catalunya plena seria un bon tancament del cercle.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

dijous, 19 de juliol de 2012

Los niños de colores.


A dijous 19 de juliol de 2012.

Los niños de colores


"Donde hay capitán no manda marinero", S'ho han ben après els governs espanyols, i ara ho volen fer lluir més que mai.
Tants cents anys embarcats per força en aquesta mena de "Españolés herrante", i es veu que encara no hem purgat el pecat de ser catalans.
Som part del 'barcu' i part de la tripulació, som els de la sàssola i balde, i els d'afluixar la bossa per mantenir la nau a 'flote'.
Però que es pot esperar d'una capitania espanyola de putiferi; que es pot esperar d'una raça de governants que des dels Reis Catòlics ens tenen per cap d'inxa.
Ja llavors van piratejar la història espanyola a cop d'Inquisició per fer-se passar ells com a descobridors d'Amèrica en lloc de les naus catalano-aragoneses. Que es pot esperar d'uns aprofitats que van destruir el Cuixot o Quixot escrit en català per Joan Miquel Servent, valencià o alacantí, per fer-li reescriure en castellà sota el nom de Miguel de Cervantes per obtenir una obra cabdal de suposada castellanitat. Que es pot esperar d'uns governants espanyols tant esbirros que han amagat als seus estudiants que Narcís Monturiol també va inventar un submergible, i que no només va ser Isaac Peral.
Que se'n pot esperar d'una nissaga de mandataris espanyols que només s'han format en l'estratègia del cucut.
Paciència no ens deixis.
Haurem d'esperar cent anys més, o que un raig de llum verda travessi el cel del Cap de Creus, o que els fills, dels fills, dels seus fills aconsegueixin prou intel·ligència com per comprendre que ja no volem ser més presoners d'aquest rol, que entenguin que els catalans amics de la República del Cap de Creus no volem acabar com un derelicte. Volem hissar veles, llevar 'ancles', tallar el cap del mort i navegar cap a l'horitzó que ens depari el nostre seny, i vers el destí que ens marquin les senyes. A tot drap o vogant si cal. El meu Déu és la llibertat.
Mentrestant els hi anirem xiulant les orelles a la Capitania Putiferio, de moment els hi ho direm cantant, això sí, no fos que hi prenguéssim mal.
I jo, per no ser 'menus', també dedicaré una cançó al Govern Espanyol, els hi en dedicaré una en castellà, per què no tinguin problemes de comprensió de l'idioma. És una cançó d'un conjunt amb el que sempre m'hi he sentit plenament identificat : "Los toreros muertos".

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .


dilluns, 16 de juliol de 2012


A dilluns 16 de juliol de 2012.

Avui com que és festa a marina, la Verge del Carme patrona del mar, només us adjunto dos vídeos per somriure una mica o per petar-se de riure segons l'ànim. Un de ninjas, i un d'en Mouriño amb problemes de gustos.

Salut i bon temps !

dilluns, 9 de juliol de 2012

Política amb pilotes


A dilluns 9 de juliol de 2012.

Política amb pilotes.

Haig d'admetre que el futbol no m'entusiasma, però els partits Barça – Madrid, o si de cas, els de 'La Roja', els miro amb l'esperança d'una victòria blaugrana.
Amb tot, deslliurat d'una eufòria encegadora, l'ús del futbol com una eina de reivindicació política i nacional em cansa i em desmoralitza.
No sé, em dóna la impressió que no hem avançat ni un mil·límetre en eficàcia ni en imaginació en la lluita per les nostres aspiracions catalanistes.
Encara hem d'abastir-nos d'allò que 'el Barça és més que un club' per reivindicar el fet diferencial català davant d'Espanya.
Visualment està molt bé fer lluir la nostra demostració de catalanitat en els partits de futbol, però em sembla que a la pràctica això ens manté en una línia de resultats que no mostren res de nou desprès de tants anys.
Radicar la política en el futbol ja rancieja. I m'atreveixo a dir que rancieja per la nostra part, com catalans que som, perquè la part espanyola també és rància.
Si ens contraposem a tots aquests abanderats espanyols que aprofiten la victòria de la selecció Espanyola per fotre't pels morros la grandesa de tal pàtria i la submissió que li devem els súbdits, aquests que som insurgents, contestataris i menyspreadors de tal excelsa grandesa futbolera, podem acabar com un reflex de la descomposta i insidiosa caverna, a l'altre extrem.
És ridícul que a hores d'ara encara sigui el futbol el qui ens hagi de fer de plataforma política reivindicativa, tal com ho és pels nacionalistes  espanyols repressora i discriminadora
vers Catalunya.
Encara no és hora de fer un pas endavant ?
No és temps de que siguin els polítics catalans els qui prenguin plenament consciència de la política que s'ha de fer per aconseguir resultats estables i positius en les nostres demandes socials i nacionals catalanes més enllà dels partits de futbol ?
La rivalitat esportiva està molt bé per gallejar una estona uns o altres mentre es foten quatre coses a una pilota,  o per donar voltes amb el cotxe tot pitant i deixant anar o haver-se d'empassar uns o altres els seus sentiments nacionalistes segons els gols.
Però a l'endemà nosaltres som on sempre.
Què hi vols fer, haurem d'esperar el pròxim partit de futbol per fer un pas més cap a la solució dels nostres problemes de país.

Jo sóc català, català, català !
Tral·larà, tral·larà, tral·larà !

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .